Aquesta és una pel·lícula espanyola de l’any 1998 dirigida per Julio Medem. Es tracta d’una trama circular extremadament romàntica, però inusual. Dibuixa la realitat traumàtica de la pèrdua, el desencontre, l’efímer, el sense sentit i la mort. A través de tot això Medem proposa una reflexió sobre l’amor romàntic, la passió idealitzada, la unió perfecta i allò que té d’il·lusionant.

L’argument és el següent: L’Otto i l’Anna tenen 8 anys quan es coneixen casualment. Ell corre consternat darrera una pilota en conèixer que els seus pares es separen. L’Anna també corre desesperada i cau a terra en saber que el seu pare ha mort en un accident. A partir d’aquí aquets dos personatges entrecreuen les seves vides de manera paral.lela a través del cercle de la vida i de les coincidències del destí.

Amb el temps la mare de l’Ana es casa amb el pare del Otto, i els dos joves, ja amb disset anys, comencen a enamorar-se fins al punt de mantenir una relació íntima que aconsegueixen amagar.

Per raons tràgiques l’Anna i l’Otto se separen i segueixen camins diferents. Passen els anys i ella es trasllada a viure a Rovaniemi (Finlàndia), on deixa enrera el seu passat amb l’esperança de tornar a veure l’Otto, el seu veritable amor. Quan ell se n’assabenta decideix anar a trobar-la però un cop més el destí s’interposa i fa que arribi tard, tot just quan ella corre cap a on pensa que es troba ell, llavors cau enmig del carrer i és atropellada per un camió. Fi de la pel·lícula. LLegiu-ne més »

Cadascú de nosaltres té la seva pròpia BSO (Banda Sonora Original). Són aquelles cançons que ens han acompanyat al llarg de la nostra vida i que d’una manera o altre han tingut un significat especial per a nosaltres. Avui em ve de gust escriure sobre aquelles BSO que m’han quedat gravades en la memòria i que estan relacionades amb el cinema, l’altra gran passió que tinc.

Procuraré realitzar l’enumeració cronològicament, però demano disculpes, si faig algun salt en el temps. També voldria aclarir, que potser hi haurà alguna BSO que no necessàriament he visionat la pel·lícula, però sí que em va impressionar la seva música, com és el cas de “Carros de Fuego”.

La primera que em va “marcar” en negatiu va ser la música de “Psicosis”, en la mítica escena de la dutxa, jo tenia set anys i des de llavors tinc pànic als ganivets i a les cortines de la dutxa. Les que a continuació detallo, m’han marcat molt positivament

Començaré pels musicals. La primera que vaig veure va ser “Siete novias para siete hermanos”, després vindria “West Side Story”, “Cantando bajo la lluvia”, “Cabaret” “La leyenda de la ciudad sin nombre”, “Los Miserables”, “Mamma Mia” i l’última que he vist “Bohemian Rhapsody”.

Algunes en blanc i negre del Fred Astaire i la Ginger Rogers, em van agradar més, pels números de ball de la parella, que no pas per la música, encara que reconec que d’alguna d’aquestes pel·lícules van sortir cançons inoblidables. Altres musicals com: “Fiebre de sabado noche”, “Grease”, Dirti Dancing” o “Sister Act”, no em van impressionar de la mateixa manera, encara que reconec l’èxit que varen tenir en el seu moment. LLegiu-ne més »

Com cada any i coincidint la data del Dia de la Dona amb l’aniversari de la formació del grup de dones Blogueres de Sant Martí, organitzem una petita exposició amb la finalitat és mostrar com al llarg de la història la dona s’ha vist relegada a ocupar uns espais merament secundaris en les arts, la política, la història, la religió… Aquest any volíem mostrar a 10 dones que van ser pioneres en el món del cinema i que no se’ls va fer mai justícia, reconeixent els seus mèrits i la seva aportació en un camp com el cinema.

