AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

El pròxim dia 25 d’abril és l’últim dimarts de mes, les Blogueres parlarem sobre el llibre que estem llegint, cadascuna de nosaltres actualment i comentar o recomanar la seva lectura. També comentarem quins llibres han arribat a les nostres mans per Sant Jordi o quins llibres hem regalat a alguna persona molt especial per a nosaltres. Si no has pogut comprar o autoregalar-te cap llibre, podràs comentar amb nosaltres algun dels teus escrits o d’algun altre autor/a i que vulguis compartir amb nosaltres.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Recorda que ens pots trobar, cada dimarts, al local del Casal de Barri Espai Antoni Miro (EAMP) plaça Carme Monturiol, 10 a partir de dos quarts d’onze del matí.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Vine i comparteix amb nosaltres les teves lectures.

DIALOGO ENTRE UNA PERSONA Y UN ASISTENTE DE VOZ (IA).  

– Buenos dias Alexia, conéctate.

– Buenos días Julia. ¿Cómo estas?

– No muy bien, hoy no he dormido bien. Me siento cansada,

– ¿ Puedo ayudarte en algo? ¿Quieres que te ponga música? ¿Te leo el libro que tenemos a medias?

– No lo se. ¿Puedes ahuyentar la tristeza, la soledad, el dolor…?

– Puedo intentarlo, si tu me explicas las causas de esta tristeza, de tu soledad o del dolor que sientes.

– No puedo darte una razón concreta. Es un estado de animo. ¿Me comprendes?

– Creo que si. Quizás sea como cuando no recibo la energía suficiente para dar respuesta a las preguntas que se me hace y me quedo en estambay.

– Bueno quizás sea eso en tu caso, pero en mi caso esta tristeza y esta soledad me producen dolor. ¿Tu sientes dolor?

– Julia, yo no tengo la capacidad de “sentir” dolor, alegria, tristeza…, però sí que poseo conocimientos suficientes para intentar ayudarte a superar este estado anímico que te invade.  ¿Por qué no intentas explicarme que es lo que te causa este dolor?

– Se me hace un poco difícil. Es como desnudarme delante de alguien a quien no conozco.

– No te preocupes, yo solo escuchare.

– Esta bien, voy a intentarlo.

– Estupendo, voy a conectar la función empática para activar el  modo escucha emocional ¿te parece bien?

LLegiu-ne més »

La Joana passejava al voltant del llac. Era un matí d’hivern i el llac estava cobert d’una fina capa de gel on quan sortia el sol s’hi reflectia tant la silueta del castell com la de les muntanyes nevades que l’envoltaven. Els cignes i els ànecs que sempre nedaven elegantment per l’aigua, estaven tots arraulits sota uns matolls que els feien de casa i el llac semblava desert de vida, només acompanyat de l’udol del vent i una solitud que semblava poder-se tallar amb un ganivet.

Mentre el contemplava pensava que no li agradava veure’l tant gelat i sense vida, li feia fins i tot una mica de por perquè la gent del poble deia que un pintor molt reconegut que passava uns dies al castell, havia desaparegut quan caminava amb el seu cavallet i la caixa de pintures, en direcció al llac i que cada hivern al reflectir-se la imatge del castell al glaç, es veia sortir per la seva porta l’espectre del pintor que caminava i caminava, però que mai tornava al castell.

Aquesta falta de vida no era real. Potser la impressió la donava la capa de gel, perquè els habitants del llac estaven tots junts al seu fons tot fugint del fred. Així a l’hivern els caragolins, peixets i altres animalons ensopits, convivien amb algues, plantes aquàtiques i deixalles llençades al llac per algunes persones que no valoraven l’entorn, llaunes, ampolles, restes de menjar i també amb un esquelet humà que feia molt de temps que hi era. Durant un parell d’hiverns els habitants del llac, es van poder alimentar de les restes de peixets morts dels quals només deixaven l’espina i d’aquell home del qual ara només quedaven els ossos i parracs de roba i que continuava acompanyat d’un cavallet i una maleta de pintura, tot cobert d’algues. LLegiu-ne més »

Amb el nostre afany per arribar a algun lloc que generalment no tenim gens clar, ens passem la vida intentant pujar escales amunt.

A vegades ens veiem com a personatges fantàstics posats en el món de fantasia dels contes i no ens importa construir escales inconsistents. Podem fer-les apilant, de forma insegura, un llibre sobre un altre, sabem de bon començament que aquella pila caurà i el nostre món de fantasia només ens portarà a rebre una bona patacada, però potser necessitem estar estabornits una estona per situar-nos a la realitat i veure quin camí o escala hem de seguir, si una que puja o una que baixa, ja que no tenim clar on ens portarà cadascuna i no ens adonem, que si pugem molt o baixem molt, sortint dels límits de la terra, ens trobarem al mateix lloc: al mig de l’univers.

També ens podem empolainar molt i posar-nos un barret de copa per passar per la porta que veiem a dalt de tot de l’escala. On portarà? Què hi trobarem a l’altre costat? Potser una altra escala que seguirà pujant o baixant…Ens agrada aquesta porta perquè sembla que s’ obri per trobar noves aventures, però cal preguntar-se: per què buscar una aventura nova? Realment ja hem paït i superat la que vivim ara? O potser la nostra incapacitat per superar el present, ens porta a abandonar-lo i anar a buscar noves quimeres? LLegiu-ne més »

 relat va començar quasi com una juguesca. És molt divertit tirar daus que tenen dibuixos i amb ells construí un relat. En aquest cas vaig tirar 9 daus i em van sortir els següents dibuixos: Una poma, una lupa, una piràmide, una vareta màgica voltada d’estels, un peix, una ovella, un senyal en forma de fletxa, una bombeta, una cara preocupada amb por. Un cop vaig decidir que era cada imatge les vaig lligar en una petita història:

Fa molts, molts, milers d’anys hi havia grans boscos al continent africà. El Txut vivia a prop d’un gran riu i cuidava les seves ovelles pel bosc, mentre menjava tranquil·lament una poma collida de l’arbre més proper. Mentre les ovelles pastaven, s’entretenia a mirar amb una lupa, els petits i colorits cucs que deambulaven entre les herbes o en pescar en el proper riu, un peix per coure’l a l’hora de dinar.

De sobte, es posà a ploure, així que buscà un lloc per aixoplugar-se. A prop d’allà, veié una piràmide i va portar cap allà les seves ovelles tot pensant si hi hauria una porta per poder-hi entrar. Quan estava a prop veié a terra un senyal en forma de fletxa que es dirigia a la cara est de la construcció i en seguir-la arribà a la porta de la piràmide. Estava molt fosc i les ovelles no volien entrar-hi. Llavors amb cara de preocupació i por s’atreví a passar el dentell. LLegiu-ne més »

Utilitza una escena romàntica d’una pel·lícula que sigui força reconeguda i dona un gir inesperat, per tal de canviar totalment aquesta història.

Per tots aquells que no heu vist aquesta pel·lícula, us recomano que ho feu, sobretot als que us agradi patir una mica. I als que sí que l’heu vist, abans de llegir el meu relat, voldria que recordéssiu la mítica seqüència de la banyera, quan un boig i sibil·lí Norman, vestit com la seva mare morta i amb un gros ganivet a la mà, aparta la cortina de la banyera on es troba Marion, tota nua banyant-se.

En mig d’una música rítmica, molt forta i inquietant, s’aparta la cortina i apareix una esperpèntica figura femenina duent un gros i afilat ganivet a la mà. L’aixeca sobre el cap de la Marion, amb la intenció de clavar-li. Ella xiscla tot el que pot, tot el que li permet la seva pròpia por. De sobte l’esperpèntica figura s’atura, tot observant el cos nu i mullat de la noia. La mira als ulls i veu que els té plens d’una por infinita.

La música terrorífica que sonava dona pas a un suau i bonic vals. Lentament,  l’agressora va traient-se tots els parracs que porta, tots els seus vestits femenins i llavors la Marion reconeix al Norman. Aquest continua desvestint-se fins a quedar nu amb el gros ganivet a la mà. LLegiu-ne més »