Aquestes són dues històries que procedeixen de llocs i temps diferents, són històries que, com tantes d’altres  molt semblants, tenen un denominador comú, són dones que van haver de deixar casa seva per cercar en un altre lloc una feina i contribuir amb els seus guanys al sosteniment de la família.

L’Antònia va néixer en una petita casa als afores de Martos, un poble de la província de Jaén. Ella era la més gran de quatre germans, dues noies i dos nois. El pare es feia càrrec d’un bon nombre d’ovelles que no eren seves i gran part de l’any era fora de casa conduint ramats per camins que s’allargaven en la llunyania. La mare tenia cura dels fills, del petit hort i de les gallines. A l’hivern, quan el fred era més viu, tots cinc treballaven moltes hores als camps d’oliveres a canvi del  menjar i uns pocs diners, i tot plegat per unes olives que tampoc eren seves.

Tenia setze anys quan l’abril del l958 la mare li va preparar una petita maleta, uns entrepans i un bitllet de tren. S´estaria amb uns parents que havien arribat uns mesos abans a Barcelona i que ara vivien en una caseta que s’havien construït al llindar de Santa Coloma. Ells li trobarien feina.

L’Antònia recorda que va viure aquell primer viatge  com si fos un malson. Mai abans s’havia allunyat de la família i de sobte es va trobar, sense voler-ho, dalt d’un tren, envoltada de gent desconeguda i d’un munt de criatures que no paraven de plorar i cridar.

Pocs dies després d’arribar a Barcelona va aconseguir feina de minyona a casa d’uns senyors benestants que sempre la van tractar bé però, tot i així, l’enyorança per tot el que havia quedat enrera va ser la seva companya més fidel durant molt de temps.

Quatre anys més tard va conèixer el que ha estat el seu marit i després de dos anys de festeig van decidir llogar un pis al barri del Clot i es van casar. El marit treballava de paleta i ella feinejava unes hores en dues cases diferents. Van tenir tres fills i després de passar moltes dificultats van poder aprofitar l’oportunitat de comprar el seu pis.

L’Antònia reconeix que les coses els havien anat millorant amb el pas dels anys, però que la situació va canviar en fa dotze, quan va morir el seu home, a qui troba a faltar perquè es van estimar molt. Ara ella té seixanta nou anys i pateix perquè un dels fills s’ha quedat sense feina i no el pot ajudar tant com voldria perquè la seva paga de viduitat és molt minsa i te problemes per arribar a final de mes.

Tot i així diu que està contenta de ser a Barcelona i de viure al barri del Clot, aquí té bones amigues i veïnes i encara que té el cor dividit entre Martos i Barcelona ella se sent catalana com els seus fills.

L’altre historia, la de l’Estrella, comença el dia en que va nèixer en un poble d’Hondures, quan la seva mare només tenia setze anys, d’això ara en fa trenta cinc. Té un germà que viu amb el seu pare en un altre lloc i dues germanes que allí treballen quan tenen feina.

L’Estrella té dos fills, una noia que acaba de fer catorze anys i un nen d’onze. El pare fa vuit anys que va marxar cap a Amèrica i si bé al començament els enviava diners ara ja fa molt que ha deixat de fer-ho i quasi bé no tenen notícies d’ell. Aquest ha estat el motiu que la va empènyer a venir a Barcelona, per poder pagar els estudis als seus fills i perquè tinguessin una vida millor que la que a ella li ha tocat de viure.

Quan va arribar aquí, ja fa sis anys, va sentir un gran enyor pels seus fills i la familia, i no podia deixar de plorar, tot i que les amigues feien el que podien per distreure-la i consolar-la perquè també elles havien passat abans per el mateix tràngol. A través d’aquestes amigues va conèixer unes monges que la van ajudar en un primer moment facilitant-li roba i aliments, i també li van aconseguir la seva primera feina.

Ara treballa a casa d’una senyora d’edat avançada que no es pot valdre per ella mateixa. L’Estrella te cura de l’higiene personal d’aquesta dona, s’encarrega de la compra, de la neteja de la casa, fa el dinar, li dóna els medicaments que prescriu el metge i quan fa bon temps la duu amb la cadira de rodes a donar un tomb pel carrer Xifré.

L’Estrella envia cada mes a la seva mare una part dels diners que guanya perquè els seus fills estiguin ben atesos, els truca sovint i es preocupa perquè estudiïn i facin els deures, els dóna consells i sobretot els repeteix que no deixin d’obeir l’àvia.

El somni de l’Estrella és aconseguir prous diners per poder obrir una petita botiga al seu poble d’Hondures i vendre una mica de tot, sabates, peces de roba, vetes i fils, roba interior, diaris i revistes, plats i olles, etc., i diu que si la feina no li falla i les coses es resolen bé  potser un dia podrà comprar allà una caseta per viure amb  els seus fills.

Està molt clar que qui deixa enrera la família i el lloc de naixença només ho fa si la duresa de les circumstàncies que li toquen de viure l’obliguen a marxar. Ser immigrant en el propi país o provenir d’un de més llunyà és un drama només suportat per l’esperança i la il.lusió d’aconseguir feina i una vida millor, una vida que foragiti el fantasma de la pobresa i la misèria que tant de mal està causant.

Quant de sofriment acompaña a les dones immigrants, quants somnis s’esvaeixen davant una adversa realitat, quantes dones moren abandonades, traïdes, ofegades  o malaltes abans d’arribar al seu destí. El pes de la motxilla que carrega la dona immigrant al fons de la seva ànima és fruit del seu veritable drama i, per a moltes d’elles, aquest drama no sempre acaba de manera feliç al final del tercer acte.

PILAR ZABALA