jul 19

Anthony Perkins, el actor que no pudo escapar de la sombra de Norman BatesPer tots aquells que no heu vist aquesta pel·lícula, us recomano que ho feu, sobretot als que us agradi patir una mica. I als que sí que l’heu vist, abans de llegir el meu relat, voldria que recordéssiu la mítica seqüència de la banyera, quan un boig i sibil·lí Norman, vestit com la seva mare morta i amb un gros ganivet a la mà, aparta la cortina de la banyera on es troba Marion, tota nua banyant-se.

En mig d’una música rítmica, molt forta i inquietant, s’aparta la cortina i apareix una esperpèntica figura femenina duent un gros i afilat ganivet a la mà. L’aixeca sobre el cap de la Marion, amb la intenció de clavar-li. Ella xiscla tot el que pot, tot el que li permet la seva pròpia por. De sobte l’esperpèntica figura s’atura, tot observant el cos nu i mullat de la noia. La mira als ulls i veu que els té plens d’una por infinita.

La música terrorífica que sonava dona pas a un suau i bonic vals. Lentament,  l’agressora va traient-se tots els parracs que porta, tots els seus vestits femenins i llavors la Marion reconeix al Norman. Aquest continua desvestint-se fins a quedar nu amb el gros ganivet a la mà. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 12

11 cosas que no sabías de 'Los puentes de Madison'Dirigida per Clint Eastwood protagonista junt amb Meryl Streep. Any 1995

A la mort de la mare (el pare ja difunt) els dos fills reben la visita de l’advocat de la difunta perquè els hi lleixi el testament, sorpresos veuen que han rebut una herència d’un tal Robert i una clau que els hi permetrà obrir una capsa que es troba al soterrani i havia passat desapercebuda fins aleshores…

A l’obrir-la hi descobreixen unes fotografies de la mare en actitud amorosa amb un home que no és el marit, sorpresos llegeixen una carta que explica aquesta història…

Quan éreu adolescents vàreu anar amb el pare a una fira que feien al poble, el pla era de quedar-vos una setmana i… Era mitja tarda quan s’ha va apropar a casa un home (fotògraf) per demanar-me el camí més adequat per anar al pont Rousman i amb ell va ser on vaig viure una història d’amor diferent de la que havia tingut amb el vostre pare… em va proposar fugir amb ell… ho desitjava … Però no ho vaig fer.

El temps passava i no hi havia dia que no penses en ell, em sentia culpable, i a la vegada tenia un pressentiment que em deia: no l’oblidis, algun dia tornarà, ell és l’amor de la teva vida… I així va sé, el pare va emmalaltir i morí… LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 30

REPTE NÚM 9

Escrit per Blogueres Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

DC Comics - Rebirth Póster, Lámina | Compra en Posters.es

Imagina que ets una superheroina o un superheroi amb una gran fòbia a la foscor. Escriu un relat de superació.

jun 28

Loco Super Héroe Miedo Fotos, Retratos, Imágenes Y Fotografía De Archivo  Libres De Derecho. Image 73746389.Els superherois no sempre hem nascut sent-ho sinó que ens hi hem convertit amb el pas del temps a mesura que hem tractat de resoldre els nostres problemes i d’ajudar els altres en les seves necessitats. Perquè ho entengueu us explicaré la meva història.

De  petit era molt trapella i la meva mare sempre m’amenaçava en tancar-me a la cambra fosca. A la casa de pagès on vivia, hi havia una cambra on tenia prohibit entrar. De vegades, obria una mica la porta i la foscor era infinita, anant acompanyada d’uns sorolls misteriosos, així que quan sentia l’amenaça, m’escagarrinava de por. Les meves entremaliadures corrien paral·leles amb la gran fòbia que vaig adquirir a la foscor.

Tenia moltes ganes de superar aquesta fòbia. Al començament vaig optar per mides que protegissin la meva dignitat, com per exemple, posar-me un antifaç per amagar els meus ulls plorosos i un vestit de goma perquè no es veies ni sentis l’olor de les meves escagarrinades. A tot això s’hi afegia la feinada que comportava ajudar els altres: que a un vellet se li havia escapat el gat tot enfilant-se a un arbre, doncs  allà anava el superheroi per rescatar-lo, que a una parella els hi havien aparcat un cotxe tan a prop del seu que no el podien treure, cridaven al superheroi i amb la meva gran força, adquirida fent abdominals, o sigui, prement la panxa perquè la meva por no deixes que en sortís res, aixecava com si fos una ploma el seu vehicle i el transportava a un indret més adient. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 14

Acluofobia: cuando el miedo a la oscuridad nos paralizaL’Archie va descobrir els seus super poders quan tan sols tenia quatre anys. Un bon matí, mentre la senyoreta Estefany repartia l’esmorçar comunitari a l’escola bressol, aquella nena que sempre plorava quan es volia sortir amb la seva, li va agafar un tros de maduixa del seu plat i se’l va posar en el seu. Ell no va dir res, no va cridar, ni va plorar, però es va quedar mirant el maduixot que havia canviat de plat fixament, molt fixament i va desitjar que tornes un altra vegada al seu plat. I així va succeir. El maduixot es va elevar lentament del plat d’aquella nena repel·lent i va tornar al seu lloc. Els crits i els brams que va donar es van sentir per tota l’escola. Quan la senyoreta Estefany va preguntar que havia passat, la nena repel·lent, va respondre que l’Archie li havia pres el maduixot del seu plat. Per molt que va protestar per pogué explicar allò que realment havia passat, no va tenir sort. La senyoreta Estefany el va tancar al “quarto de pensar” i li va dir que no sortiria fins que demanes perdo.

El “quarto de pensar” no era més que un petit habitacle, que s’utilitzava per guardar material escolar, cubells, escombres i una escala. Hi havia una cadira petita, on seient els infants que havien de rumiar allò que havien fet malament. L’Archie no entenia que havia passat realment amb el maduixot volador i va començar a rumiar una teoria: seria fantàstic que pogués moure les coses només pel fet de pensar-ho. Com no tenia res millor a fer, va intentar provar la seva teoria. Va mirar fixament l’escombra recolzada a la paret i va pensar que seria divertit veure com donava la volta cap amunt i així va succeir. Després li va tocar a un pot de pintura que va acabar aterrant suaument al terra. L’Archie s’estava divertint d’allò més, quan de sobte la bombeta que il·luminava la petita habitació va esclatar i tot va quedar a les fosques. Allò ja no li va agradar gens ni mica. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 07

Paisaje De La Noche Luna, Camino, árboles Foto de archivo - Imagen de  campo, cubo: 133348668A l’estiu jo estava en el Mas. Era una casa gran amb molt de jardí, com la dels indians, sense ser-ho, però si d’uns avis benestants. Allà, la canalla corríem i saltàvem tot el que no havíem saltat i corregut durant l’hivern. Però espereu, jo crec que era una heroïna. Tot això era en una postguerra plena de Pau. Ara us explico. En els pobles, els homes i dones en aquesta temporada d’estiu treballaven al camp, i quan ja es feia fosc obrien les botigues i anaven a buscar el que els feia falta.

Però vet aquí, que el Mas estava a dos kilòmetres del poble i els meus pares devien voler que ens féssim valentes i mireu que passava. Quan faltava alguna cosa, ens enviaven a buscar-la. Un cop la meva germana i un cop jo. El trajecte el fèiem en bicicleta, així i tot mai havíem portat llum. Jo sempre anava a veure al  ferrer un senyor grassonet i “bonàs” que em lligava ben fort el cistell al porta paquets, tot fent anar el cap amb desaprovació…  pro jo no m’adonava.

Quan tornàvem al mas, era un “caguen” no obstant això mai ho havíem dit. Jo passava una por terrible! En el camí hi havia uns masos amb uns arbres immensos, que si hi havia lluna feien unes ombres terrorífiques, que es bellugaven i cada cop eren pitjors. Això si feia lluna, si no hi era, la foscor era espantosa. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 03

El nuevo Superman se declara bisexual y presenta a su novio: "El superhéroe  más fuerte del planeta sale del armario"De petit ja es creia diferent, tothom el valorava, li reien les gracietes, fins i tot les malifetes que feia, tenia un atractiu especial com un imant que atrau al ferro. Aquesta situació va fer que al anar creixent, com ho diria, se li van pujar els  “fums al cap” Era presumptuós, però tot i ser així sempre era escollit com a líder de qualsevol esdeveniment, era valent, guapo, fort, podia amb tots els entrebancs que se li presentaven, ajudava als amics o no tan amics a treure’ls de qualsevol embolic que es ficaven, per això el van anomenar com a “superheroi”. Com he dit avanç era presumptuós i ell mateix s’ho va creure.

Però hi havia alguna cosa que no encaixava amb la seva manera d’actuar tot ho feia d’una manera exagerada, sofisticada, algun entenedor diria que ho feia per amagar alguna cosa negativa, que no tot era tan perfecta en el seu món. I era cert, amagava alguna cosa que tenia en un racó del seu cap.

Una fòbia exagerada a la foscor. A ningú el sorprenia que en alguna sortida que feia amb els amics i passaven nits a fora sempre es mantenia allunyat dels companys posant com excusa que… com era el líder havia d’actuar com a tal vetllar pels seus. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress