És gairebé segur que tots coneixeu la història d’un gat que corria més que una llebre i parlava com els humans. Un gat que duia un gec, botes i un barret amb ploma al cap. Aquell gat que se les va empescar per acabar amb les males arts d’un ogre despietat posseïdor de moltes terres i diners.Tota una fortuna que llavors va passar a mans de l’humil Andreu.

El mateix gat també que un cop resolt el tema, va aconseguir que l’Andreu fos presentat al rei i a la seva filla, la princesa Carolina i que, com era d’esperar, els dos es van enamorar i un cop ja casats van repartir grapats d’anissos i van viure per sempre molt feliços.

No penseu que no hi ha res més a explicar. Començaré dient que la part que no sabeu dels fets que tot seguit us contaré és que aquell espavilat de les botes no era pas un gat, sinó una gata maula més llesta que la fam, per això se les sabia totes.

Fos com fos, el cas és que la gata es va adonar que això d’ajudar als altres era molt reconfortant, així que va decidir tornar a rodar pel món a veure en quina altra aventura podia ficar el nas. LLegiu-ne més »

Una bèstia ferotge ens ataca des de fa molt de temps. Ningú sap com lluitar i acabar amb ella. La gent s’ha tancat a casa amb pany i clau. No deixen sortir a les criatures a l’escola ni a jugar als carrers i els avis resen a un deu oblidat. Sant Jordi, la Princesa i el Dragui Dragonet s’han unit per combatre-la junts, però necessiten que la gent els faci costat. I rumiant, rumiant han ideat un pla.

Primer de tot, caldrà mantenir els ànims ben amunt, que ningú afluixi la seva força. Com ho faran perquè sàpiguen que no estan sols, que tots naveguen en el mateix vaixell? Quina arma poden utilitzar? LA MÚSICA.

I omplen les xarxes amb wuasaps, comparteixen la notícia en el facebook amb tots els seus amics, coneguts i familiars; animant a tothom a sortir cada dia a la mateixa hora als balcons, finestres, terrasses, eixides o patis a picar de mans al so d’una animada melodia que tots a la vegada hauran de connectar amb els seus mòbils. I així ho fan. Primer són uns pocs, després són uns quants i de mica en mica, cada cop són més.

LLegiu-ne més »

Había una vez una carpa dorada que toda su vida, había transcurrido dentro de una gran fuente con surtidor, que se hallaba en los jardines del zoo de la ciudad.

Aquel verano el sol desplegó sus rayos con más intensidad que nunca. Las personas que visitaban el parque se acercaban a la fuente para poder refrescar momentáneamente su ardiente y enrojecida piel.  La carpa dorada los observaba des de el fondo de la fuente, escondida entre el bosque de algas acuáticas. También ella había percibido sobre sus escamas que el agua de la superficie, donde acostumbraba a nadar para comer larvas de insectos, estaba cada vez más caliente.

Un mañana en plena canícula estival, mientras buscaba inútilmente una larva que echarse a la boca, noto que una fuerza muy grande la succionaba fuera del agua. Y se vio de repente fuera de su elemento vital, flotando en el aire. Y mientras iba ascendiendo, observo una nueva  panorámica de la fuente, que nunca hasta aquel momento había podido contemplar. ¿Cómo era posible que estuviera flotando en el aire? ¿Cómo era posible volar sin alas?

LLegiu-ne més »

Superlola es un cuento coeducativo protagonizado por una niña valiente que quiere ser superheroína. Ella sueña con un mundo mejor en el que todas las niñas y niños sean libres para ser lo que quieran…

Associació Candela.  Aquesta associació disposa a la seva pàgina web de vídeos, curts i pel·lícules classificades per temàtiques, sobre estereotips de gènere a la infantesa, models de feminitat i masculinitat, sobre coeducació, corresponsabilitat i tasques de cura, sexisme als mitjans de comunicació d’interès per a tota la comunitat educativa.

Estava cansat, però tenia  clar que no es podia entretenir  més. No li agradava gens conduir de nit. La tarda ja començava a declinar i volia arribar a l’hotel  abans no es fonguessin els ultims vestigis de claror. És per això que, al pas d’un encreuament de camins, va seguir les indicacions que assenyalaven una oportuna drecera.  L’endemà assistiria a  una important reunió on, amb grans paraules i foscos subterfugis, confiava aconseguir la firma d’un contracte que aportaria més diners a la seva creixent fortuna.

Passat un temps es va adonar que cap altre cotxe s’havia creuat amb ell i això el va intranquil·litzar. Avançava amb precaució, els ulls atents als revolts de la carretera i al profund abisme que s’obria pel costat dret. Certament la verdor i frondosidat del paisatge l’havien captivat en un començament, però ara la seva valoració davant la nova realitat que contemplava era una altra. La zona que travessava era gairebé desèrtica, només creixien matolls resecs i tota mena de plantes punxadisses. De tant en tant algun arbre solitari, més mort que viu, allargava les seves escanyolides branques al buit, tot buscant remei a l´agonia que el corsecava. En les altures, un parell d’aus carronyaires volaven en cercle a la recerca d’alguna menja putrefacta per als polls del seu niu. En l’horitzó grans i fosques nuvolades començaven a enterbolir el cel.

Tot just es trobava dalt el port de Mal Averany quan, sorprès per l’esclafit d’un tro poderós, en Marcel va estar a punt de sortir de la carretera. Segons després la  fogonada  d’un llamp va encegar-li els ulls un instant, el suficient per no adonar-se del senyal que recomanava conduir amb precaució pel perill de despreniments. Preocupat per  la  magnitut de la tempesta que el perseguia, en Marcel va prémer una mica més el pedal de l’accelerador i es va aferrar amb força al volant. Una paret de pedres esquarterades li feia costat en el moment que, al seu pas, una roca de considerable mida es desprenia de la seva mil·lenaria posició, precipitant-se  avall i enduent-se pel davant tot allò que entorpia el seu camí.

Tot va ocórrer en questió de segons. L’estrèpit del terrabastall va alertar  en Marcel que instintivament va frenar just a temps. El pedregot, que va passar com una exhalació pel seu davant, va aturar la seva carrera al bell mig de la carretera i ara jeia envoltat d’una gran polseguera i acompanyat d’un munt de terra, pedres i troncs escapçats. Es pot ben dir que en Marcel es va salvar de prendre mal gràcies als seus bons reflexos.

LLegiu-ne més »

La mare entra a l’habitació on dormien els seus fills i tot obrint els finestrals exclama:

–Amunt nois que avui és Sant Jordi! És festa grossa i hem de sortir a celebrar-la. A més per esmorzar  menjarem xocolata desfeta amb melindros, què us sembla?

–Mare, que bé!  -cridaren la Raquel i el Biel  tot llevant-se corrents del llit.

En  arribar al menjador, trobaren el seu pare llegint  el diari.

–Bon dia nois, els digué. vaig a preparar-vos  la xocolata perquè la mare també pugui llegir el diari. Em sortirà bé?

–Segur que sí, pare, segur que estarà molt bona. I després ens explicareu la història  de Sant Jordi? -va exclamar  la Raquel.

–Altra vegada? – digué en Biel-  En primer lloc no és història, es una llegenda que ja està molt passada de moda. No cal insistir-hi tant.

–T’equivoques fill, -digué la mare- les llegendes sempre neixen basades  en algun fet real, però a més aquesta està molt vigent.

–Alça, mare! No siguis exagerada, ara no hi ha dracs ni princeses per rescatar ni cavallers com Sant Jordi. Tot  això són històries medievals i res més.

–Com t’he  dit, Biel, les llegendes i mites moltes vegades estan basades en fets reals de les que nosaltres en fem metàfores.

–A més, qui t’ha dit que és una història del passat?

..Què vols dir, mare? Demana la Raquel, on veus avui un drac?

LLegiu-ne més »

Hi havia una vegada…

Aquest cop li donarem una volta a la història com quan donem la volta a un mitjó i la mirarem amb un altre prisma.

Al regne de Capadòcia hi havia un drac que tenia atemorida a tota la població. Per satisfer la seva fam, els camperols li donaven cada dia dos xais, per tal de que deixes d’atacar les ciutats i les vil·les del regne. Però quan els animals van començar a disminuir, van decidir enviar cada dia una persona -escollida per sorteig- i un xai. La família que patia la pèrdua d’un membre, devorada per el drac, rebia  per compensar,  un munt de monedes.

Però un dia el poble es va cansar de que sempre eren els camperols els que tenien que patir la pèrdua d’un membre de les seves famílies i en canvi no s’enviava mai a algun membre de la família del rei, per calmar la fam del drac. A partir d’aquell dia la família del rei també va entrar a formar part del sorteig.

Al cap del temps en el sorteig li va tocar a la filla del rei anar a la cova del drac amb un xai per tal de tenir a la bestia ben tipa i tranquil·la . En arribar al cau del drac, la princesa es va trobar amb un cavaller anomenat George, que es va oferir a lluitar per salvar-la d’aquella mort tan horripilant.

Malauradament el cavaller no se’n va sortir i el drac se’l va cruspir tot sencer, sense deixar ni una engruna de la seva armadura- Això va provocar que tingues un tall de digestió i en poques hores la va petar.

El rei i els camperols agraïts al sacrifici que havia realitzat el cavaller van organitzar un concurs de roses i un aplec de trobadors per cantar i lloar la seva gesta. Vet aquí l’origen de la diada del cavaller George.

Rosa C.L.