Malauradament un cop vam acabar de tenir muntada l’exposició, l’Espai Antoni Miro Peris, on realitzem les nostres activitats, va haver de tancar les portes seguint les mesures adoptades per l’Ajuntament de Barcelona, i que estan adreçades a contenir l’expansió del coronavirus.

Durant aquest mes de febrer Les Blogueres, hem treballat la relació entre literatura i cinema. La literatura ha inspirat tot un ventall de pel·lícules, moltes d’elles, guanyadores de diversos premis Oscar, i el cinema ha servit perquè moltes persones s’apropin al llibre per saber una mica més i es quedin enganxats. No entrarem en el debat de si un llibre és millor que la pel·lícula o al contrari. Són dos arts i són dos llenguatges diferents que es complementen. Creiem que les pel·lícules s’han de valorar entre pel·lícules i els llibres entre llibres. Les Blogueres hem finalitzat el treball,  amb l’entrega dels nostres premis Oscar particulars:

* Millor actriu: Meryl Streep

* Millor actor: Paul Newman

* Película en color: Avatar

* Película en blanc i negre: Rebeca

* Músical: Cantando bajo la lluvia / West Side Story

* Efectes especials: Avatar

* Millor director: Steven Spielberg

* Banda Sonora: Memorias de Africa.

Fa pocs dies,  es van celebrar els Premis Goya. Al començament per la coneguda catifa vermella van desfilar diferents personatges lluint vestits de dissenyadors de prestigi. Hi havia una gran quantitat de dones i era interessant recordar el perquè hi desfilaven. Unes anaven d’acompanyants de les seves parelles, altres eren actrius que tenien nominacions o no i unes poques, més desconegudes i vestides amb més normalitat, eren dones que havien participat d’una manera o una altra en la creació d’una pel•lícula.

Em vaig sentir molt bé quan van donar el premi de Millor Muntador per Dolor y Gloria a Teresa Font i el del Millor Curt de Ficció per Suc de Síndria a la seva directora Irene Moray, que ja havia guanyat altres premis i que va fer un gran discurs parlant dels drets de les dones abusades.

Em preguntava perquè a part de les actrius, hi havia tantes poques dones al món del cinema. La resposta em va venir ràpid. L’industria del cinema està en mans d’homes. Homes directors, homes productors, homes guionistes, etc. La segona pregunta que em vaig fer és si en el transcurs de la història del cinema hi ha hagut alguna dona destacada més enllà de les actrius, i sí, n`hi ha unes quantes. LLegiu-ne més »

Al saber que havia d’escriure sobre cinema, vaig  pensar que no en sabia… i sí que en sé.

Gaudeixo amb moltes pel·lícules  però actualment no recordo ni títols ni artistes, inclús ni els temes! També em passa amb els llibres que llegeixo…

Aquesta edat no perdona!

Avui us explicaré que quan era petita i vivíem a Falset, un poble del Priorat,  la meva avia ens portava els diumenges al cinema  a “l’ Acció Catòlica”, el local de la Santa Mare Església. També ens donava una pesseta per comprar-nos “ txufes “ o cacauets.

LLegiu-ne més »

No vaig trigar a comprovar que aquelles butaques de fusta eren força incòmodes i, a més, crui-xien desagradablement amb el més petit moviment. El meu pensament va ser canviar de lloc, però aviat ho vaig deixar córrer en adonar-me que el problema seguia estant en la majoria de seients.

Per a la meva mala sort, el soroll i la gatzara van anar pujant de to a mesura que s’omplia la sala. Era la primera vegada que jo anava a aquell cine  i desconeixia que la major part del seu públic habitual era mitjanament jove. No hi havia dubte que acudien motivats per les pel·lícules d’acció i aventures que allí acostumaven a projectar.  La que ara presentaven  havia estat mítica en el seu temps i  jo volia tenir el goig de tornar-la  a veure.

LLegiu-ne més »