feb 26

murcielagoPoriganyes, poble enclavat terra endins del nostre país, poble misteriós, d’un temps ençà, rondava un personatge vestit de fosc amb barret negre, capcot i rondinaire, que encara feia més misteriós el poble. La gent del poble el coneixia pel nom de «Nofumis», ja que sempre portava en els llavis una burilla de cigarreta apagada, ningú sabia el seu nom, ni res d’ell. Sempre hi era al carrer, caminava amunt i avall sense rumb fix, altres vegades passava hores i més hores aturat amb la mirada fixa a ponent mirant al no res.

La quitxalla el mirava amb por, la gent gran amb por amagada. Els més atrevits eren els joves, més ben dit adolescents, sense perjudicis, s’hi apropaven a ell a preguntar-li quelcom cosa, ell refusava establir conversa.

Un capvespre va ressonar per tot el poble un xiscle molt fort com el d’una bèstia ferida que va esgarrifar a tot el veïnat, sense que ningú sabés perquè, les campanes de l’església repicaven i el campanar era envoltat per un núvol pestilent, els més porucs van córrer cap a casa i tancaren portes i finestres, altres ho feien a l’església, alguns homes armats amb pals, forques i escopetes es van reunir a la plaça, decidits a defensar el poble de possibles atacs d’algun animalot o monstre.

La colla de joves que vagaven pels vols, van córrer a cercar el lloc d’on havia sortit aquell crit infernal, tan sols van veure a «Nofumis» a l’era que és al darrere de l’església, estava tot sol dret immòbil com un estaquirot, cara mirant a ponent, s’hi van apropar amb una mica de recel, un d’ells li va preguntar si era ell el que havia fet aquell crit, no van rebre cap resposta.

Aquest crit infernal es va anar repetint de tant en tant, i el campanar cobrint-se del núvol pestilent, sempre en la primera foscor del dia.

El batlle amb voluntaris del poble armats amb escopetes, va organitzar batudes per tot el terme en cerca de la temuda bèstia que llençava aquests crits, alhora que les campanes repicaven com embogides envoltades del núvol. Sempre trobaven «Nofumis» a l’era mirant cap a ponent.

Mai van trobar cap bèstia, ni monstre, ni l’origen dels xiscles. Mai ningú es va atrevir a pujar al campanar per esbrinar el fenomen del fet repicar de campanes i del núvol.

nuve negraEra la vigília de Tots Sants i el cel amenaçava tempesta, a ponent llampegava i tronava. A les dotze de la nit, la tempesta va envair el poble amb llamps, trons, aigua i calamarsa, un núvol fosc pestilent va tapar la vila, les campanes no repicaven, voltejaven esfereïdes com si volguessin fugir. Crits esglaiadors i xiscles sortien del fons de la terra, tot fa pensar que les ànimes condemnades al foc etern s’havien sublevat pels mals tractes al fet que eren sotmeses.

Els habitants del poble al primer terrabastall, van córrer a casa, tancaren portes i finestres amb pany i forrellat, uns en solitari, altres en grup s’encomanaven al seu Déu. No es pot definir el temps que va durar aquest malson.

Tot va acabar de sobte tal com havia començat, quan un animalot com un ratpenat gegant amb banyes i urpes va sortir del campanar batent les ales va esvair el núvol que tapava la vila, la tempesta va fugir, les campanes es van aturar i emmudir, aquest ratpenat gegant va emprendre el vol deixant el poble sumit en el silenci, un silenci que es deixava sentir en les ànimes de tots els veïns.

Dos dies van estar tancats a casa tots els veïns mastegant el silenci i resant. A l’alba del tercer dia el cant dels galls es va fer sentir per tot el poble, era el despertar d’una llarga nit.

Grinyolar de panys, forrellats i frontisses rondinaires, era la senyal de que el poble cobrava vida. No va trigar massa que la plaça fos plena de gent. No cal dir de què parlaven… ho deixo a criteri del lector.

Els joves més entremaliats, sortiren a fer un vol i com és d’esperar van fer camí cap l’era a la recerca de «Nofumis». El que van trobar va ser roba negra rebregada, estripada i un barret negre esparracat. Ah! I una burilla que fumejava. De «Nofumis», ni rastre.

Aquest fet mai més s’ha tornat a produir, però el poble ha quedat marcat com a poble embruixat, tot veí fuig de parlar d’aquests fets.

Ara bé. Cada any, la vigília de Tots Sants, el veïnat de la vila es tanca dintre l’església fins l’alba de l’endemà.

 

Fernando Guardiola

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress