Et vaig veure de lluny i em vas agradar…
El vent de mica en mica t’apropava.
Com un núvol suau em vas embolcallar.
Fugia de la teva empenta però m’arrossegaves.
Fins que la teva força em va atrapar…
Tant contundent i dominant que em vas anul·lar.
Vas trencar els meus somnis.
Em vas ficar en un món petit, reduït, empobrit…
Amb privacions…negacions continuades…
Caminant sense esma, avorrida, angoixada.
Temps perdut, temps buit, temps sense vida…
Closa en un pou fosc sense sortida
Sóc jo el jonc que es doblega.
Que no té l’orgull de fer marxa enrere.
Fins que un dia el vent et va endur.
Portant-te ben lluny, d’on mai més tornaràs.
Però els costums deixen empremtes molt ben arrelades.
Continuo atordida, dolguda, callada…
I, malgrat la teva absència
Sento que encara em domines.
![[Valid RSS]](http://www.blogueresdesantmarti.net/blg/wp-content/uploads/valid-rss-rogers.png "Valida el RSS")
Cuanta tristeza y cuanto dolor desprende este poema, fiel reflejo de una realidad no por más escondida menos violenta. Gracias Joana por saber reflejar estos sentimientos que a todas nos llegan a lo mas profundo de nuestro ser y con los que muchas de nosotras nos identificamos plenamente.
Un poema triste pero muy real, expresado de una manera que llega a lo más profundo del alma. Lo más triste, pero supongo que verdadero la última estrofa. Sentirse dominada a pesar de la ausencia. Felicidades,