Divendres tretze de març, dia en què va començar el nostre segrest i presoners a la nostra pròpia llar per uns intrusos tant minúsculs com destructors.

Que volen de nosaltres? Ens volen destruir. Donar-nos una lliçó? Fer un món millor?

Disposem de poques armes per combatre’ls, la principal i més efectiva (diuen els experts) és seguir enclaustrats a casa i que vegin els petits “monstres” que no podran amb nosaltres, que morin els que s’han escampat dins de molts de nosaltres, ja us heu endut masses víctimes que han caigut a les vostres “urpes”. Encara no en teniu prou?

Surto de casa uns minuts per adquirir el que crec necessari. Els carrers deserts, un parell o tres de persones que surten amb el gos i d’altres com jo, per necessitat.

No hi ha coloms, per un moment sento un ocell que canta, o millor piula de tristor. Tot està trist, dóna la sensació d’haver passat una catàstrofe, però no, la catàstrofe l’estem passant ara…

La gent està trista, ens mirem o parlem a distància, però no hi ha alegria, hi ha fredor, tristor, sembla que els pensaments són mutus, i ens preguntem: Que està passant?

Torno a casa amb aquella dèria de desinfectar el poc que he comprat, amb l’angoixa de què no s’hagi impregnat cap “enemic”.

Això és el dia a dia, crec, de tots nosaltres. Esperem “despertar” aviat. No ens quedem amb la por i amb l’angoixa del que passarà, és possible (pot ser absurd) que d’aquesta situació hàgim après alguna cosa.

Clara Bruguera

Març 2020