gen 24

Por que as casas abandonadas nos fascinam há tempos - Dahiana Araújo -  Diário do Nordeste

TEMA: Espais abandonats

Màgia és la paraula que jo utilitzo, per descriure aquells espais abandonats que cohabiten entre nosaltres, sense adonar-nos-en. Sempre m’he sentit atreta per conèixer a partir de les restes d’un edifici o casa abandonada enmig de la ciutat o perduda enmig de muntanyes i boscos, quines persones les han habitat i perquè les van deixar.

Podríem escriure mil històries, reals o fictícies a partir de les restes que ens parlen de persones que un dia van conviure amb aquests espais: una cadira, la marca a la paret d’un quadre que ja no existeix, una cortina esqueixada o una butaca desventrada.

Personalment, recordo la meva primera experiència en una casa de pagès gran i senyorial abandonada enmig de la muntanya. Era monitora d’un esplai i ens van recomanar en el poble aquest lloc per passar la nit. La masia, estava en un estat ruïnós aclaparador. Una part de la teulada estava completament ensorrada, però alló que un dia havien estat les quadres del bestiar,  eren l’estança més segura per pernoctar. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 23

Writer Writing On Computer Paper Sheet Vector Illustration Flat Cartoon  Person Editor Write Electronic Book Text Top View Laptop With Writing  Letter Or Journal Journalist Author Working Clipart Stock Illustration -  Download

Benvolgut paper imaginari,

Et tinc davant i no sé què imprimir, el meu cap és un embolic de lletres, que m’és impossible d’ordenar en aquest moment, donant-li un sentit i formar frases que siguin coherents i expressin el que voldria dir-te, bé a tu no, en tot cas a qui volgués perdre uns minuts en interpretar-ho.

Et miro i no ets un paper que pugui tocar i rebregar en cas que no m’agradi el que he escrit, només et puc mirar, imprimir les lletres de manera que tinguin un sentit, si m’equivoco rectifico, segueixo i no gasto paper ni tinta ni goma d’esborrar en cas que escrigués a llapis.

Quin gran invent l’ordinador! Això sí, no oblidem que abans que tu hi havia les famoses màquines d’escriure, on també havíem de fer “anar els dits” buscant les lletres corresponents… però si he de ser sincera, trobo a faltar el so del teclat, no és el mateix i el “crec” que feia en passar de línia… treure el paper i posar-ne un altre… fent anar el “carro”, sí, li dèiem el carro, curiós oi?

Bé, et deixo. No sé si m’ha servit de molta ajuda, però almenys ha servit per descarregar unes quantes paraules i deixar lloc a les que verdaderament tinguin un sentit i les pugui expressar en un altre moment.

Clara Bruguera

Gener 2022

Etiquetes:
nov 03

 

5806a763a49424d5e30e89690a9db5d4No podia creure que fos possible el que estava veient. Aquella caixeta de música que s’exposava a terra com una andròmina més en aquell mercat de vell, em va accelerar el cor. Era tan idèntica a la que jo recordava que fins i tot semblava la mateixa.

Una força més gran que jo m’impedia apartar la vista d’aquell objecte que m’atreia com un imant. Em vaig quedar palplantada al seu davant, concentrada en un munt de pensaments i tan sols vaig reaccionar quan el venedor, un jove amb moltes ganes de vendre, el va posar a les meves mans.

La tapa es veia una mica desencaixada i coberta de pols, peró la superfície de tota la resta encara es mantenia en bones condicions. És cert que la ballarina havia perdut la perruca i part del dit d’una mà, però encara es mantenia ferma dins el seu precari equilibri. També hi faltava la clau que permetia escoltar el compàs de la melodia, però el giny de la maquinària semblava estar en bon ús. Tot feia pensar que no seria difícil poder reparar aquelles mancances. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
set 26

DIXIT cartes Montse Les escales de la vida

Amb el nostre afany per arribar a algun lloc que generalment no tenim gens clar, ens passem la vida intentant pujar escales amunt.

A vegades ens veiem com a personatges fantàstics posats en el món de fantasia dels contes i no ens importa construir escales inconsistents. Podem fer-les apilant, de forma insegura, un llibre sobre un altre, sabem de bon començament que aquella pila caurà i el nostre món de fantasia només ens portarà a rebre una bona patacada, però potser necessitem estar estabornits una estona per situar-nos a la realitat i veure quin camí o escala hem de seguir, si una que puja o una que baixa, ja que no tenim clar on ens portarà cadascuna i no ens adonem, que si pugem molt o baixem molt, sortint dels límits de la terra, ens trobarem al mateix lloc: al mig de l’univers.

