A dia d’avui tot segueix al voltant del mateix tema: el Covid i la seva probable mutant corona, perquè això d’anar canviant d’estratègia ho procurarà fer tantes vegades com li sigui posible, jo no en tinc cap dubte.

Per no ensopegar amb la seva perillositat ens vàrem protegir tancats i barrats a casa gairebé tres mesos, sobretot les persones considerades més vulnerables, entre les que jo em trobo per la quantitat d’anys del meu cos, res a veure amb la manera de fer i pensar del meu  esperit, que va  a la seva per uns camins menys encorsetats.

Ja fa dies que s’ha aixecat la “barrera de contenció” i grans i petits sortim al carrer amb la confiança que si fem bé les coses, mantindrem ben allunyat de nosaltres aquest indesitjable especimen coronat.

El problema és que, de gent irresponsable que va a la seva n’hi ha molta voltant pel món. Són aquells que, creient saber més que ningú, “passen de tot” i no porten mascareta ni guarden les prudents distàncies, talment com si el tema del Coronavirus no anés amb ells. Davant dels brots vírics que segueixen sorgint, ara aquí, ara allà, confio que aquests anomenats escèptics recapacitin i es prenguin seriosament la gravetat de la situació, que a tots ens toca per igual.

M’agrada caminar i sempre que puc vaig a peu on sigui dins del marc d’un parell d’hores o fins i tot més, però l’altre dia, a les set del matí, vaig haver d’agafar el Metro per primer cop després de tres llargs mesos de no fer-ho.

Un cop dins el vagó no vaig poder evitar experimentar una certa perplexitat. En un primer moment em va semblar tan irreal la situació, que fins i tot la vaig considerar un pèl còmica. La visió de tots aquells passatgers guardant la prudent distància entre els seients i emmordassats amb les corresponents mascaretes higièniques o quirúrgiques, em va fer sentir com si estigués vivint en una altra dimensió, o el que és el mateix, en un altre planeta.

Amb el pas dels dies he pogut constatar que són molts els que, volent posar una nota de color i fins i tot de “divertimento” al trist moment que ens toca viure, llueixen una sèrie de protectors nasals i bucals confeccionats amb molt d’enginy.

El ventall de “tapaboques” és molt extens. Van des dels models plans amb tres plecs, fins els que tenen forma de bec més o menys pronunciat, amb filtre de polipropilè o sense. Se’n poden veure amb estampats picassians, amb flors, amb ratlles, amb pics, amb quadrets grans o petits… N’hi ha de llises, blanques, negres i de molts altres colors. També n’he vist de més exclusives amb un bonic detall pintat en un dels costats i, fins i tot n´hi ha de més atrevides, com les que mostren una llarga cremallera dibuixada a la alçada de la boca, o uns llavis a lo “Marilyn Monroe” o un  bigotàs model segle XVIII, o….

En fí, que la pandèmia segueix fent molt de mal en tots els aspectes, però no hi ha dubte que també ha fet sorgir un nou model de mercat; el de mascaretes. El que en un primer moment va néixer a través de desinteressades i laborioses mestresses de casa amb l’intenció d’ajudar a paliar la manca de material del personal sanitari, ara s’ha convertit en una nova manera de poder afegir uns quants calerons a la fràgil economia familiar.

Pilar Zabala