Sabem que són molts els llocs que, coincidint amb el mes de març, porten anys celebrant l’anomenat “dia de la dona”.

Em consta que hi ha poblacions que, durant la festivitat de Santa Àgueda, fan processons en honor a aquesta santa. Fins i tot  anuncien a “bombo i plateret” el privilegi que tenen les dones de  deslliurar-se, en  aquesta jornada, de les seves “labors” dins la llar. També es concedeix el bastó de comandament a una d,elles anomenant-la “alcaldesa per un dia” perquè durant unes hores  tingui l’honor de dir, fer o desfer  el que consideri  necessari.  Després, l’endemà tot torna al seu curs habitual.

Desconec quí es fa càrrec aquest dia de la custòdia dels fills petits. També ignoro si són poques o moltes les dones que s’afanyen a preparar amb antelació la roba i els àpats de tota la familia, perquè no es produexi cap desgavell mentre elles son fora celebrant la seva festa. Si la resposta és que són els homes els que s’encarreguen de fer aquestes tasques durant unes hores, llavors jo em pregunto:

De debó hi ha gent que segueix pensant que a les dones ja els hi està bé poder deslliurar-se de les feixugues feines domèstiques un dia a l’any?  I què passa amb la resta dels dies?  Qué els impideix als homes pendre part habitualment en les tasques de la llar?, perquè igual que ells, les dones també tenen dret a gaudir d’un espai propi.  No n’hi ha prou amb ajudar, el que de debó importa és que els homes prenguin l’iniciativa de compartir i fer.

No tinc res en contra de les celebracions tradicionals, tot al contrari,  benvingut sigui tot allò que contribueix a unir en germanor a  amics, famílies i pobles, però… si su plau, siguem tots  una mica més responsables i aceptem que tot allò que és capaç d’aprendre i dur a terme una dona també ho pot fer un home.

Per molt que es digui que, en proporció a anys enrera, les dones han aconseguit una posició més favorable dins la societat i la família, no n’hi ha prou, cal seguir avançant, però molt em temo que en molts casos som les mateixes dones les que, ja sigui conscient o inconscienment, seguim tirant pedres a la propia teulada: “Deixa, deixa, ja veig que tú no en saps. Això no ho deixes tan net com jo. No cal que ho facis, ara ja sóc jo a casa”, etc, etc.

On queda la tan reivindicada, any rera any,  igualtat  entre homes i dones?

Pilar Zabala