des 04

soledad 1Estava davant del mirall, mirant aquella imatge, que sabia era la seva, però que en res li recordava aquella altra de quan era jove.

Tot havia canviat massa. Les arrugues. La manca d’un somriure, la tristor de els seus  ulls, ho acceptava de bon grat més o menys.

El que no podia suportar, era veure la casa buida. Era sentir que era el silenci el que li feia més mal a les orelles. ¿On havien anat a parar les rialles, els jocs dels infants? O darrerament les xerrades amb la parella. Ell, ja havia marxat feia anys. ¡Quin buit més gran! Mai ho hagués imaginat. Darrerament discutien per les coses més ximples. Ara ho trobava a faltar, enyorava sentir la seva veu, encara que fos per discrepar.

Tenia por a trobar-se malament. Tenia por a la solitud, en aquells moments d’angoixa. Els fills vivien fora de la ciutat. Es clar que vindrien, de seguida que ella els truqués.  Li feia por sentir les seves passes per aquell passadís tan llarg, li semblava que no arribaria al menjador. Des que faltava el seu marit, només la envoltava un silenci espès i negre.

Moltes vegades, com ara, li preguntava al mirall, per què, a ella? I el mirall es limitava a tornar-li aquell rostre envellit, aquella cara que ja feia anys havia perdut la joventut. Era com una mofa..

Amb pas feixuc va anar fins el menjador, ja n’estava tipa de veure la imatge que li retornava el mirall.

Es va asseure al sofà  esperant que algun fill, la truqués i sobre tot li digués que aniria a veure-la en quant tingues un moment. I ella li diria que no patís, que estava be.

I així una vegada i un altre.

La seva vida s’havia convertit en una espera de la visita dels fills, o nets  i encara bo, que tenia a qui recórrer.  Sabia que altres dones, no tenien ni això.

Va rumiar que no tenia motius de queixa. Las pobres mestresses de casa, que vivien completament soles, a l’espera que aquella noia del voluntariat anés a visitar-la un cop per setmana. I poder fer la xerradeta, encara que ella tenia poques coses per explicar, però la Daysi,- es deia així perquè no era nascuda aquí- li parlava en el seu idioma, li explicava coses del barri, i tot i sent una estranya, quan marxava s’adonava que ja estava esperant la propera visita. Això ho sabia per que a la televisió se’n  parlava tot sovint. La solitud era la pitjor de les malalties que es poden patir.

Teresa Vidal

Març 2019

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

2 Comentaris a “Solitud”

  1. Montse Sales escrigué:

    Quanta raó té el teu escrit. Mi he sentit identificada en molts moments, però penso que quan sentim aquesta solitud, és adonar-nos de que tenim encara la gran sort de poder fer aflorar totes les coses que portem a dintre nostre i que per haver viscut una vida tant plena de persones a qui cuidar, no hem pogut realitzar. Cal per aixó comprar una caixeta ben bufona on guardar la nostra solitud i buscar i obrir les caixes que tenim guardades amb il·lusions que encara no hem pogut portar a la practica perquè hem donat prioritat a altres coses.

  2. teresa vidal escrigué:

    Estimada Montse, m’ha agradat molt l’exemple que poses de les caixes on guardar les coses que d’alguna manera ens fan mal. T’asseguro que ho tindré en compte. Tenim que viure la vida lo millor que es pugui, Grácies pel teu consell. Una abraçada.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress