Que li has fet al meu bosc?
Ple de vida, de flaires
de colors i d’ocells cantant,
ple de pins de roueres
d’alzines i esquirols saltant

On son la farigola, l’espígol,
la sajolida, el fonoll,
l’oregan i el romaní?
Regalant-me el seu perfum,
cada dia pel matí.

On son la llenega,
el pebràs i el rovelló?
¡Com farem el “fricandó”!?

On son la llebre, el toixó
la guineu i el por senglar?
¡Perquè els havies de sentenciar¡?
¡Terrorista! … ¡tarat!,
¡Ets tu qui s’havia d’haver cremat!

Perquè tants caus calcinats
i tants arbres abatuts i derrotats?

Perquè tanta follia de foc i destrució?
¡Mira!…, ¡Mira!…,
aquesta es la teva obra, …
¡Piromàn, malparit!
¡Mira!, tants anys
en poca estona,
en que els has convertit.

Si en aquest acte,
vas senti-hi satisfació…,
¡No mereixes viure!…
¡que et xafin! com a un escurçó

¡No!…, ¡No!… no el tanqueu
a la presó, feu que visqui per
sempre en mig de tanta desolació.

Que el vent li tiri a la cara
la pols de la seva creació
que intenti cercar l’ombra
quan l’aclapari la calor.

Que a les nits, cercli,
de la molsa el mulli’t
Que gaudeixi d’un món
sense l’olor ni el color
que provoca la burilla
el llumi o l’encenedor.

Que pateixi
en el desert que ha creat
fam, set i soledat.

Que hagi de defecar
i no trobi ni una fulla
en la que es pugi netejar.

Que els ulls implorin
l’arc iris de la primavera
i la tardor.

Que no pugui resistir-ho…,
¡I que mori!…, implorant perdó.

Que jo pugui resistir-ho…
i que no senti compassiò.

                                                             Joan Pijoan