jul 17

foto casaLa meva amiga Glòria vivia en un regi edifici neoclàssic, situat a la cruïlla del carrer Tuset amb l’avinguda Diagonal; els seus pares eren els porters. Unes escales que baixaven amagades  darrera de l’ascensor conduïen a la seva soterrada vivenda.

Aquest habitacle  respirava a tres llocs diferents: a través d’una allargassada finestra enreixada abocada a peu de carrer, també pel pati de llums i en tercer lloc  pel curiós espiell que, situat a una certa alçada de la paret del seu menjador, coincidia a raser amb l’entrada de la finca. Aquest espiell els facilitava, de casa estant, poder controlar qui eren les persones que entraven o sortien per aquell vestíbul.

Una robusta porta combinada de fusta i vidre donava pas a l’espaiosa entrada enrajolada amb marbre blanc. Al davant hi havia l’ascensor, a l’esquerra uns pocs graons conduïen exclusivament al pis dels llavors amos de la finca i a la dreta s’erigia l’escala de veïns, també de marbre fins dalt de tot. A l’exterior les balconades amb baranes de ferro forjat donaven força lluïssor a la façana.

En l’ampli espai mig soterrat d’aquest edifici hi havia lloc preparat per a tres vivendes. En una d’elles vivia  la meva amiga amb els seus pares, i les altres dues eren buides. Tot i així es feia evident que en una d’elles -que per cert era la més lluminosa- unes  petites criatures hi havien fet estada. LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
jul 14

 

miradas_Eric Manoukian 5 bbbb“Hi ha mirades que diuen a crits el que el cor calla”. No recordo quí va dir aquesta frase però el cas és que hi estic plenament d’acord. Hi ha mirades plàcides, dolces, solidàries, eufòriques, somrients, confiades, amoroses, apassionades, seductores, excitants, inspiradores… Altres mostren pena, tristor, nostàlgia, inseguretat, preocupació, consternació, temor, aflicció, resignació…També n’hi ha d’impacients, vanitoses, desconfiades, envejoses, desafiants, insolents,  impertinents, …  I tot això sense oblidar  aquelles que, no sabent ben be perquè, ens causen una  gran  inquietud.

Aquest desconcertant i pertorbador sentiment és just el que vaig experimentar davant la vella fotografia que ens va dur una companya, per allò d’aportar noves idees, en un  matí  dedicat a l’escriptura.

La foto en questió, d’un color sèpia fosc, mostrava una dona molt jove acompanyada de set criatures, cinc nenes i dos nens, amb la mateixa postura de braços caiguts  i amb una plàcida però resignada tristesa reflectida en els ulls de tots ells.

El meu sentiment d’inquietud es va produir de manera sobtada en observar directament  un dels nens, concretament el més petit, de poc més d’un parell d’anys. La criatura  estava situada al centre i mig pas per davant dels que semblaven ser els seus  germans. El cert és que la seva punyent i freda mirada, allunyada de qualsevol positivitat, em va trasbalsar. Hi havia quelcom de pertorbador en ell. Els seus ulls semblaven irradiar espurnes d’un profund ressentiment malèvol i, com si em cremés als dits, vaig tornar ràpidament la fotografia i em vaig negar a mirar-la ni un minut més.  LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
jul 09

El poble

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Cabories i altres reflexions Cap comentari »

 

índiceEl meu poble no és en realitat el meu poble. Tampoc ho és cap altre perquè jo vaig néixer en una  ciutat. En aquells temps aquesta ciutat era reposada i tranquil·la però amb el transcurs dels anys, la gran quantitat de turistes que diàriament la visiten i l´angoixant circulació que s’ha generat, l´han convertit  en un lloc força incòmode per viure. Tot i així no puc deixar d’estimar-la perquè és la meva ciutat.

Fa uns anys vaig tenir la sort de trobar el que per a mi ha estat un refugi de pau, bellesa  i  benestar. És en un lloc del Pallars Sobirà, dins un poble amb poc més de vint cases amb façanes de pedra i teulades de pisarra, tot envoltat de muntanyes i  pastures, on la serenor dels camps i l’aroma dels boscos es deixen sentir i respirar.

