Avui els he vist, i tants altres dies com avui també. Més tard o més d’hora sempre hi són en un punt o altre del barri.

Que no tenen cap més ocupació que deixar passar les hores, és ben clar. Caminen lentament l’un al costat de l’altre, de vegades agafats del braç o de la mà. No tenen pressa, no van enlloc, ningú els espera. Sempre estan sols.

Ell és alt i prim. Els seus ulls foscos i inquisitius apareixen enfonsats dins d’un rostre xuclat però absent de duresa o desànim. Porta barba relativament cuidada i els seus cabells, ja escassos i mig grisencs, formen mitja corona darrera del seu clatell.

Ella, també força prima, és tan alta com ell, potser tan sols un parell més de centímetres marquen la diferència. Els seus cabells, tallats per damunt les espatlles, tenen aquella mena de rínxols rebels que per molt que els pentinis sempre acaben anant al seu aire.

Calcular les seves edats no em resulta fàcil. Els rictus de les seves fisonomies, els posats seriosos i l’austeritat en el vestir no ajuden gens. Podria ser que ell anés pels 50 i ella pels 45, però ves a saber, potser ni tan sols m’acosto una mica.

No em considero una persona tafanera però la veritat és que no puc amagar que aquest és un cas que em té cada cop més encuriosida. LLegiu-ne més »

La meva amiga Glòria vivia en un regi edifici neoclàssic, situat a la cruïlla del carrer Tuset amb l’avinguda Diagonal; els seus pares eren els porters. Unes escales que baixaven amagades  darrera de l’ascensor conduïen a la seva soterrada vivenda.

Aquest habitacle  respirava a tres llocs diferents: a través d’una allargassada finestra enreixada abocada a peu de carrer, també pel pati de llums i en tercer lloc  pel curiós espiell que, situat a una certa alçada de la paret del seu menjador, coincidia a raser amb l’entrada de la finca. Aquest espiell els facilitava, de casa estant, poder controlar qui eren les persones que entraven o sortien per aquell vestíbul.

Una robusta porta combinada de fusta i vidre donava pas a l’espaiosa entrada enrajolada amb marbre blanc. Al davant hi havia l’ascensor, a l’esquerra uns pocs graons conduïen exclusivament al pis dels llavors amos de la finca i a la dreta s’erigia l’escala de veïns, també de marbre fins dalt de tot. A l’exterior les balconades amb baranes de ferro forjat donaven força lluïssor a la façana.

En l’ampli espai mig soterrat d’aquest edifici hi havia lloc preparat per a tres vivendes. En una d’elles vivia  la meva amiga amb els seus pares, i les altres dues eren buides. Tot i així es feia evident que en una d’elles -que per cert era la més lluminosa- unes  petites criatures hi havien fet estada. LLegiu-ne més »

“Hi ha mirades que diuen a crits el que el cor calla”. No recordo quí va dir aquesta frase però el cas és que hi estic plenament d’acord. Hi ha mirades plàcides, dolces, solidàries, eufòriques, somrients, confiades, amoroses, apassionades, seductores, excitants, inspiradores… Altres mostren pena, tristor, nostàlgia, inseguretat, preocupació, consternació, temor, aflicció, resignació…També n’hi ha d’impacients, vanitoses, desconfiades, envejoses, desafiants, insolents,  impertinents, …  I tot això sense oblidar  aquelles que, no sabent ben be perquè, ens causen una  gran  inquietud.

Aquest desconcertant i pertorbador sentiment és just el que vaig experimentar davant la vella fotografia que ens va dur una companya, per allò d’aportar noves idees, en un  matí  dedicat a l’escriptura.

La foto en questió, d’un color sèpia fosc, mostrava una dona molt jove acompanyada de set criatures, cinc nenes i dos nens, amb la mateixa postura de braços caiguts  i amb una plàcida però resignada tristesa reflectida en els ulls de tots ells.

El meu sentiment d’inquietud es va produir de manera sobtada en observar directament  un dels nens, concretament el més petit, de poc més d’un parell d’anys. La criatura  estava situada al centre i mig pas per davant dels que semblaven ser els seus  germans. El cert és que la seva punyent i freda mirada, allunyada de qualsevol positivitat, em va trasbalsar. Hi havia quelcom de pertorbador en ell. Els seus ulls semblaven irradiar espurnes d’un profund ressentiment malèvol i, com si em cremés als dits, vaig tornar ràpidament la fotografia i em vaig negar a mirar-la ni un minut més.  LLegiu-ne més »

El meu poble no és en realitat el meu poble. Tampoc ho és cap altre perquè jo vaig néixer en una  ciutat. En aquells temps aquesta ciutat era reposada i tranquil·la però amb el transcurs dels anys, la gran quantitat de turistes que diàriament la visiten i l´angoixant circulació que s’ha generat, l´han convertit  en un lloc força incòmode per viure. Tot i així no puc deixar d’estimar-la perquè és la meva ciutat.

