jun 15

Relat inspirat en quatre imatges d’un joc de cartes

8bef4868ce452842c65b9c1315b63775homenotDe debò que era un país desconcertant, allí gairebé tot passava de manera diferent a com es feia en altres llocs, i el més curiós és que la gent ho vivia com la cosa més natural del món.

Mireu si n’era d’estrany que quan plovia, ja fos poc o molt, també feia sol i quan només feia sol era tant el que escalfava que tothom es protegia sota l’ombra del paraigües. Tant era així que en les hores puntes era impossible distingir a ningú, tot era un garbuix de paraigües multicolors que es desplaçaven amunt i avall en les dues direccions del seu únic carrer. Per això el paraigües era un complement tan necessari que ja formava part de la vestimenta habitual, com podia ser la bossa, la cartera o el barret.

L’alimentació d’aquell país es basava sobretot en el cultiu dels girasols. D’ells n’obtenien les pipes que un cop torrades o fetes farina servien per a fer pa, macarrons, encimentar parets, enganxar segells i cromos i tota classe de botons. També n’extreien l’oli per amanir les verdures, enllustrar sabates i cabells i brunyir llaunes, cassoles i gibrells. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mai 20

No era pas un drac

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

23831397És gairebé segur que tots coneixeu la història d’un gat que corria més que una llebre i parlava com els humans. Un gat que duia un gec, botes i un barret amb ploma al cap. Aquell gat que se les va empescar per acabar amb les males arts d’un ogre despietat posseïdor de moltes terres i diners.Tota una fortuna que llavors va passar a mans de l’humil Andreu.

El mateix gat també que un cop resolt el tema, va aconseguir que l’Andreu fos presentat al rei i a la seva filla, la princesa Carolina i que, com era d’esperar, els dos es van enamorar i un cop ja casats van repartir grapats d’anissos i van viure per sempre molt feliços.

No penseu que no hi ha res més a explicar. Començaré dient que la part que no sabeu dels fets que tot seguit us contaré és que aquell espavilat de les botes no era pas un gat, sinó una gata maula més llesta que la fam, per això se les sabia totes.

Fos com fos, el cas és que la gata es va adonar que això d’ajudar als altres era molt reconfortant, així que va decidir tornar a rodar pel món a veure en quina altra aventura podia ficar el nas. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mai 18

Biblio_2020_01_TebeosAllò que sospitava des de feia temps esperava poder trobar-ho en aquella casa. Ara que el senyor Maties havia mort i a dins no hi quedava ningú, la Mariona se les va enginyar per obrir una vella finestra. Un cop dins va observar amb atenció tot el que era al seu voltant buscant algun indici, algún senyal que corroborés el que intuïa. Però era tanta la quantitat de llibres, diaris, pintures, escultures i objectes que es trobaven disseminats per tot arreu, que aviat es va adonar que no li seria fàcil treure l’entrellat de tot plegat.

Havia imaginat moltes vegades com d’emocionant podia ser aquest moment, però ara que se li presentava l’ocasió de descobrir la veritat no sabia per on començar a buscar.

Passats uns moments de dubte va decidir explorar els llibres més rellevants, no fos cas que entre les seves pàgines s’hi amagués algun esbós o anotació que li aportés una mica de llum. Una hora més tard tan sols havia trobat una rosa seca i descolorida, res més.

Després de considerar fallit aquest primer intent, la Mariona va seure uns moments a la vegada que fixava la mirada en la quantitat de quadres, alguns força mediocres, que omplien aquelles parets. Ben mirat era una desconcertant barreja d’estils col·locats sense cap ordre ni mesura. Era ben clar que bon gust i cultura no sempre van lligats. A no ser que… LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 29

Bus_TMB_Barcelona_c1Són dos quarts passats de les vuit del matí i, com gairebé passa tots els dilluns, l’autobús triga més de l’habitual. Aquest ès un fenomen que s’acostuma a donar tot l’any en aquest dia. Ja se sap, els caps de setmana trenquem les regles, dinem i dormim a deshora i els dilluns esgotem el repòs fins l’últim minut abans de sortir disparats per anar a la feina.

Quan he arribar a la parada no hi havia ningú, això vol dir que el bus acaba de passar. Dos minuts després ja en som quatre les persones neguitoses que desitgem veure aparèixer l’autobús girant la cantonada.

És evident que les obres que es fan al carrer entorpeixen els temps previstos entre algunes parades, tot i així no puc evitar que el meu disgust creixi amb la llarga espera, fins el punt de dirigir els meus foscos pensaments a tota la infraestructura i coordinació d’aquest medi de transport. Bé he de donar la culpa a algú que no sigui jo mateixa pel fet d’haver-me adormit, però és el cas que afegit ara al retard del autobus es ben segur que arribaré tard a la feina i em caurà una sanció.

Avui no hi és aquell xicot amb el que acostumo a coincidir a la parada. El cert és que no em cau gens mal ens observem discretament però, encara i així no podem evitar que les nostres mirades es creuin tot sovint. Ara ja ho tinc clar, quan el torni a trobar el saludaré amb un “bon dia”. Qui sap si aquesta salutació pot contribuïr a l’inici d’una gran amistat, o alguna cosa més. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mar 27

 

meitnerLise Meitner va nèixer a Viena l’any 1878. El dia concret és una mica confús però dins la comunitat jueva consta que va ser el 7 de Novembre.

Els seus pares, d’origen jueu, van ser Hedwig Skovran i Philipp Meitner. El pare, abogat de professió, tenia el seu despaig dins de casa i això va propiciar que tant Lise com els seus germans visquessin dins un ambient plenament intel.lectual.

Va decidir de cursar estudis de ciències i lletres. En acabar, només quatre dones van aprovar el Matura, l’examen de l’època, entre elles Lise.

El 1901 va cursar estudis universitaris i va assistir a les classes del físic Ludwig Boltzmann. La passió que aquest mestre posava a l’hora d’interpretar i predir els fenomens naturals que els sentits no detectaven, va fascinar tan a Lise que va decidir unir-se a la comunitat científica que Boltzmann va establir.

El 1905, en les seves pràctiques de la universitat va explicar, entre d’altres fenomens, un experiment que el britànic Lord Rayleig no acabava d´entendre. Gràcies a aquest minuciós treball Lise va aconseguir el 1906 el grau de Doctora.

En aquells dies una científica no tenia gaire futur a Viena, per molt èxit que haguès obtingut, això la va empènyer a anar a Berlin i seguir estudis sobre la radioactivitat.

Un cop a Berlin va demanar a Max Planck d’assistir a les seves classes. Aquest era del parer que les dones no havien d’anar a la universitat, a no ser que tinguessin un talent extraordinari però Lise ven aviat li ho va demostrar. Tot i així com que el laboratori del seu col.laborador Otto Hahn, al que es va unir, no aceptava més dones es va veure obligada a treballar en el soterrani i fins i tot li era prohibit de pujar al laboratori de Otto, que era al primer pis. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mar 15

Parlem de sabales

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Articles d'Opinió Cap comentari »
Monumento de los zapatos de Budapest

Monumento de los zapatos de Budapest

En diem sabatilles a aquests objectes que ens posem als peus per caminar, així que ens aixequem del llit. Són objectes que ens protegeixen de la fredor del terra i també eviten que ens fem mal amb alguna d’aquelles sorretes punxadisses que portem a casa enganxades a les soles de les sabates, quan tornem del carrer.

Sabatilles… em pregunto que ves a saber d’on li ve aquest nom tan bonic però, sigui com sigui, és una paraula que m’agrada pronunciar, és suau i tendra i em du cap a una recorrent fantasia plena de màgia i misteri.

Així mateix, si parlem de sabates, botes i botins, avui dia no cal patir. Hi ha un fotimer de models, formes, colors i qualitats on poder escollir segons sigui el poder adquisitiu de cadascú., i pel que fa al tema de l’esport, l’adaptació per a cadascun d’ells ofereix infinites possibilitats. Una altra cosa són les circumstàncies que aconsellen acudir a algun centre ortopèdic quan els peus pateixen una problemàtica delicada. Llavors cal deixar de banda els gustos particulars i acceptar el que més convé si es vol caminar sense sofrir. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 26

Parlem-ne

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

Al pa li diem pa, igual que al vi li diem vi. Això, que és una cosa tan clara com l’aigua, mai va funcionar d’igual manera en la  meva família.

Començaré dient que jo no parlava gairebé gens quan la majoria de criatures de la meva edat ja feia temps que ho dominaven.

Després que persones expertes en la matèria em van examinar, es va arribar a la conclusió que el meu cas no era provocat per cap tipus de dificultat física, per tant, i seguint els consells de diferent metges, els meus pares van decidir no preocupar-se més; la voluntat i el pas dels dies ja ho arreglarien. I així va ser com va quedat demostrat en el seu moment.

El cert és que per aquells llunyans dies jo tenia un garbuix mental “de ca l’ample”. El meu nom, registrat com a Àngela, va derivar en Angeles, Angelina, Angelitina, Angi, Tina Tinita i no sé quantes variants més. La meva mare es dirigia a mi en castellà, el meu pare en català, i una de les àvies en gallec. Estaven convençuts que aquesta manera de fer ajudava a tenir més gran agilitat mental, però la veritat és que jo anava més perduda que un pop en un garatge.

El meu pare es deia Antoni, però la mare li deia Tonet. La mare es dia Marta però sovint el pare li deia “amor”. Així d’enrevessades anaven per a mi les coses quan encara es van complicar una mica més en néixer el meu germanet. Em van dir que es deia Andreu però, ves a saber per quina estranya raó, van acabar anomenant-lo “Cachirulo

Com era d’esperar, per païr i treure l’entrellat de tot això vaig haver de dedicar-hi hores, dies i molts mesos, tots els necessaris fins adonar-me que les coses no són blanques o negres; que poden ser grises, marronoses, blaves, verdes, vermelles, grogues, fumades, opaques, i a més, molt poques vegades arriben a ser prou transparents.

En fi que ja m’he tornat a perdre. Perdoneu… algú sap per on anava el fil del que estava tratant d’explicar?   Ês que tot segueix sent tan complicat…

Maleït virus, espero que no m’hagi picat.

Pilar Zabala

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress