Des de feia molts anys, anava cavalcant sobre un cavall esquàlid i famolenc darrere d’una quimera que donés sentit a la seva existència. Els seus vestits, amb el temps, s’havien convertit amb un conjunt de parracs i quan es creuava amb la gent dels pobles, aquests s’amagaven perquè semblava més un espectre que una persona. Ell no parava de cavalcar. Era dur buscar una quimera sense saber el que s’estava buscant. Però el cavaller sabia que quan la trobés la seva vida es completaria i podria trobar la felicitat.

Arribà a un blau riu que amb els reflexos del sol semblava fet d’oscil.lants ones blavenques i d’altres daurades. Baixà del cavall i pogué apagar la gran set que sentia, però l’aigua no era la quimera que buscava. Amb les poques forces que li quedaven, seguí el seu camí. Tampoc va trobar el que buscava al mirar amb desig de caminar-hi, aquell gran desert, de fina sorra rogenca. No sentia que omplís el seu interior, així que continuà caminant, mentre anava descobrint llocs meravellosos, però que tampoc corresponien a la quimera que ell portava en el seu interior.

El paisatge anà canviant. Ara començava a trobar herbes, arbres, boniques flors de tots colors, però cap d’aquests elements era la continuïtat d’ell mateix que anava buscant. De sobte veié a la llunyania una paret verda, semblava plena de plantes i si va acostar. Era un tancat en forma de rectangle i tenia tots els costats coberts d’unes espesses plantes enfiladisses. El cor li va començar a bategar ràpidament. Sabia que havia arribat a la fi del seu viatge. Estava segur que la seva quimera, la que havia estat buscant tants anys, la que era la continuació de la seva vida, el seu destí, estava allà dintre, dins d’aquell enorme rectangle. LLegiu-ne més »

De nou les cartes han parlat. S’ha realitzat una nova tirada. Individualment, hem escollit una carta amb la qual ens hem sentit més identificades, però hi ha una carta que treballarem en comú cadascuna de nosaltres. És potser la més fosca, la més recaragolada, la més inquietant…

Degotims d’aigua

Pluja que no sap caure

Núvols que fugen

No he oblidat aquelles llunyanes vacances d’estiu. Jo tenia vuit anys quan els avis Marcelí i Rosa em van dur a passar el mes d’agost a la casa que uns amics seus tenien a Astúries. La idea era que allí em podia refer i agafar més bon color després d’una malaltia que m’havia deixat amb un preocupant estat anímic.

El lloc d’aquell destí era a poca distància d’un petit poble rural amb no gaires habitants. Recordo molt bé la casa on ens vàrem allotjar. Es tractava d’una antiga construcció de pedra a la que s’havien afegit molts elements de fusta, tant a l’interior com a l’exterior, cosa que li conferia un aspecte molt agradable i acollidor. A més, es trobava al bell mig d’un extens prat envoltat de muntanyes i envoltat per les tranquil·les aigües d’un riu no gaire profund.

Pot donar la impressió que la solitud d’aquell indret i la falta d’amics no eren el millor lloc per a una nena de la meva edat, però el cert és que jo de seguida em vaig trobar a gust i feliç emmig d’un paisatge que fins llavors tans sols havia vist a les pel·lícules o en alguna postal. LLegiu-ne més »

Así lo llaman. Y todo el mundo quiere ir a ese mágico lugar que pocos tienen la suerte de ver en su vida. Dicen que en ese bosque, en las noches de luna llena, ocurren cosas extrañas. Tan extrañas como maravillosas.

Todo comenzó un día de tormenta. Las nubes negras taparon la luz que había iluminado hasta entonces el arbolado y la luna permanecía impasible observando la escena desde su plácido lugar en el cielo. Se desataron furiosas tormentas, con gran cantidad de rayos y truenos que cruzaban rabiosos la atmósfera de un lado a otro. Todos los seres del bosque se refugiaron atemorizados donde pudieron, en los troncos de los árboles, en las cuevas, en los huecos de las piedras…

Pronto el agua cayó como nunca antes y subió a cotas jamás alcanzadas, formando un pantano acordonado por las colinas que circundaban el bosque. Y sucedió. El agua caída que ahogaba todo el espacio, se llenó de una luz intensa, procedente de algún punto de la luna, traspasó el tronco leñoso de los árboles y tiñó de un verde fosforescente la savia que circulaba por el bosque. Cuando las aguas volvieron a su cauce, y fue reabsorbido el exceso de líquido, comenzaron a suceder los hechos inexplicables. En su interior todo ser vivo sólo crecía y se reproducía en las noches de luna llena. La vida, la calma y la serenidad se extendían por todo su espacio. LLegiu-ne més »

Cada vint-i-vuit dies es produeix un petit miracle en el bosc que envolta Vilajoia. Cada nit de lluna plena el bosc es transforma. On hi ha una vella soca, apareix una porta menuda, pintada de color verd, amb un fanalet de color vermell, que il·lumina el camí que s’endinsa dins del bosc. Al darrere apareix un petit hort amb flors i plantes aromàtiques que brillen i serveixen perquè les fades recol·lectin polsim de plata per poder volar. És la caseta del nan Cascanous.

Al seu voltant han sorgit grans bolets de diferents colors, que fan de nius i de caus per les diferents bestioles del bosc: cuques fluorescents, centpeus ballarins o escarabats banyuts i voladors.

Els roures i les alzines, són els avis del bosc. Són els vigilants i cuidadors de totes les criatures màgiques. Fan créixer les seves branques per formar un mur atapeït i compacte, que protegeix el bosc perquè ningú traspassi els seus marges durant la nit de lluna plena.  LLegiu-ne més »