set 17

Hola, em dic Marta, sóc una nena de cinc anys i la casa on  sóc té un petit jardí amb flors, un gronxador i un parell d’arbres on viu un esquirol. La meva mare és molt maca i també molt traçuda i quan té un bon dia tot li surt de meravella, però avui fa estona que la sento remugar nerviosa i si segueix gaire estona més amb aquest estat d’ànim sospito que jo  acabaré rebent les conseqüències.

La meva habitació té una finestra amb una cortina estampada, com el cobrellit, amb un munt d’ossets que giravolten en totes direccions i que a hores d’ara ja deuen estar ben marejats. Haig de dir que no m’agrada gens aquesta nina tan prima que la mare ha posat damunt del llit, sembla un secall amb un somriure congelat i no entenc què hi fa en un racó aquest estrany ninot de peluix desmanegat, us asseguro que jo no l’havia vist abans.

De debò que la mare no té avui el seu millor dia perquè entre tots els vestits que es veuen a l’armari ha escollit per a mi aquest tan horrorós de color rosa que és ple de puntetes i llacets. Aquí està passant alguna cosa perquè és la primera vegada que em fa anar d’aquesta manera.

La meva imatge davant el mirall del armari em mostra una nena que no sembla que sigui jo perqué porta un vestit ridícul, unes sabates excessivament lluentes i uns mitjonets blancs festonejats. Amb aquesta pinta semblo una presumida carrinclona d’aquelles a qui és millor no fer-hi cas.

Estic molt enfadada, de bon grat m’amagaria sota el llit però per molt que ho intento  no ho puc aconseguir, estic paralitzada, les cames no em responen, deu ser perquè estic massa espantada per tot allò de nou que encara pugui succeir.

Amb ulls suplicants intento fer entendre a la mare que no vull sortir així, que em sento com si anés disfressada i que encara falta molt perquè arribi el Carnaval, però tot és inútil, sé molt bé que quan se li posa una idea al cap segueix tossudament endavant encara que plogui, nevi o caiguin llamps.

És desesperant, ploro i xisclo tant com puc però a ella no sembla que li afecti gens, és com si no em sentís, el seu gest no canvia, no la poso nerviosa ni l’entendreixo. Si no fos perquè sempre m’ha mostrat afecte jo diria que no m’estima gens.

Vaja, ara per què s’ha entossudit a repentinar-me tant? Estic ben desconcertada, mai li havia molestat que alguns dels meus cabells es mostressin descontrolats, fins i tot ella mateixa ho aprovava. Ara es veu molt clar que els seus gustos han canviat i el pitjor de tot és que no li interessa gens ni mica la meva opinió.

Observo el recipient que hi ha damunt de la seva taula i una genial idea creua el meu pensament. Si aconsegueixo atabalar suficientment la mare, és possible que ella mateixa li doni sense voler un cop de colze i que una part del líquid brumós que hi ha dins acabi esquitxant aquest estúpid vestit. No sembla difícil i d’aquesta manera el meu problema quedaria resolt.

Ui quin ensurt! La mare m’està mirant amb un posat molt seriós i això m’espanta, haurà endevinat la meva jugada? Ja cal que em prepari per rebre un llarg sermó,  però… un moment!, és possible que sigui un altra cosa la que li preocupa, perquè  acaba de recolzar una mà sota la barbeta mentre observa amb  atenció el meu vestit. És ben segur que ara a ella tampoc li agrada gens el resultat de la seva gosadia. Jo no dic res, no em bellugo, quasi no respiro, penso que potser no està tot perdut i sento créixer l’esperança de  poder recuperar el meu aspecte d’abans, aquell aspecte que la mare sempre m’havia inculcat i que ara, sense solta ni volta, ha pretès canviar.

Tinc la sensació que els segons, un darrera l’altre, passen més a poc a poc que mai. Estic expectant mentre observo el nou canvi que s’ha produit en el gest de la mare perqué ara ha dirigit la seva mirada cap a l’armari  i això és un bon senyal, segur que triarà un altre vestit que faci més per a mi.

Doncs no senyora, no ha anat d’aquesta manera, la mare s’ha limitat a canviar una mica l’ordre de la roba i s’ha quedat tan tranquil.la. No hi ha dret, és que no s’adona que així vestida semblo una nena estúpida? Ja ho dic jo que passa de mi, quina decepció més insuportable! Va llesta si creu que sortiré de bon grat al carrer amb aquest careto de vestit, no li  posaré gens fàcil i m’haurà d’arrosegar si vol que la segueixi.

Sento passes, la mare s’acosta acompanyada d’una senyora que a primer cop d’ull ja no em cau bé pel seu aspecte força tibat i, a més, perquè té una veu fonda i molt rogallosa; segur que fuma més que una xemeneia.

Ves per on la tal senyora es posa les ulleres i em mira i remira de dalt a baix descaradament, què s’ha pensat? no sóc pas una mona de fira jo. A continuació esbossa un petit somriure i dirigint-se a la meva mare li diu que està satisfeta amb el resultat perqué això és precisament el que ella tenia pensat, però que em vol dur a casa seva per tenir temps de considerar si  cal introduir algun petit retoc més.

Això sí que no, per aquí no hi passo, ja he aguantat prou i ara mateix me’n vaig.

Dono un salt i ja està.  Per fi he conseguit sortir; no vui ser la protagonista d’aquest conta tan penós.

Pilar Zabala

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress