Visc al centre de la ciutat. Un dia en una sortida que vaig fer amb la família vaig descobrir un petit bosc que es trobava a pocs kilòmetres d’on vivíem i em va fascinar. D’entrada no tenia res d’especial, però em vaig sentir atreta per ell.

Anaven passant els dies i sentia la necessitat de tornar-hi. Somiava cada nit en ell, no me’l treia del cap i vaig prendre una decisió. Una tarda, ja entrada la nit, agafo el cotxe i en arribar em va agafar un calfred, una mena d’angoixa, el bosc havia canviat no era com jo el recordava i que tenia a la ment i que em feia perdre la son.

No vaig deixar que la por s’apoderés de mi i vaig reaccionar dient-m’hi a mi mateixa que quan el vaig descobrir era en ple dia, i ara ja és de nit, tot es veu diferent, no és com en ple dia que tot te una gamma de colors diferents, els verds dels arbres, les flors silvestres, a la nit tot té un mateix to de color, només es diferencien per la claror de la lluna… i vaig tornar cap a casa.

Però no, no me’l treia del cap, hi havia de tornar, aquest cop hi estaria tot un cap de setmana. Vaig preparar els estris corresponents, roba d’abric, la tenda per dormir i els queviures necessaris per passar el cap de setmana. La sensació era la mateixa, de dia no m”afectava, però quan es feia de nit i la lluna despertava m’entrava una mena d’angoixa, com si estigués en un altre lloc i això va fer  que la meva curiositat anés en augment i es va convertir com un ritual.

No hi faltava mai, ho deixava tot, família i amics per anar a aquell lloc, era tan màgic que quan tornava era com si m’haguessin tret uns anys de sobra, em sentia plena d’energia feliç, em donava pau, era com un enamorament.

Una setmana i un altre l’ànsia de tornar-hi no desapareixia, anaven passant els dies sense adonar-me que quan arribava la nit cada cop que hi havia lluna plena hi veia més arbres, més flors, la verdor de les plantes i els arbres acariciats per la lluna lluïen amb tor el seu esplendor. Encegada per tot allò que els meus ulls veien a la nit, no em vaig adonar que de dia, el bosc que tant m’havia encisat perdia la seva ufana (vitalitat) i a poc a poc el bosc s’anava assecant, no hi havia flors, matolls els arbres perdien les fulles i es convertia en un bosc sense vida.

De tornada cap a casa la família preguntava què tal el cap de setmana?, ja has descobert que té d’especial aquest bosc?, si us ho explico no em creureu,  millor que sigueu vosaltres mateixos que ho comproveu. I ho varen fer, aquest cop tots plegats, carregant motxilles i tendes vam anar a parar al bosc. A l’arribar es van mirar entre ells i no veien res d’estrany, el bosc continuava igual com el primer dia que hi vam arribar i a la nit cap sensació estranya, un bosc normal. Això encara em va angoixar més, veieu el bosc igual de dia que a la nit? Vaig preguntar, perquè si van respondre tots a l’una. No em vaig angoixar ni espantar, no em van creure tan sols van fer el comentari que jo havia sigut sempre molt fantasiosa i que de tant llegir, incloent escriure petits relats la meva ment havia trobat un motiu per un nou conte.

No hi vaig tornar, em va costar, el recordava i a poc a poc el vaig anar oblidant, però a mesura que l’oblidava, el meu cor, la meva ment, l’ànima i el meu cos es van transformar, em veia i em sentia feliç i en pau amb mi mateixa.

Va ser un somni? Imaginació? No ho sé, el cert és que dono gràcies a aquell bosc que verdaderament per a mi va ser màgic.

Clara Bruguera

Abril 2023