No hi falta  l´esglesiola amb el campanar d’agulla mirant al cel i el petit cementiri on  fa temps no s’enterra ja a ningú, la font d’aigua fresca que sempre raja, els petits horts protegits per quantitat de flors multicolors,  els arbres fruiters que es reparteixen arreu i  la placeta  a tocar de l’antiga escola que va haver de tancar per manca de suficients criatures, un lloc on ara s’ubica l’ajuntament. LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
jul 07

 

IMG_20191101_094704Avui tinc un dia mandrós, un d’aquells que sense saber perquè em sento ensopida i amb poques ganes de fer res, tant és així que ni tan sols llegir em ve de gust i molt menys mirar la tele. Penso que bé podria sortir un estona, però el fet de caminar sense un rumb fix no em sedueix gens.

El cas és que això de deixar passar el temps estant  mà sobre mà, contemplant el sostre o la llibreria que tinc al davant no va amb mi, i aquesta deixadesa meva em em fa sentir malament.

Ressegueixo amb la vista els diferents objectes distribuits en la saleta, entre ells el munt de llibres que fa dies esperen ser seleccionats per temes i distribuïts al llarg de la prestatgeria. Avui tampoc tenen sort.

La meva mirada ensopega amb la capsa de sabates, folrada amb un paper que ja ha perdut el seu color original i que, des de fa temps, descansa oblidada dalt de la llibreria. Oblidada fins aquest moment, perquè de seguida em desperta les ganes de tornar a repassar el seu contingut. Es tracta d’un grapat de fotografies que la tieta àvia Elvira  guardava al fons d’un armari i que, en faltar ella, jo vaig triar i conservar.

Naturalment són fotos antigues, la majoria en gruix de cartolines de diferentes mides que, amb el pas dels anys, s’han anat esgrogueint i fins i tot deslluint. En elles hi ha una sèrie de persones de totes les edats que em parlen d’un passat que jo no he conegut. LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
jul 02

La dona i el bosc

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

live-barcelona-bosques-de-catalunya-grevolosa-7 bgFeia molts anys, (la Nuria ja habia perdut el conte), que vivía en un petit llogaret de montanya de poc més d’una dotzena de cases, mig amagades darrera una extensió boscosa de roures, pins i abets.

Tot va començar el dia que va aceptar donar un nou respir a la seva vida. Les relacions amb el seu xicot s’habien anat refredant i, per si aixó no fos prou, es va trobar sense feina d’un dia per altre. L’empresa on  treballaba habia fet fallida, cosa que ja es veía venir degut a la mala gestió dels seus dirigents.

Aquets dos fets  habien fet caure la Nuria dins el fosc cercle d’una fonda depresió. S’habia esforçat molt per donar el millor d’ella mateixa a l’empresa, aportant idees i temps afegit a la seva dedicació. També havia fet tot el posible i més  per salvar la seva relació amb el Marc. Eren uns adolescent quan es van començar va estimar però ara, desprès de catorze anys de bona  entesa, era ben clar que tot s’havia acabat.

Una amiga li havia ofert de passar uns dies en un poble de muntanya on  hi tenia la casa heretada dels avis. La Nuria no tenia ganes d’anar en lloc, ni tan sols de sortir de casa però a la fi, la insistència de la amiga la va animar a fer aquest nou pas.

La Nuria recorda que el viatge de cinc hores en cotxe li havia resultar força pesat, acompanyat, a més, per el penediment d’haber acceptat. Desprès, en arribar a lloc, va respirar fons. Es va trobar davant d’un magestuós i verd paissatge que la va enamorar. Tot i així va trobar molt petit el poble i molt escasos els habitants. No hi havien botigues ni biblioteca, ni moltes altres coses a les que estava acostumada, per aixó no estava segura de poder aguantar gaires dies alla dalt. Ella era dona de ciutat. LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
jun 29

Tancat per Vacances

Escrit per Blogueres Arxivat a: Informació Cap comentari »

tancat

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
jun 28

covid 19

Aquests dies de confinament involuntari Les Blogueres de Sant Martí, no hem deixat de treballar: jugant i creant històries amb els daus de Story Cubes, escrivint poemes, pensament, vivències del dia a dia i fins i tot alguna història un pèl macabra, però que no deixa de tenir un toc “d’humor negre”. També farem un recull de frases i acudits que aquests dies han revolat per internet i que hem trobat que ajudaven a trencar una mica l’angoixa, et provocaven un somriure i perque no…, fins i tot una bona rialla que feia descarregar la tensió que poguéssim tenir acumulada per  l’excepcionalitat de la situació tan irreal i tan crua que ens ha tocat viure i perque aquest missatges enviats per amigues o familiars, fins i tot per veïns i veïnes de la nostre comunitat , han fet que ens sentisim més acompanyats en la nostra sol.litud.

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress