Quasi bé ja era l’hora. Els amics que esperava a sopar no trigarien a trucar a la porta. Vaig repassar-ho tot  per si m’havia oblidat alguna cosa i el resultat em va satisfer.  Damunt la taula no hi faltava res, tot era llest, cuinat i preparat. A punt per a ser menjat.

El timbre va sonar amb insistència, d’aquella manera tan característica que sempre fa servir en Jaume per anunciar la seva arribada.

Ja erem tots  asseguts al voltant de la taula quan de sobte algú em va demanar si tenia aigüa fresca. No, no en tenia, havia oblidat una cosa tan senzilla com posar l’ampolla  dins la nevera. Em vaig disculpar i vaig córrer a ficar-ne una dins el congelador, segur que en pocs minuts seria ben freda.

La trobada va transcórrer com sempre amb una bona entesa entre tots. La conversa, les anècdotes i els bons records amanits amb frases divertides van fer que semblés curta la nit.

A l’endemà em vaig adonar que l’ampolla seguia dormint dins el congelador.  Allà s’estava la pobreta oblidada de tothom i amb la seva pell de plàstic esguinçada per la presió que l’aigua  va exercir al seu interior.

Alliberada de la cuirassa plastificada, l’aigua apareixia ara amb la mateixa forma que la ampolla que minuts abans la constrenyia. Durant un estona vaig contemplar extassiada aquella aigua gelada, brillant i transparent que, per una circunstància que res tenia a veure amb la màgia o els miracles, es trobava ara amb aparença d’ampolla.

El cas és que jo em pregunto: Si aquesta porció d’aigua tingués conciència es sabria només aigua o s’identificaria més amb l’ampolla?

I ara, extrapolant la frase a nosaltres mateixos:  Ens identifiquem amb l’aparença del nostre cos o tenim conciència del que realment som?

Vet aquí la questió.

Pilar Zabala