Se recortaban en la barra del bar las siluetas de un par de chicas de piernas largas y sensuales en la sala apenas iluminada. Si no fuera por las luces de neón que se filtraban por los ventanales apenas cubiertos por un fino visillo, Marta no hubiera podido seguir los pasos de la mujer que la precedía. Acabó palpando las paredes para no tropezar con nada ni con nadie, siguiendo el sonido de los zapatos de tacón de su acompañante.

Llegaron al final del pasillo. La última puerta debía ser la suya. La mujer abrió con la tarjeta de plástico que llevaba colgada al cuello con un cordel fino. No encendió la luz.

Entra –le ordenó la mujer haciéndose a un lado.

• Gracias¡estoy muerta!.
• Tienes tiempo de tomar una ducha y dormir una hora, ¡No más! Luego empezarán a llegar los clientes.
• Celia… Hoy no puedo, de verdad. Necesito dormir varias horas seguidas…
• ¡Lo siento, Marta! Pero no. A las diez te quiero en la barra del bar, con las demás.

LLegiu-ne més »

Con la lluvia.

 Y juntos se funden en la nada. En el viento. En algún lugar del cielo.

Y ella, la lluvia, calma la tierra herida, el suelo negro, la paz perdida,

Soñando que quizás algún día vuelva a brotar de nuevo la vida.

Y se lo lleva lejos, porque aunque lo ama sabe de su mal,

Y del dolor que causa cuando arrasa con todo.

Si, ese fuego salvaje, potente y bravo que se alimenta del aire,

que deja la tierra negra y el pan calcinado por muchos años,

cuando se apaga, va lejos, muy lejos, con las gotas de lluvia

Angela Santolea

– Mamá, ¿dónde se va el fuego cuando se apaga?

— Hijo, ¡qué preguntas me haces! Demasiado profundas para esta hora de la mañana…. ¡Y yo qué sé! –contesté a mi hijo de apenas seis años, con su carita enmarcada por los mismos rizos negro azabache que me enamoraron de su padre.

La profesora de 1º ya me había advertido que el niño era “raro” que hacía preguntas que a nadie se le habían ocurrido antes. Que si vivía en su mundo, y que si lo había visto un sicólogo, que si el médico le había diagnosticado algún trastorno…

Tuve que respirar profundamente porque mi primer impulso fue contestarle como se merecía, pero me tragué el orgullo y callé.

— Tranquila, Laura, lo llevaremos al médico y te diremos si hay algo relevante -le contesté, lo más asépticamente que pude.

Y lo llevamos al médico, y le hicieron pruebas, y se confirmó algo que ya intuíamos su padre y yo, pero que no le dimos importancia. Teníamos un hijo superdotado. Y como todos los niños de sus características se pasaba el día preguntando, preguntando, preguntando… LLegiu-ne més »

Uf— Ja tenim aquí la guerra

homes armats per defensar la pàtria,

és en va el que Déu faci

les estrelles, les flors i el mar.

Ni les roses, ni els rius,

ni el cel, ni els mars aturaran,

res aturarà la bogeria

l’empenta dels pits pervertits.

La victòria és el deure,

bregar és el costum,

i la multitud és instigada

pel so redoblat dels timbals.

Matar, morir, és el fi,

d’aquesta aventura boja,

sota el carro de la victòria,

veure nens orfes de pare i mare.

Tot el camp és ple de fum i llum,

i de crits, i la rancúnia s’escampa,

les ànimes s’encenen

a la remor i el foc dels fusells.

Tot això induït per malvats,

si de cas s’enterren els morts,

mentre es podreixen sota terra,

continuaran els besamans. LLegiu-ne més »

 La Laura vivia a la ciutat dels sants, així s’anomenava la ciutat de Vic des de Barcelona, la ciutat dels prodigis, per la gran quantitat de convents e esglésies que la circumdaven. El seu lloc preferit era la plaça del Diamant, un lloc tranquil i assolejat on vivia la seva padrina Mercè Rodoreda a la que anava a visitar sovint i on tenia les seves millors amigues. Un bon dia amorrada al piló de la font, per beure un glop d’aigua fresca, va conèixer al Joan Salvador, conegut en tot el barri com en Joan Salvador El Gavina, ja que el seu avi havia estat estibador al port de Barcelona, on acostumava a endur-se’l de menut.

En Joan i la Laura tenien dotze anys quan es van jurar amor etern, en aquell carrer estret, acabat amb un cul-de-sac, i que conduïa al pont dels jueus, on varen penjar un encadenat a la barana de ferro forjat, com a mostra del seu amor.

La Laura era la pubilla de Can Ramonet, una fadrina desitjada per molts progenitors de la comarca, per casar-la amb els seus fills. El seu pare havia estat l’amant de lady Chatterley, abans que el joc brut de l’arqueòleg, el marit de la lady, l’obligues a fugir de Barcelona i s’instal.les a la comarca, enamorat de les llegendes del Montseny. Allà va conèixer en el festí de la Babet, a la que seria al cap d’un any la seva esposa i la mare de la seva filla Laura. LLegiu-ne més »

El dia 28 de juliol de 2019 vaix patir un accident de cotxe.

Prou, prou, prou.- No em puc moure, és com una llosa que em prem al llit, i sento una mà que m’acaricia el front, i una veu dolça que xiuxiueja – tranquil… tranquil… la llosa perd pes i em sento lliure, obro els ulls i veig, primer borrós i de mica a mica va marxant la boirina, dues cares conegudes m’estan mirant, torno a la realitat, i m’adono que hi sóc a l’hospital.

Aquest somni o deliri, és el que ara el recordo com el que més en va calar amb escenes difícil de plasmar. Miraré de fer-ho el millor que pugui.

Tot és fosc, molt fosc, com sempre envoltat d’un silenci angoixant. Al lluny, com si fos dintre d’un tub llarg que es va estrenyent fins a convertir-se en un punt petitó lluminós. Per dintre d’aquest tub i pes sobre meu, volen unes figures que no puc definir si són aus o persones. El punt lluminós em té com hipnotitzat el miro fixament amb por de parpellejar, aquest punt comença a bellugar-se, molt a poc a poc ve cap a mi, a mesura que s’apropa es va engrandint, no m’enlluerna, és una llum blanca i neta, les figures que volaven han desaparegut, tinc por, molta por, la llum es fa molt gran i està a punt de xocar amb mi i engolir-me, no sé si xocarà amb mi, crec que no perquè crido esfereït. -Prou, prou, ara no, ara no.- LLegiu-ne més »

FOSCOR

BUIDOR

RES

NO SENTO RES

NO VEIG RES

NOMES FOSCOR

NOMES BUIDOR

NO SE QUI SOC

NO SE SI SOC

NO SE SI ESTIC

HI HA ALGÚ?

ALGU EM SENT?

ALGÚ EM VEU?

EM VULL DESPERTAR I NO PUC. LLegiu-ne més »