jun 18

OLYMPUS DIGITAL CAMERADurant quatre anys va ser el nostre lloc d’estiueig. Pujàvem quan la canalla començava les vacances de l’escola. Un petit poble, on sols es podia arribar en cotxe particular o amb un bus de La Hispano Hilariense S.A.

Situat a la comarca de la Selva al fons d’una llarga i profunda vall, entre el Montseny i les Guilleries per on s’escola una preciosa riera, ens vàrem enamorar dels seus paisatges des de el primer dia. Rodajat de boscos d’alzina suerera, castanyer, roure i faig, només calia donar quatre passes per trobar-te dins el bosc envoltada per la seva penombra i les seves olors tan característiques de les zones humides on l’aigua tintineja acompanyant les teves pases al llarg del cami. Allà vam descobrir un petit bosc al que varem anomenar El Bosc de les Fades, un lloc realment màgic.

No era un lloc turistic massificat, com et pots trobar en molts pobles de la costa. El poble s’omplia de gent a l’estiu quan els fills i filles del llogaret visitaven la casa dels pares i els llocs on havia transcorregut la seva infantesa, amb la canalla i escapant-se de la ciutat o pobles veïns com Sant Hilari, Breda, Hostalrich on havien trasplantat les seves arrels.

Llogàvem una casa del poble de planta baixa on hi havia un petit menjador amb la cuina i la llar de foc, un petit rebost i la quadra amb un safareig de pedra i les antigues gàbies on en algun moment hi havia hagut gallines i conills. Era tot un món per explorar pels meus fills. A dalt hi havia els dormitoris i un petit quarto de bany. Era molt antiga, de pedra i bigues de fusta. No volíem ni hotels ni apartament. Ens agradava integrar-nos en el lloc i amb la seva gent. Teníem com a veïns l’àvia Pepeta i la seva família. Cada dia ens portava algun producte que el seu home hi havia recol·lectat de l’hort que tenien darrere la casa: bledes, carbassó, enciams, cogombre, pebrots, tomàquets… Ens varem enamorar de la mitologia i les llegendes que envolten el Montseny: les dones d’aigua, el Castell de Montsoriu, “de Sant Hilari a Arbucies, de cada deu, nou són bruixes”…

Un any al pujar amb la il·lusió de retrobar-nos amb aquells espais, vàrem descobrir que havia desaparegut un petit bosc a l’entrada del poble i en el seu lloc havien construït un aparcament. En un dels camins que sortia del poble per anar fins a Sant Marçal, vàrem descobrir que l’antic camí de terra, ara esstava cobert per el ciment de l’asfalt,  per tal de facilitar l’accés dels cotxes al nou poliesportiu que s’havia construït a les afores del poble i al costat d’un lloc meravellós anomenat “La Corbadora”. I més tard va aparèixer la primera urbanització en mig del poble i destrossant un altre racó meravellós del seu paisatge.

Anys més tard pujàvem ja sense els fills que ja volaven tots sols, però continuava agradant-nos la tranquil·litat dels seus carrers, veure aigua fresca de les fonts de bomba que estaven escampades pel poble i recórrer el camí de la riera, tancant els ulls cada cop que passàvem per entremig de la urbanització.

Ens hospedavem en un petit hotel que estava a l’entrada del poble i que portava el nom d’un castell molt conegut per aquells indrets: Castell de Montsoriu. El regentava la senyora Carme, una senyora molt senyora que es resistia a vendre el seu hotel i els jardins que l’envoltaven als voltors immobiliaris que la tantejaven cada cert temps. Ens va confessar que sabia amb certesa, que el dia que ella faltes, la seva filla s’ho vendria, ja que ni ella ni els seus néts es volien fer càrrec d’aquell patrimoni familiar. Després per circumstàncies familiars i perquè volíem gaudir viatjant durant les vacances, vam deixar de pujar. Si algú em digues de tornar, no sé si ho faria. Prefereixo mantenir viu el record d’uns paisatges i  de les persones que formaven part d’aquests  i que se ben cert que ja no hi són.

 

Rosa C.L. (juny 2017)

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

2 Comentaris a ““De Sant Hilari a Arbucies, de cada deu, nou són bruixes””

  1. MªJesús escrigué:

    A pesar de la urbanización sigue siendo un lugar mágico.En primavera se escucha el agua brotar en cualquier recoveco, la vegetación despliega toda la paleta de verdes posibles y se adorna con multitud de flores… normal que os ecantara el lugar. ¡A mí también!

    • Blogueres escrigué:

      Hola wuapa

      Supongo que “la magia” de un lugar se conserva a pesar de los esfuezos que hacemos los humanos por eliminarla. Me alegra mucho que captaras las mismas emociones que me embargaron hace años. Yo siempre he confiado en las “meigas” de Arbucies.

      Un beso

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress