—Hola, cómo te llamas?

La pregunta em sorpren en un moment on  el meu pensament viatjava distret cap a   un espai que encara no he trepitjat i on no trigaré a accedir embolicada com estic, amb un barnús dues talles més gran del que necessito.

Aixeco els ulls i descobreixo a la noia que seu ben repantingada al meu davant. El seu rostre de traç peculiar i ulls ametllats, el cos rodanxó, i les mans petites em duen a pensar que es tracta d’una persona que té  unes certes particularitats diferents. Observo la vivesa de la seva mirada i la complicitat d´un somriure que busca satisfer la seva curiositat. No és difícil deduir que   són els seus pares els qui es troben al seu costat.

—Me llamo Paula, li dic, i tú cómo te llamas?

—Yo soy la Laura i tengo 32 años. Cuantos tienes tú? – És éste tu marido?,-  cómo se llama? – De donde sois?

Davant la incomoditat que mostren els pares per la sobtada pluja de preguntes de la seva filla els dic que és magnífic que ella s’expressi sense cap recansa i que es mostri tan comunicativa.  Tot seguit passo a satisfer la curiositat de la Laura.

—El mes pasado  cumplí  66 años i sí, el és mi marido

—Y yo, su marido, me llamo Andreu i venimos de Catalunya.

—Pues yo soy de Calatayud i tengo dos hermanas mayores.  Has estado en Calatayud?

La conversa es veu interrompuda quan una jove hostesa amb bata blanca comença a citar els  noms dels que ja podem accedir a la sauna. L’Andreu ho farà en segon torn.

—Tú me gustas, -li diu la Laura- lo del chorro de agua a la barriga me lo haces mejor que la otra i además eres más guapa.  -Per resposta ha rebut un grat somriure i un parells de petons ben sonors.

En creuar la porta una espesa i xafogosa  boira de vapor m’esclata a la cara. No puc distingir més enllà d’unes poques siluetes borroses i el confós murmuri d’unes veus apagades. Totalment desorientada i incapaç de fer un pas endavant, em quedo palplantada allà on sóc. Segons després una mà pietosa agafa la meva i em porta fins un llarg banc de fusta. Ha estat ella, la Laura, la meva oportuna salvadora.

 —Esto és muy aburrido –em diu- pero ves…en el escalón de arriba me puedo estirar

—Laura no molestes, -diu la seva mare- baja de ahí y siéntate a mi lado

—Déjame mamá, ya soy mayor i ahora quiero dormir.

—Venga Laura no te enfades con tu madre, dime qué película viste anoche, porque parece ser que dormiste poco. -La veu és d’algú que em costa localitzar, tot i que els  meus ulls es van aclimatant al lloc i les imatges comencen a ser una mica més clares.

L’escalfor que domina tot  l’espai  resulta ser més suportable  del que pensava. Fins i tot és sorprenentment agradable. Converses curtes i llargs silencis acompanyen el fluir acompassat de respiracions i suspirs. La musculatura es destença, el cos i la ment es relaxen. Experimento una gran sensació de serenor i benestar.  El temps previst de 15 minuts transcorre ràpid. Massa ràpid.

No hi ha dubte que l’entusiasme de la Laura creix a les hores dels àpats. Hi ha bufet lliure i aquí ella fa el que pot i més per “remenar les cireres”

—Laura hazme caso i deja eso, -li diu el seu pare, amb un gest que vol ser conminatori-  con dos pedazos de tarta ya hay más que suficiente, tienes que adelgazar, ya sabes lo que te ha dicho el médico.

—pero èl ahora no está i yo quiero también esta cuajada.

Certament la personalitat de la Laura no passa desapercebuda.  La seva espontaneitat en la manera de dirigir-se a tothom  ha fet que  les formalitats que es donen entre els diferents usuaris del balneari  passin a ser, amb la seva presència, unes relacions més  cordials, més amenes i més participatives.

És difícil que  coincideixin de nou  els nostres dies, per aixó la propera vegada que torni aquí trobaré a faltar a la Laura. Sense la seva calidesa no hi ha dubte que surgirán de nou  les habituals formalitats  i les prudents reserves.

Pilar Zabala