nov 05

POTTI-POTTI

Escrit per Blogueres Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

37 ideas de Fondo de pantalla cool | fondo de pantalla colorido, imagen  fondo de pantalla, ideas de fondos de pantalla

A continuació publiquem els escrits que la magia del Potti-Potti va asignar a cadascuna de nosaltres.

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
nov 04

Strippa Helsingborg - Hyr strippor till Ditt event!– Lorenza, ¿Qué tal has dormido hoy? -Pregunté como cada mañana a mi residente más querida mientras la acomodaba en su sillón, junto al ventanal donde pasaba horas y horas con la mirada puesta en la lejanía.

– Mal hijo, mal. Para qué te voy a engañar. Como siempre. Si es que no sé qué hacemos ya en este mundo.

– ¡Venga mujer! Que hoy es un día grande. Nos han prometido que nos va a dejar con la boca abierta, ya verás.

– Bueno, bueno, eso ya veremos…He vivido demasiado como para que me dejen con la boca abierta a estas alturas.

Lorenza comenzó a sonreír, seguramente repasando su pasado, con alguna anécdota vivida en algún momento de sus 92 años.

A las cinco de la tarde, tal como estaba previsto, teníamos a todos losancianosbien colocados, y a la mayoría de los cuidadores apostados junto al escenario,  pendientes de la novedad que había contratado la nueva Dirección y que se había mantenido en secreto para alimentar la sorpresa, incluso a nosotros, el personal fijo de la residencia. LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
nov 03

Pin on Avatar

ESCRIU SOBRE UN BOSC QUE SOLAMENT CREIX A LES NITS DE LLUNA PLENA

 

El nan Rush i la seva esposa, caminaren tot el de pressa que podien cap al llogarret on vivien en companyia d’una bona col·lecció de éssers que en la seva diversitat, hi havien nans, elfs, petites fades, etc, compartien en bona harmonia , la seva forma de viure i totes les tasques que algú, en temps llunyans els havia encarregat.

Una d’aquestes tasques era ajudar a fer que tota la vegetació del bosc creixés i així aconseguir un bosc ben espès que a més de protegir el seu poblat i la seva vida, protegís també el medi ambient dels sapastres dels homes que dia a dia, anaven destruint amb la tala d’arbres i els incendis que provocaven per no tenir cura d’on llençaven les restes de les seves cigarretes o no apagaven correctament el foc que utilitzaven per fer les seves botifarres i costelles a les brases.

Considerant que els homes no tractaven bé la natura estaven segurs de que tampoc admetrien la diversitat de veure que al bosc hi vivien tantes quantitats de éssers diferents d’ells, tota aquella població, encarregada, també, de fer créixer tota la vegetació del bosc, sabia que aquesta tasca havien de fer-la quan no circulés, per allà, cap home. Aquest fet només es donava a la nit, quan les persones atemorides per la foscor i els crits dels animals del bosc, es tancaven a casa seva i no sortien fins a l’endemà. LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
nov 03

 

5806a763a49424d5e30e89690a9db5d4No podia creure que fos possible el que estava veient. Aquella caixeta de música que s’exposava a terra com una andròmina més en aquell mercat de vell, em va accelerar el cor. Era tan idèntica a la que jo recordava que fins i tot semblava la mateixa.

Una força més gran que jo m’impedia apartar la vista d’aquell objecte que m’atreia com un imant. Em vaig quedar palplantada al seu davant, concentrada en un munt de pensaments i tan sols vaig reaccionar quan el venedor, un jove amb moltes ganes de vendre, el va posar a les meves mans.

La tapa es veia una mica desencaixada i coberta de pols, peró la superfície de tota la resta encara es mantenia en bones condicions. És cert que la ballarina havia perdut la perruca i part del dit d’una mà, però encara es mantenia ferma dins el seu precari equilibri. També hi faltava la clau que permetia escoltar el compàs de la melodia, però el giny de la maquinària semblava estar en bon ús. Tot feia pensar que no seria difícil poder reparar aquelles mancances. LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
nov 02

Telamón - Pura Vida Diving Lanzarote

L’avi Amadeu anava amb el seu net Pol tot caminant per la platja.

