Frederica Montseny, nascuda el 12 de Febrer de 1905, és coneguda per les seves idees revolucionàries, clarament avançades al seu temps, i la ferma posició anarquista que va manifestar en la passada Guerra Civil Espanyola, convicció que va seguir mantenint fins el dia de la seva mort, ocorreguda a Toulose el 14 de gener de 1994.

A pesar del seu declarat antigovernamentalisme, Frederica va accedir, desprès de molts dubtes, a ser ministre de sanitat amb el govern de Largo Caballero durant la segona república i va projectar, entre altres objectius avançats al seu temps, la promulgació d’una llei d’ínterrupció voluntaria del embaràs, paralela a la aprobada per decret a Catalunya el 1936.

És clarament reconegut que, per sobre de moltes de les seves idees, Frederica sempre es va posicionar en la defensa dels drets de les dones.

La  tradició i les pressions de la societat a favor del matrimoni, com a única unió perfecta i reconeguda, empenyia a la dona a cedir i sometre´s als designis de l´home. Amb aquesta renunciació, asseverava Frederica, naixia l’esclavitut de la dona en la llar perquè es trobava  relegada a la  dedicació de la casa i la família en detriment de la seva llibertat i drets.

Per a Frederica els conceptes de “l’amor romàntic”, la “camaraderia amorosa”, o el  “tots per a totes i totes per a tots”, que en aquells dies es postulava en molts medis anarquistes, tampoc significava cap avenç a favor de la llibertat de la dona. Ella ho senyalava com un clar retrocés en les relacions personals perquè vulgaritza l’amor i segueix sent la unió subordinada d’una dona a un home.

Seguint la seva pròpia concepció de l´anarquisme, Montseny propugnava “l’individualització” com a solució al problema dels sexes, és a dir, l’amor sense  convivència. Considerava que tota unió basada en la convivència formalitzada comporta imposició, i que aquest era un obstacle que impedia desenrotllar amb normalitat la autosuperació i la llibertat de la persona. Afirmava que en una societat on totes les persones tinguessin cobertes les seves necessitats, i no existís la lluita de l´home per l’home, no tindría sentit la unió a base de convivència. La concepció del matrimoni representava per a ella “la tomba de l’amor”.

Respecte al fills, Frederica defensava que, “per llei natural pertanyen a la mare” perquè són les mares les que inspiren l’ànima i nodreixen el cos i, que per tant, han de ser elles les encarregades de formar-los i educar-los.  Una opinió  que jo no comparteixo

Fent referència al tema amorós estic d’acord amb Federica Montseny en la seva manifestació de que “l’amor no ho és si no significa la superació de la persona”. És ben clar que per a  la realització d’aquest amor no hi ha d’haver  exigències ni coaccions.

Reconec que Frederica Montseny va ser una dona extraordinariament valenta al  exposar, defensar i lluitar per aquestes i altres conviccions seves davant una societat aferrada al poder del masclisme però, tot i així  haig de dir que, vistos a dia d’avui, tan sols alguns dels seus arguments han fet que em replantegi la meva manera de pensar i fer. Cada persona és un mon, i crec que les decissións i models a seguir les ha d’escollir un mateix segons siguin els seus objectius, gustos o preferències, o bé empeses  per les circunstàncies que visqui o pateixi.

Pilar Zabala