La Joana passejava al voltant del llac. Era un matí d’hivern i el llac estava cobert d’una fina capa de gel on quan sortia el sol s’hi reflectia tant la silueta del castell com la de les muntanyes nevades que l’envoltaven. Els cignes i els ànecs que sempre nedaven elegantment per l’aigua, estaven tots arraulits sota uns matolls que els feien de casa i el llac semblava desert de vida, només acompanyat de l’udol del vent i una solitud que semblava poder-se tallar amb un ganivet.

Mentre el contemplava pensava que no li agradava veure’l tant gelat i sense vida, li feia fins i tot una mica de por perquè la gent del poble deia que un pintor molt reconegut que passava uns dies al castell, havia desaparegut quan caminava amb el seu cavallet i la caixa de pintures, en direcció al llac i que cada hivern al reflectir-se la imatge del castell al glaç, es veia sortir per la seva porta l’espectre del pintor que caminava i caminava, però que mai tornava al castell.

Aquesta falta de vida no era real. Potser la impressió la donava la capa de gel, perquè els habitants del llac estaven tots junts al seu fons tot fugint del fred. Així a l’hivern els caragolins, peixets i altres animalons ensopits, convivien amb algues, plantes aquàtiques i deixalles llençades al llac per algunes persones que no valoraven l’entorn, llaunes, ampolles, restes de menjar i també amb un esquelet humà que feia molt de temps que hi era. Durant un parell d’hiverns els habitants del llac, es van poder alimentar de les restes de peixets morts dels quals només deixaven l’espina i d’aquell home del qual ara només quedaven els ossos i parracs de roba i que continuava acompanyat d’un cavallet i una maleta de pintura, tot cobert d’algues.

Quan arribava el solstici d’hivern, totes aquelles criatures es sentien plenes d’una energia especial i durant aquell dia semblava que revivien. Feien una festa i petits animalons picaven amb les seves aletes,  les llaunes que s’havien llençat al llac, com si fossin tambors, mentre totes les raspes de peix s’ajuntaven fent una rodona i ballant el que semblava una sardana.

Aquell any, l’esquelet del pintor també s’alçà tot movent els seus ossos de forma desmanegada, en una dansa insòlita . De sobte l’esquelet demanà silenci a tots , i els va dir que ell volia tornar a la vida i al castell perquè encara li faltava pintar moltes coses de l’entorn, sobretot pintar les passions humanes d’amor i odi que l’havien destruït, ja que un rei envejós l’havia fet ofegar al llac perquè ell havia aconseguit pintar-lo plasmant a la seva cara tots els defectes que tenia.

Van estar molta estona pensant, tanta que es va fer fosc i el llac només va quedar il·luminat per una fantasmagòrica llum que no es sabia d’on venia i d’uns estels que projectaven la seva brillant i freda llum sobre les tranquil·les aigües del llac. Del castell només se’n veia el perfil, tot negre . Tota aquella població va utilitzar la seva energia i les deixalles per foradar el terra del llac. Els animals amb espines més llargues les van fer servir, per aprofundir el forat que cada cop es feia més ample i més fondo fins a arribar a tocar d’un pou de foc.

Mentrestant, la Joana s’havia quedat mig adormida a la ribera, embolicada amb una llum fantasmagòrica i càlida i així passà tota la nit. L’endemà quan la Joana es va despertar la llum del sol il·luminava tot el llac. De sobte sentí molt rebombori i el glaç del centre de l’aigua es trencà. Ella mirava molt encuriosida el que passava. Al cap d’una estona del centre del llac sortí una columna de foc i l’aigua del voltant s’anà tenyint de colors, blau, verd, vermell, al barrejar-se amb les pintures de la maleta.

Els ulls de la Joana s’obriren com a taronges quan veié sortir del mig d’aquella flamarada l’esquelet del pintor, que anava caminant en direcció del castell i que a poc a poc anava recuperant la seva carn, fins a semblar un personatge viu i real. Quan el pintor travessà la perfilada porta del castell, tot quedà en silenci una bona estona. Després es sentí el soroll de lluita i la imatge del rei aparegué a la porta. A poc a poc anà baixant per camí i a l’arribar al llac es submergí a les acolorides aigües i mai més en tornà a sortir. La Joana mirà cap a la porta del castell i allà al mig hi veié al pintor amb el seu cavallet i la maleta.

El llac va canviar totalment la seva forma i encara avui el podem veure com una gran curiositat perquè no hi ha molts llacs que tinguin un petit volcà al seu centre ni que passin fets tan misteriosos al seu fons.

Montserrat Sales