La nit anterior s’havia desfermat una gran tempesta mentre que aquell matí el cel era blau, lluïa un bon sol i la mar estava calmada.

Cadascú portava una gran galleda perquè l’avi Amadeu considerava que era el moment adequat per agafar escopinyes i altres animals marins que s’amagaven a la sorra.

De sobte, darrere una gran roca veieren un gran vaixell amb els pals de les veles ben drets, però aquestes eren inexistents, així com tampoc hi veieren cap signe de vida. En acostar-se l’Amadeu cridà:

– Refonoll! Quin vaixell més gran! Acostem-nos una mica a veure si veiem com es diu.

El Pol que tenia bona vista, de seguida va cridar:

— Avi, aquí diu “Valent”. Quin nom més curiós per un vaixell

— No tan curiós -va respondre l’avi- ara ja sé quin vaixell és. El nom li va posar una expedició que anava disposada a explorar un món desconegut al Pol Nord perquè des d’un satèl·lit, els experts hi havien vis unes clapes molt verdes que semblaven vegetació, al bell mig del gel polar. LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
nov 02

Escribir en primera persona una historia que conozcas bien, pero cambiando el sexo y la edad, etc.

Carona Turismo : Donne di montagnaEn el pueblo era costumbre que cuando un zagal se ennoviaba con una zagala la “raptase” y se la llevara a su casa, con su familia, donde vivían como matrimonio, pero sin necesidad de que un cura les diera su bendición. Eran los tiempos de la República.  Yo me lleve a Blanca. Tenía diez y seis años y era la zagala más rebonica de todo el pueblo. Pero nuestra felicidad duro muy poco. Estallo la guerra civil y tuve que alistarme. Ella quedo con mi familia y junto con mi hermana, pasó grandes penurias, ya que no había ningún dinero que entrara en la casa. Solo la pequeña huerta y el trueque con el resto de vecinas, les permitía no morir de hambre.

Manteníamos el contacto a través de las cartas que nos mandábamos. Ella no sabía leer ni escribir, pero entre el cura del pueblo y mi hermana le enseñaron lo más básico. Cuando llegaba la correspondencia al frente, tenia que pasar una censura previa. Recuerdo que cuando llegaba una carta suya al frente, me llamaba el capitán para que yo se la leyera porque no había manera de entender aquellas breves misivas, donde explicaba como estaba la familia y como transcurría la vida en el pueblo. Por ellas supe que la había dejado embarazada, pero que la criatura no sobrevivió más de un par de meses. No tenia leche suficiente ni comida.

Estuve en el frente del Ebro, en Barcelona y en Madrid donde me hicieron prisionero al acabar la guerra. Blanca y mi hermana, vendieron todo el ajuar de la casa por cuatro reales, para poder comprar un par de billetes para viajar hasta Madrid, donde estaba internado en un campo de concentración. Allí coincidí con mi cuñado, Paco el Rojo, pero la alegría inicial del encuentro, se trunco rápidamente. Un buen día se lo llevaron junto con otros camaradas y no lo volvimos a ver. LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
nov 01

Les ciutats de la Pau

Escrit per Clara Bruguera Arxivat a: Articles d'Opinió Cap comentari »

Commemoració del dia de difuntsen algun moment hem anat al cementiri per enterrar algun ésser estimat o per cortesia,  hi ha qui té per norma fer una visita als seus difunts més d’algun cop l’any. Jo no soc d’anar-hi, tot i tenir algun ésser estimat, penso que han de reposar en pau. Reconec, però, que quan hi vaig, a l’anar caminant he sentit com una mena de pau i tranquil·litat…, veig el conjunt de ninxos com una petita ciutat o poble -tot depèn de l’extensió- amb les finestres tancades, amb les seves flors que han deixat els seus estimats.

Ah, peró no és el mateix en la festivitat del primer de novembre que es dedica als difunts. Els pobres deuen està boixos, tan d’enrenou. Potser sí que alguns esperin amb alegria les visites, però altres potser no tant.

En fi, tant si anem o no sagú que no ens oblidem d’ells i tampoc ens ho tindran en compte.

 

 

Clara Bruguera

Novembre 2022

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress