Havia una vegada una dona que va tenir una nena, la mare era feliç amb la petita sempre  li deia: ets la meva princeseta. Tenia uns cabells rossos, rinxolats, ulls blaus , una pell clara amb unes galtones rosenques, una meravella de nena. La mare només vivia per ella, tenia cura dels seus cabells sempre molt polida, llacets de color rosa, faldilles, mai duia pantalons.

La nena s’anava fent gran i només vivia pendent de la seva imatge. A l’escola es sentia una mica marginada, veia a les seves companyes que igual jugaven amb els nois o be es reunien elles soles parlant de les seves coses.

Aquesta nena es va fent gran cuidant sempre la seva imatge. En el treball sempre impecable, sabates de taló, mitges fines, perruqueria cada setmana, en fi un figurí. Era callada, obedient, mai tenis un no per resposta, els companys la veien com si vingués d’un altre mon i de fet pocs pretendents tenia. No l’importava gaire, la mare sempre li deia que trobaria el seu príncep.

I varen anar passant els anys i aquesta nena dolça, obedient que mai tenia un no per resposta es sentia buida per dins i es va adonar que no encaixava en aquest mon, tenia que canviar. Notava que els companys la tenien com inferior a ells i no se sentia valorada, es dirigien només a ella per dir, fes, escolta i no diguis no.

Per fi va reaccionar, va veure que tal com va ser criada no era el que ella volia i va aprendre a dir no vull aixó, no vull callar, no vull obeí, vull ser jo mateixa, que el home i la dona tinguem les mateixes oportunitats i puguem prendre les nostres pròpies decisions.

Siguem una mica princeses, femenines i els homes que siguin una mica reis i baronívols. És l’únic que ens ha de diferenciar, pel demés igualtat en tots els sentits.

Clara Bruguera