També ens podem empolainar molt i posar-nos un barret de copa per passar per la porta que veiem a dalt de tot de l’escala. On portarà? Què hi trobarem a l’altre costat? Potser una altra escala que seguirà pujant o baixant…Ens agrada aquesta porta perquè sembla que s’ obri per trobar noves aventures, però cal preguntar-se: per què buscar una aventura nova? Realment ja hem paït i superat la que vivim ara? O potser la nostra incapacitat per superar el present, ens porta a abandonar-lo i anar a buscar noves quimeres? LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 21

23

Tot es questió de percepció. Penso en el racons, aquells llocs extrems que queden allunyats de la llum, aquells que resten en penombra o que són foscos del tot. Penso en les golfes, aquell espai sota teulada de les cases antigues, un lloc força pertorbador i llòbrec degut a l’escassa claror que arribava. Allí s’acumulaven sense ordre ni concert un munt de trastos i objectes d’altres dies. Eren temps on la gent, generació rera generació, no llençava res perquè “ves a saber si algun dia pot ser d’utilitat”. Tot es valorava i tot es guardava com si d’un apreciat tresor es tractés.

Parlant de penombres… Recordo l’edifici on vaig viure i el seu soterrani, un recinte on s’amagava la maquinària de l’ascensor i on, per arribar al seu cau, calia baixar per una fonda i molt fosca escala estreta. Dues van ser les vegades que, sense cap altra alternativa, em va tocar descendir per aquell indret amb la feble llum d’una espelma. Molt agitada i aclaparada per la por baixava a poc a poc, tantejant tremolosa cada graó mentre un seguit d’ombres rampants i tenebroses anaven apareixent i LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 28

polleria 2La meva tieta Trini treballava darrera el taulell. No era la mestressa però tenia bona mà i millor tracte amb les clientes. Venia pollastres i conills, tant era que fossin vius o morts, sencers o tallats a quarts. En un altre taulell hi havia un bon munt d’ous distribuits per tamanys i colors, els blancs per un costat i els rossos per un altre. Jo era petita llavors i m’encantava veure com feia la seva feina, això de mostrar i pesar el gènere, calcular el preu i tornar els diners sobrers era una cosa que em fascinava.

Anys després va deixar la polleria i es va establir en una parada al voltant del “Mercat del Ninot”. Llavors el seu taulell va passar a ser més petit i la mercaderia diferent. Venia devantals, mocadors de coll, mocadorets, calces, mitges i mitjons.

En temps de vacances escolars van ser moltes les estones que vaig passar darrera aquell taulell mentre la meva mare era comprant dins el mercat. Tot era perfecte. La tieta podia esmorzar tranquil·la a la barra del bar i jo disfrutava d’allò més atenent a les clientes. Tenia clar que arribat el moment jo seria botiguera. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 28

Fue noticia en el Archivo de RTVE: Atentado de Hipercor | RTVE Play

El curs escolar s’estava acabant, la feinada que comportava feia que acostumés a tornar a casa molt cansada, però malgrat tot, havia d’iniciar una altra tasca, la necessària per fer funcionar la nostra llar. Malgrat que compartíssim feines, les diferències d’horaris, ell no feia treball intensiu, feien que en aquella època els divendres a primera hora de la tarda, assumís la tasca d’anar a comprar els queviures, ja que al vespre m’agradava deixar cuinat tot allò que després podia congelar per anar traient durant la setmana.

Com que a l’escola es feia jornada intensiva, aquell divendres al migdia després d’un petit piscolabis, amb la companyia dels tres fills, vaig decidir anar al gran supermercat del centre comercial que habitualment utilitzàvem, malgrat estar lluny perquè nosaltres vivíem al peu del Tibidabo i el gran supermercat estava a la Meridiana, per comprar els queviures necessaris per a tota la setmana vinent.

L’itinerari era fàcil. Calia baixar per un carrer que arribava a la Meridiana, girar cap a l’esquerra i a pocs metres, després de girar a la dreta es trobava el pàrquing del Centre.
A l’anar a creuar la Meridiana, el semàfor se’ns va posar vermell i vaig haver de fer una bona frenada. Mentre esperàvem, el meu cansament es va anar fent més intens, tant que de cop, amb gran sorpresa dels meus fills els vaig dir: LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress