Primera part

Les seves cames mai paraven quietes, ni tan sols quan deixava de treballar, sempre el veien capficat buscant per tot arreu qui sap que, entrava a les cases abandonades mirant per terra, pels racons més insòlits. Preguntava a la gent qui havia viscut allà buscava per tot arreu, jo crec que va arribar a mirar sota les pedres. Estava obsessionat, deia que tenia el pressentiment de què ell no pertanyia a aquest món o bé ho havia somiat o bé era cert i que l’entrada havia de ser en el lloc més inesperat.

Us he de dir també que en Jaumet no tenia família mai li havíem sentit dir que en tingués, vivia sol i pel seu aspecte no podien dir els anys que podia tenir, a vegades tenia un aspecte juvenil altres dies el veien com si els anys se li haguessin posat a sobre de cop, ni tampoc sabien quan va arribar al poble, ja que sempre l’havien vist. Era ben bé un tipus pintoresc, estrany… però es feia estimar i tenia una virtut, sempre estava disposat a ajudar a la gent.

Un dia en” Jaumet” no va anar a treballar, ni a l’endemà ni a l’altre… Els dies anaven passant i el poble patia, es preocupava per ell, El van  buscar per tot arreu, però no sabien a on anar. Tan angoixats estaven que van decidir entrar a la seva casa amb el permís del batlle i per fer-ho d’una manera legal i no com un intrusisme. Ningú mai havia entrat a la seva casa, mai havia invitat a ningú, les finestres sempre tancades, però podia més voler saber d’ell que el respecta que’ls produia  entrar a la casa, por, sorpresa?

I van entrar… LLegiu-ne més »

Dio la voz de alarma el hijo de los Torres:

 – ¡Hay un muerto en el lago! –gritó entrando en tromba y alterando la quietud del bar.

 Lo miraron escépticos porque no parecía probable tener un cadáver en un lugar en el que lo más raro que había pasado era la extinción de los dinosaurios, por lo menos varios miles de años atrás, según se cuenta.

 Todo el bar en pie se dirigió al espigón que se había habilitado para varar las barcazas. Y sí, el zagal tenía razón, efectivamente había una silueta en el fondo del lago que se asemejaba a un bulto humano. Juan, el camarero, comenzó a quitarse la ropa para sacarlo del lago ya que no estaba a demasiada profundidad y él era un buen nadador.

 -¡Ni hablar! -Gritaron varias voces al unísono.  ¡Mejor llamar a las autoridades competentes!

 Los corrillos se sucedieron intentando averiguar quién podía ser el finado. Era poco probable que algún desconocido o vecino de otro pueblo cercano hubiera llegado hasta ese remoto lugar para acabar en el lago. Casi todos los habitantes del pueblo estaban apostados en el espigón, todos esperando que el misterio se resolviera. LLegiu-ne més »

Mi abuelo que se podría decir que era Juanito el Fantástico, siempre me contaba mil historias, para tenerme entretenida. La primera vez que me hablo de un lago, fue del lago de Puigcerdà, población en la que estuvo haciendo la mili, después de finalizada la guerra civil. Explicaba, que el lago, es un estanque artificial, situado en la comarca de la Baja Cerdaña en la provincia de Gerona. Según explicaba mi abuelo, la construcción del lago era muy antigua y el suministro del agua proviene del rio Querol que es llevada hasta Puigcerdà a través de una acequia artificial y de numerosos canales que desembocan en el lago. Cada veinticinco años el estanque debe vaciarse para extraer los lodos y los sedimentos que se depositan en su fondo. El pudo comprobar lo que había en el fondo del lago.

Como había trabajado en las cocinas del Hotel Ritz de Barcelona como pinche de cocina, lo destinaron de ayudante del coronel de la guarnición de Puigcerdà. Su trabajo consistía en recibir las ordenes de la esposa del coronel: llevarla de un lado para otro haciendo compras, encargos o visitas a sus amistades, pero básicamente su tarea principal era preparar las comidas del coronel y su familia. Para ello tenia carta blanca para moverse libremente por el pueblo y los alrededores, ya que el coronel le había otorgado un permiso especial para tal fin. LLegiu-ne més »

La mitja claror del nou dia queia a plom damunt el territori. Una gran concentració de núvols provinents del sur avançava, lenta però inexorablement en el seu camí cap al nord, empès per la inesperada arribada d’un vent massa glaçat per l’època. .

Enmig del mal temps que s’anunciava, tan sols uns tímids raigs de sol s’aventuraven a omplir de llum el cim de la muntanya més costeruda i ferma d’aquell entorn. Un lloc abrupte i certament solitari però que no deixava indiferent a tot aquell que s’hi acostava.

Tot i així jo seguia caminant endavant en el meu segon intent d’aconseguir el meu objectiu. Aquest cop res ni ningù m’impediria arribar fins el Coll de Plantada i fer realitat un vell propòsit massa temps posposat. Volia descobrir quin misteri s’amagava al fons de la mal anomenada Llacuna D’aniràs i No Tornaràs. En realitat es tractava d’un llac de profundes aigües subterrànies provinents de ves a saber quin altre continent. LLegiu-ne més »

La Joana passejava al voltant del llac. Era un matí d’hivern i el llac estava cobert d’una fina capa de gel on quan sortia el sol s’hi reflectia tant la silueta del castell com la de les muntanyes nevades que l’envoltaven. Els cignes i els ànecs que sempre nedaven elegantment per l’aigua, estaven tots arraulits sota uns matolls que els feien de casa i el llac semblava desert de vida, només acompanyat de l’udol del vent i una solitud que semblava poder-se tallar amb un ganivet.

Mentre el contemplava pensava que no li agradava veure’l tant gelat i sense vida, li feia fins i tot una mica de por perquè la gent del poble deia que un pintor molt reconegut que passava uns dies al castell, havia desaparegut quan caminava amb el seu cavallet i la caixa de pintures, en direcció al llac i que cada hivern al reflectir-se la imatge del castell al glaç, es veia sortir per la seva porta l’espectre del pintor que caminava i caminava, però que mai tornava al castell.

Aquesta falta de vida no era real. Potser la impressió la donava la capa de gel, perquè els habitants del llac estaven tots junts al seu fons tot fugint del fred. Així a l’hivern els caragolins, peixets i altres animalons ensopits, convivien amb algues, plantes aquàtiques i deixalles llençades al llac per algunes persones que no valoraven l’entorn, llaunes, ampolles, restes de menjar i també amb un esquelet humà que feia molt de temps que hi era. Durant un parell d’hiverns els habitants del llac, es van poder alimentar de les restes de peixets morts dels quals només deixaven l’espina i d’aquell home del qual ara només quedaven els ossos i parracs de roba i que continuava acompanyat d’un cavallet i una maleta de pintura, tot cobert d’algues. LLegiu-ne més »

M’ho havien advertit: Anar de vacances a Sardenya el mes d’agost era exposar-se a patir una forta calorada tenint en compte que aquell estiu estava superant la temperatura d’anys anteriors.

Però jo ja ho tenia decidit. Feia massa temps que per un motiu o un altre havia anat posposant aquest viatge i no estava disposada a seguir ajornant-lo més. Era arribat el moment de fer realitat el meu anhel i amb aquesta idea vaig fer la maleta i vaig pujar a l’avió.

Quan vaig arribar a Porto Cervo, lloc escollit per passar aquells dies, el sol era en el seu punt més alt i vaig haver de reconèixer que la xafogor era gairebé insuportable, tot i això en cap moment em vaig penedir de ser allí. Volia conèixer l’illa i la seva gent i no estava disposada a deixar-me aclaparar per la contundent cremor del sol, així és que proveïda amb una ampolla d’aigua, un vano i un barret em vaig dedicar primer de tot a visitar els llocs més emblemàtics. També vaig caminar per molts carrers i places interessants encara que el cost de tot plegat em significava haver de suar la cansalada. LLegiu-ne més »

Aquell diumenge havia anat al cinema per veure “L’Exorcista”. Sempre quedava a la plaça de Catalunya, davant la porta principal del Corte Ingles amb el meu grup d’amigues, entre les quals es trobava la meva cosina Glòria. Un cop que van arribar totes, vàrem fer via cap al cinema.

Què voleu que us expliqui de la pel·lícula que no sapigueu? Qui més qui menys ja l’ha vist o sap de què va. He de dir que més de la meitat de la pel·lícula la vaig veure amb els ulls tapats i les orelles també, però vaig veure-ho suficient i sentir-ho necessari per anar elaborant mentalment la meva pròpia pel·lícula amb la meva imaginació.

Després del cinema vaig anar a casa de la meva cosina a dormir. Els seus pares havien marxat uns dies al poble i estava ella sola al pis i em va demanar que em quedes amb ella. Vàrem sopar i després de veure una estona la televisió, vam anar a dormir, però cap de la dues tenia són. LLegiu-ne més »