jul 28

Un inesperat sotrac ha posat al descobert el meu acollidor espai compartit amb altres companys, un espai fosc i tranquil on cada nit reposo ben net i llustrós després d’acabar la meva feina.

La llum d’un focus penjat del sostre encega durant uns moments els meus ulls a causa de la sobtada claror artificial. Tot seguit un terrabastall de sorolls i grinyols coincideixen sense remei amb una sèrie de cops i empentes que tots rebem sense cap tipus de mirament.

Desprès d’aquesta salvatge actuació, l’ordre i l’aliniació que, amb  més o menys cura, ens ve imposada, presenta ara l’aspecte d’allò que familiarment se’n diu una “caòtica lleonera”. Amuntegats els uns damunt dels altres, nosaltres els sofridors i humilds estris de cuina, restem immòbils, sense forces, mig marejats i molt dolguts per la falta de consideració que sovint es té cap a nosaltres.

De nou un cop sec etzibat cap endavant és el senyal inequívoc que durant una estona ens deixaran tranquils. És llavors, quan el mantell de la foscor torna a embolcallar-nos de nou que és arribat el moment de passar revista a la resta de les forces del que jo anomeno valuós exèrcit de treball, per saber el nombre de baixes que s’han produit. De moment falten el ratllador, un parell de ganivets, l’espàtula de fusta, una cullera, les tisores, la batedora i la mà del morter. Tot  em duu a pensar que el que avui es cuinarà no serà un àpat qualsevol, aquí veig la intervenció de l’àvia, l’única capaç de matinar i també l’única  d’aquesta casa que utilitza els vells estris de sempre quan s’ha de fer el dinar per una celebració  especial.

Tan sols han transcorregut uns pocs minuts quan una altra batzegada torna a fer cruxir el calaix i a tots els que som a dins. Aquesta vegada sóc jo, el cullerot, i també la meva dona, l’esplèndida escumadora, els que hem estat escollits.

Mentre espero pacient damunt el taulell de cuina observo de ben a prop el cap d’un lluç de pell lluenta que té la boca oberta i els ulls esbatanats. La resta del desgraciat peix es troba tallat a llenques dins una safata transparent.

Jo crec que aquest cop l’àvia vol preparar un LLUÇ AL FORN AMB VERDURETES doncs veig que agafa el morter i fa una picada amb ceba, tomàquet i dues cullerades de julivert, afegeix pa ratllat, pebre vermell, oli d’oliva i sal.  Un cop és tot ben picat  distribueix la barreja damunt els talls de peix i ho rega amb oli d’oliva. Tot seguit es serveix de mi per collir una mesura de l’aigua que bull dins d’una cassola, la reparteix per tots els racons de la safata i la introdueix al forn. Després fa una mahonesa amb ou i oli d’oliva, afegeix iogourt, sal, sucre i el suc de dues llimones i  reserva això ben tapat dins de la nevera.

A continuació l’ávia es dirigeix a l’altre extrem de l’encimera. Es nota que els més o menys 10 grams de moixernons secs i el mateix pes de camagrocs, també secs, fa estona que són en remull perquè ja es veuen ben recuperats. Hi ha les gírgoles fresques al costat de la ceva, un got amb llet de civada, un grapat de pinyons, una mesura corresponent a una cullarada de salsa de soja i un polsim de farigola, romaní i orenga. No tinc dubte que aquets son els ingredients necessaris per poder cuinar una bona CREMA DE BOLETS.

Cuinar aquests plats li ha representat a l’avia pasar unes hores a peu dret i ara que ha acabat seu a descansar, ja prou que s’ho mereix la pobra. Penso que deu ser bastant gran, tot i l’eixerida que encara es veu, perquè quan a mi em van dur a aquesta casa ella tot just s’acabava de casar i ja ha plogut molt des de llavors. També per mi han passat unes quantes dècades però considero que el meu aspecte ha variat molt poc  i  encara em sento amb prou forces per poder complir amb la meva feina durant uns quants anys més.

Bé, deu haver arribat l’hora de dinar perquè la crema de bolets ja és ben calenta dins de la sopera, tal com ha de ser. Res de dur la cassola a la taula com en els dies feiners, avui s’ha de notar que hi ha una celebració.

Ves a saber quina festa és però Nadal segur que no, perquè desembre ha quedat enrera i ara no hi ha torrons. La questió és que ara sóc al mig de la taula, dins l’elegant sopera de porcellana que conté la saborosa crema que duu l’olor del bosc.

Quina expectación observo al meu voltant, com llueixen els ulls dels convidats a mesura que es van omplin els plats. La vaixella bona, els coberts, les copes de cristall  i les ampolles de vi donen una lluissor especial a aquesta festa on els somriures, i les converses flueixen distesas i alegres entre tots. De debó que no hi ha res millor que reunir al voltant de la taula a la gent que s’estima per veure com es refermen els llaços que els uneix.

No amagaré que estic content per tot el que tinc l’oportunitat de contemplar, però em dol que companys meus no puguin gaudir com jo d’aquets bons moments.  Ells no sortiran mai de la cuina, com li passa a la meva estimada escumadora, ells no veurán mai  els convidats, ni els colors que distingeixen les taules ben parades. Són els peons més humils dels fogons, són la ventafocs arraconada un cop ha estat aprofitada la seva servitud.

Pilar Zabala

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress