Al saber que havia d’escriure sobre cinema, vaig  pensar que no en sabia… i sí que en sé.

Gaudeixo amb moltes pel·lícules  però actualment no recordo ni títols ni artistes, inclús ni els temes! També em passa amb els llibres que llegeixo…

Aquesta edat no perdona!

Avui us explicaré que quan era petita i vivíem a Falset, un poble del Priorat,  la meva avia ens portava els diumenges al cinema  a “l’ Acció Catòlica”, el local de la Santa Mare Església. També ens donava una pesseta per comprar-nos “ txufes “ o cacauets.

Els seients eren de fusta tronada, i amb els cacauets feien un soroll de fons bastant molest.

Abans de la pel·lícula ens tragàvem el Nodo i sabíem quan el Franco pescava o inaugurava un pantà. Però això no ens treia la alegria, per que desprès començava la pel·lícula.

Recordo…  el Nodo i les pel·lícules del Gordo i el Flaco (Oliver Hardi i Stan Laure) i riure molt.

Recordo… el Nodo i en Buster Keaton enfilat a les agulles de un rellotge gran o passant mil peripecies…

Recordo… el Nodo i el Charlot. D’aquest sí que en recordo l’historia. Un anglès nascut l’any 1889. Un home amb una infantesa terrible, de pare alcohòlic i d’una mare que va acabar trastocada després de lluitar molt per sobre viure…

La primera vegada que va pujar a l’escenari , va ser als 5 anys per acabar una cançó que la seva mare no va poder acabar .

L’any 1954 va rebre el  premi internacional  de la Pau.

I després de varis divorcis i separacions… als 54 anys es casa amb la Oona O’Neil de 18 anys, amb la que va viure fins els seus darrers dies.

Morí a Corcier-sur Vevey  (Suisa) el 1977.

La primera pel·lícula que em ve al cap es la del “El Chico” que va fer amb Jakie  Coogan.

I també “La quimera del oro”, en la que ell mateix va posar la música.

I… “Luces de la ciudad”, paradigma de la tendresa i la desolació… “Candilejas”, quin tip de plorar!… “El gran dictador”, paròdia del nazisme . I  “La condesa de Hong Kong” amb el Marlon Brando i la Sofia Loren, que penso que ja no les vaig veure amb la meva àvia…

I segueixo : El Nodo i les pel·lícules de  “Los hermanos Marx”,  que eren cinc tots músics. Al inici cantaven amb la seva mare i la seva tia. En Harpo podia tocar tots els instruments,   tot i que el preferit era l’arpa. Chico era pianista… I Groucho tocava la guitarra, el banjo i l’harmònica.

Les seves pel·lícules eren  sàtires sobre l’alta societat i la hipocresia humana.

Això ho sé ara, no mentre menjava txufes amb l’avia i veia el Nodo…

Pel·lícules: “La ley seca”, “Una noche en la Opera” , “Un dia en las carreras”, “Una tarde en el Circo”…i “Una noche en Casablanca”.

Diria que el que més recordo d’ells es el Harpo amb l’arpa i la “trompetilla” i el Chico amb el piano. També aquell camarot ple de gent i que cada cop n’entrava més i més gent.

També una comtessa amb el Groucho…

I per últim : Nodo i el Cantimfles ; el Mario Moreno ( mexicà ) que amb la seva pinta, la manera de parlar i els pantalons caiguts  (a la moda d’alguns joves d’ara) ens feia riure molt.

I no us puc  explicar res més per que  me’n vaig anar interna a una escola a llegir llibres de missions!  El diumenge, i quan tornava de vacances, el que ens feia més il·lusió era quedar-nos a casa amb la família o saltar i córrer pel jardí per sentir-me lliure.

Pepa Fortuny