jul 11

Deixeu d'alimentar els coloms i, si en toqueu algun, renteu-vos les mans de  seguida”Em sentia tant laxa i sense ganes de fer res que pensava que mirar aquell àlbum seria feina de poca estona i que aviat m’hauria d’aixecar a buscar-ne un altre. Quina mandra! Però de cop, en arribar a les dues fotos que buscava,  em vaig adonar que les fotos no sols s’han de mirar sinó també de veure, perquè cada una d’ella té darrere una història, uns sentiments…

Primer, em vaig fixar en la nena entremig dels coloms de la Plaça Catalunya. Podia notar la seva felicitat de trobar-se entremig d’unes criaturetes que s’acostaven a ella que li picotejaven amorosament les mans, això sí, buscant unes besses per portar-se al bec i fins a cert punt depenent d’ella. Segurament se sentia útil, acompanyada, feliç. A l’altra fotografia hi havia la mateixa escena, però amb un personatge nou: el pare. Havia acompanyat a la nena tot passejant fins a la plaça. De cop m’he adonat que no hi havia la mare. A on era? Per saber-ho havia de considerar un parell o tres de coses.

La primera és l’època de la foto. Per la data, segurament havia estat feta durant la postguerra i en aquell temps a la majoria de les cases la cuinera era la mare i no sortia a passejar. Descansava de la feina d’entretenir els fills, potser necessitava un temps per a ella sense marit ni fills o potser valorava que era millor que passegés el pare, ja que es passava la setmana treballant i fent uns horaris durs i complicats que no li permetien fer una vida familiar adequada. Déu-n’hi-do si donaven joc aquelles fotografies. M’hauria pogut passar la tarda pensant com podia ser la vida d’aquelles persones.

Vaig badar tanta estona que quasi em quedo adormida. Un cop recollit l’àlbum, el meu pensament tornà a posar-se sobre la nena i em preguntava si se sentiria sola o tenia més germans a casa. A les fotos semblava més interessada en els coloms que amb la resta que l’envoltava. Segurament tornarien contents cap a casa i com que al barri tothom es coneix, la nena se’n murrieria en trobar algun veí o veïna que sempre diria les mateixes frases fetes: Ooh quina nena més maca i que gran està! Com et dius bonica?

La conclusió que treia la nena d’aquelles converses, em sembla que era pensar que a la gent gran li falta un bull perquè només saben dir bajanades als nens. Farien el mateix amb els adults que els envoltaven? Quina pèrdua de temps!

Un altre dia em fixaré en les fotos que segueixen, estic impacient per veure quines històries em suggereixen.

Montserrat Sales

 

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress