El Nemesi era un home fosc, de caràcter i de fets. Anava vestit de negre amb un gran barret i un bastó. L’anomenaven el bruixot maligne del llac perquè sempre sortien udols de la misteriosa casa que hi havia al bell mig de l’aigua. Ell hi arribava volant misteriosament fins que trobava els esglaons que pujava lentament, fent replicar el seu bastó per totes les escales. A dalt de l’escalinata hi havia una porta que sempre estava oberta, malgrat que de dins mai en sortia cap llum, només foscor i sensació de desànim.

L’Albert un noi molt eixerit, tenia molta curiositat del que es podia trobar dins d’aquella casa, així que un dia, va agafar la seva fona i es decidí a demanar amb tota la força de la seva ment, a la fada Mireia que vivia a prop del llac i era la seva amiga, que l’ajudés per poder-i arribar. La fada que era una noia eixerida i bona, va posar al seu servei una barca invisible i li va dir que si necessitava qualsevol cosa que li enviés un missatge disparant algun objecte amb la seva fona, que ella l’ajudaria. LLegiu-ne més »

Feia poc que havia començat a treballar a la nova escola. Potser un parell o tres d’anys. Era un centre concertat, meitat públic, meitat privat. Els alumnes pagaven una petita quantitat cada mes. Per alguns pares no era res, però per altres significava treure una quantitat considerable del sou mensual. I tot i això, se sacrificaven perquè els seus fills o filles tinguessin una millor formació educativa. Altres pares no s’ho podien permetre. Donava classe de matemàtiques i de ciències i s’havia guanyat la confiança del director, a l’adaptar-se tan fàcilment al funcionament de l’escola i també per la seva empatia envers els alumnes i els companys de l’escola. Treballava a gust, perquè li agradava la seva feina i sobretot el tracte amb els seus alumnes.

Un bon dia, a l’obrir la bústia de casa seva, va trobar-se amb un sobre d’una qualitat exquisida, amb el segell de l’escola i amb el seu nom i cognoms. L’ensurt va ser considerable. Alló que primer la va venir al cap,  és que l’estaven acomiadant. No va gosar a obrir el sobre fins que va arribar a casa. Va deixar la cartera, es va treure l’americana i va seure, disposat a entomar la mala notícia. Dins del sobre, en lloc d’una carta d’acomiadament, hi havia una invitació d’allò més luxosa. La va obrir i va llegir… estava invitat a un sopar de gala al Palau Nacional de Montjuïc, que tindria lloc, tal dia i tal hora, al saló ovalat… amb la presència del president de la Generalitat, el molt honorable senyor Jordi Pujol. LLegiu-ne més »

Des de el passat any,  Les Blogueres no havien tornat a ajuntar per comentar els llibres que estaven llegint o havíem llegit La maleïda pandèmia ens va recluir a totes nosaltres. I ara que finalment podem trobar-nos de nou, tornem a engegar aquest pròxim dimarts dia 25 de maig, l’activitat de l’EVA.  Comentarem tots els llibres que ens em llegit i els que encara ens queden per llegir. Aprofitem per informar que actualment ens trobem tots els dimarts a partir de les 10:30 al Centre Cultural La Farinera -Gran Via de les Corts Catalanes, 837.

Ïtaca sempre ha estat per a mi un `poema molt entenedor sobre la vida.
Penso que el viatge cap a Ítaca és el camí que fem per la vida amb la fita d’arribar – hi i que quan ho fem , ens trobem amb Ítaca, la mort, perquè ja hi hem arribat i em complert les nostres metes.
Les meves creences passen per pensar que habitem en aquests moments en un pla o dimensió i que a la nostra mort anirem cap un altre. Això em dona a entendre que el nostre naixement és l’origen de la nostra vida terrenal i la mort el pas cap a una altra dimensió, entenc, doncs que la vida és un viatge amb una finalitat: La mort.
El poema està inspirat en l’Odissea d’Homer, on Odisseu, rei de Ítaca, a l’acabar la guerra de Troia, inicia un llarg viatge fins a retornar a la seva pàtria.
Durant el seu viatge passa moltes aventures i desventures per anar adquirint saviesa i per despullar-se de tots aquells defectes que no li permeten avançar i tornar a Ítaca. Aquest camí, no és un solament un retorn físic a la llar, sinó que per a mi és un viatge cap a si mateix, cap a la seva llar interior, per això va adquirint capacitat per resoldre totes les peripècies que li passen, i això és el que ens demana el poeta.
Kavafis ens diu que a més d’enriquir-nos en saviesa, , hem de perseguir la nostra meta però fruint del camí i que els únics perills o monstres que trobarem són els que portem dins nostre. Per això cal el nostre treball interior.
Em sembla que el poema Ítaca es ambivalent, ja que és un camí per la vida per arribar a la mort. Així , considero que Ítaca representa les dues coses: la vida, perquè sense tenir la meta d’arribar-hi, no viuríem tantes experiències ni aprendríem tantes coses i al mateix temps la mort perquè d’alguna manera retornem al nostre origen qui sap si per seguir nous camins…

Montserrat Sales

KONSTANDINOS KAVAFIS

(1863- 1933)

Un dels majors exponents del renaixement de la llengua grega moderna

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca
Has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,
I aïrat Posidó, no te n’esfereeixes:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.

LLegiu-ne més »

JOANA RASPALL

(1913 – 2013)
Creu Sant Jordi
Medalla d’or de la Ciutat de Sant Feliu de Llobregat

PODRIES

Si haguessis nascut

en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…

Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.

T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega… LLegiu-ne més »