Amb el nostre afany per arribar a algun lloc que generalment no tenim gens clar, ens passem la vida intentant pujar escales amunt.

A vegades ens veiem com a personatges fantàstics posats en el món de fantasia dels contes i no ens importa construir escales inconsistents. Podem fer-les apilant, de forma insegura, un llibre sobre un altre, sabem de bon començament que aquella pila caurà i el nostre món de fantasia només ens portarà a rebre una bona patacada, però potser necessitem estar estabornits una estona per situar-nos a la realitat i veure quin camí o escala hem de seguir, si una que puja o una que baixa, ja que no tenim clar on ens portarà cadascuna i no ens adonem, que si pugem molt o baixem molt, sortint dels límits de la terra, ens trobarem al mateix lloc: al mig de l’univers.

També ens podem empolainar molt i posar-nos un barret de copa per passar per la porta que veiem a dalt de tot de l’escala. On portarà? Què hi trobarem a l’altre costat? Potser una altra escala que seguirà pujant o baixant…Ens agrada aquesta porta perquè sembla que s’ obri per trobar noves aventures, però cal preguntar-se: per què buscar una aventura nova? Realment ja hem paït i superat la que vivim ara? O potser la nostra incapacitat per superar el present, ens porta a abandonar-lo i anar a buscar noves quimeres?

Altres escales, o aventures, les podem trobar al bell mig de la natura, en un camp, un bosc, etc. Allà amb la bellesa i immensitat de l’entorn ens sentim com un petit caragol i això ens dona peu a pujar els esglaons molt lentament, saben que el final de l’escala es troba més enllà dels núvols i potser d’aquesta vida, així que cal pujar molt a poc a poc, assaborint i entenent allò que anem descobrint en cada graó nou.

En totes aquestes pujades i baixades per les escales, cal considerar que anem molt carregats i que ens anem desprenent de la càrrega molt a poc a poc. Anem deixant una mica en cada graó. Portem a l’esquena la por com la dels nens que dins el bosc només hi veuen l’ombra del llop, la sensació de grans gotims que cauen al nostre voltant i que en l’esclafar-se contra terra, van canviant el nostre entorn i anem adonant-nos que no tenim cap autoritat sobre la vida i que no som soldats que obeïm ordres sinó éssers humans pensants i responsables de nosaltres mateixos.

Montse Sales