Fa uns anys vaig tenir la sort de trobar el que per a mi ha estat un refugi de pau, bellesa  i  benestar. És en un lloc del Pallars Sobirà, dins un poble amb poc més de vint cases amb façanes de pedra i teulades de pisarra, tot envoltat de muntanyes i  pastures, on la serenor dels camps i l’aroma dels boscos es deixen sentir i respirar.

No hi falta  l´esglesiola amb el campanar d’agulla mirant al cel i el petit cementiri on  fa temps no s’enterra ja a ningú, la font d’aigua fresca que sempre raja, els petits horts protegits per quantitat de flors multicolors,  els arbres fruiters que es reparteixen arreu i  la placeta  a tocar de l’antiga escola que va haver de tancar per manca de suficients criatures, un lloc on ara s’ubica l’ajuntament. LLegiu-ne més »

Avui tinc un dia mandrós, un d’aquells que sense saber perquè em sento ensopida i amb poques ganes de fer res, tant és així que ni tan sols llegir em ve de gust i molt menys mirar la tele. Penso que bé podria sortir un estona, però el fet de caminar sense un rumb fix no em sedueix gens.

El cas és que això de deixar passar el temps estant  mà sobre mà, contemplant el sostre o la llibreria que tinc al davant no va amb mi, i aquesta deixadesa meva em em fa sentir malament.

Ressegueixo amb la vista els diferents objectes distribuits en la saleta, entre ells el munt de llibres que fa dies esperen ser seleccionats per temes i distribuïts al llarg de la prestatgeria. Avui tampoc tenen sort.

La meva mirada ensopega amb la capsa de sabates, folrada amb un paper que ja ha perdut el seu color original i que, des de fa temps, descansa oblidada dalt de la llibreria. Oblidada fins aquest moment, perquè de seguida em desperta les ganes de tornar a repassar el seu contingut. Es tracta d’un grapat de fotografies que la tieta àvia Elvira  guardava al fons d’un armari i que, en faltar ella, jo vaig triar i conservar.

Naturalment són fotos antigues, la majoria en gruix de cartolines de diferentes mides que, amb el pas dels anys, s’han anat esgrogueint i fins i tot deslluint. En elles hi ha una sèrie de persones de totes les edats que em parlen d’un passat que jo no he conegut. LLegiu-ne més »

A dia d’avui tot segueix al voltant del mateix tema: el Covid i la seva probable mutant corona, perquè això d’anar canviant d’estratègia ho procurarà fer tantes vegades com li sigui posible, jo no en tinc cap dubte.

Per no ensopegar amb la seva perillositat ens vàrem protegir tancats i barrats a casa gairebé tres mesos, sobretot les persones considerades més vulnerables, entre les que jo em trobo per la quantitat d’anys del meu cos, res a veure amb la manera de fer i pensar del meu  esperit, que va  a la seva per uns camins menys encorsetats.

Ja fa dies que s’ha aixecat la “barrera de contenció” i grans i petits sortim al carrer amb la confiança que si fem bé les coses, mantindrem ben allunyat de nosaltres aquest indesitjable especimen coronat.

El problema és que, de gent irresponsable que va a la seva n’hi ha molta voltant pel món. Són aquells que, creient saber més que ningú, “passen de tot” i no porten mascareta ni guarden les prudents distàncies, talment com si el tema del Coronavirus no anés amb ells. Davant dels brots vírics que segueixen sorgint, ara aquí, ara allà, confio que aquests anomenats escèptics recapacitin i es prenguin seriosament la gravetat de la situació, que a tots ens toca per igual. LLegiu-ne més »

Lo del papel higiénico

no es ninguna tontería:

cuando uno tose, se cagan

los 20 que tiene alrededor…

duda resuelta, de nada.

La aplicación que

me cuenta los pasos

me acaba de

preguntar si me he

muerto

Que ilusión me

ha hecho salir

a tirar la

basura, no

sabia que ponerme

Científicos han hallado

la vacuna para curar y

prevenir el coronavirus,

a partir de células de culo

de rana que si no

te sana hoy te  sanará mañana.

Aplazan las

Fallas, la Feria,

la Semana Santa

y sin embargo,

adelantan San Fermin;

hoy tercer día de

encierro!!!

Muy estrecha veo

yo la puerta de casa

para salir por ahí

dentro de 15 días.

7) Si las escuelas siguen

cerradas por más

tiempo, los padres  van a

encontrar la vacuna

antes que los cientificos.