jun 14

Acluofobia: cuando el miedo a la oscuridad nos paralizaL’Archie va descobrir els seus super poders quan tan sols tenia quatre anys. Un bon matí, mentre la senyoreta Estefany repartia l’esmorçar comunitari a l’escola bressol, aquella nena que sempre plorava quan es volia sortir amb la seva, li va agafar un tros de maduixa del seu plat i se’l va posar en el seu. Ell no va dir res, no va cridar, ni va plorar, però es va quedar mirant el maduixot que havia canviat de plat fixament, molt fixament i va desitjar que tornes un altra vegada al seu plat. I així va succeir. El maduixot es va elevar lentament del plat d’aquella nena repel·lent i va tornar al seu lloc. Els crits i els brams que va donar es van sentir per tota l’escola. Quan la senyoreta Estefany va preguntar que havia passat, la nena repel·lent, va respondre que l’Archie li havia pres el maduixot del seu plat. Per molt que va protestar per pogué explicar allò que realment havia passat, no va tenir sort. La senyoreta Estefany el va tancar al “quarto de pensar” i li va dir que no sortiria fins que demanes perdo.

El “quarto de pensar” no era més que un petit habitacle, que s’utilitzava per guardar material escolar, cubells, escombres i una escala. Hi havia una cadira petita, on seient els infants que havien de rumiar allò que havien fet malament. L’Archie no entenia que havia passat realment amb el maduixot volador i va començar a rumiar una teoria: seria fantàstic que pogués moure les coses només pel fet de pensar-ho. Com no tenia res millor a fer, va intentar provar la seva teoria. Va mirar fixament l’escombra recolzada a la paret i va pensar que seria divertit veure com donava la volta cap amunt i així va succeir. Després li va tocar a un pot de pintura que va acabar aterrant suaument al terra. L’Archie s’estava divertint d’allò més, quan de sobte la bombeta que il·luminava la petita habitació va esclatar i tot va quedar a les fosques. Allò ja no li va agradar gens ni mica.

Sempre havia tingut una por aterridora a la foscor. Cada nit abans d’anar a dormir, el pare tenia que deixa la porta de l’habitació mig entornada, amb la llum encesa del passadís, perquè la claror fes desaparèixer les ombres que tant l’aterraven. Però ara no hi havia cap llum que li dones seguretat i confiança.  Va començar a plorar i a cridar, Va donar cops a la porta, però ningú va respondre. Va creure que tothom hauria marxat de l’escola i que s’havien oblidat d’ell. Les ombres del petit habitacle cobraven vida, es movien i s’acostaven lentament on l’Archie amb els ulls clucs i totalment arraulit tremolava de cap a peus i de sobte la porta es va obrir. Era la senyoreta Estefany que li va preguntar si ja havia “pensat” amb allò tan dolent que havia fet. Només havien passat uns minuts, però a l’Archie li va semblar una eternitat.

Archie va créixer i amb ell el seu superpoder, que va utilitzar per fer el bé i ajudar a les persones. No obstant això mai va poder superar la seva fòbia a la foscor, fins que un bon dia, tot va canviar. Estava ajudant a un pescador a recuperar la barca, que s’havia enfonsat al fons de llac i va sentir la necessitat de saber, sí encara tenia tan de pànic a la foscor. Aquell mateix dia, va demanar a la família que el deixessin sol a la casa. Quan va arribar la nit, va baixar al soterrani que hi havia a la casa i que feia servir com a gimnàs. Va tancar la porta amb clau i la va tirar per una petita finestra amb reixa, que donava al pati. Va seure en el vell sofà i va apagar la llum.

La foscor era total. Cap llum penetrava des de l’exterior. La negror ho envaïa tot. Una esgarrifança va recórrer la seva espatlla i una suor freda li va començar a regalimar pel front. Les mans es van quedar completament fredes, com si la sang s’hagués aturat i ja no circules per les seves venes. Va haver de fer un gran esforç per no cridar i sortir escales amunt.

A mida que el temps passava, va començar a distingir diferent tipus d’ombres per l’habitació. Va fer el cor fort i va intentar identificar-les. La que baixava des del sostre fins a mitja sala, sense tocar el terra, i que semblava una aranya gegant, segurament eren les anelles que oscil·laven per la suau brisa que entrava per la petita finestra. Aquella ombra tan gran sobre aquelles enormes potes devia ser la màquina de fer enlairament de pesos i no un drac de Komodo que s’estigués apropant lentament. I així de mica en mica els seus ulls es van anar acostumant a la foscor, que ja no era tan negre i va saber que era qüestió de temps que perdés la por a la foscor per sempre. Aquell any sí que podria sortir per acompanyar a la seva filla a la festa de Halloween.

Rosa C.L.
abril 2022

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress