En Rufus i la Rufina havien arribat al pis de Calafell en ple mes d’agost. Aquell any la calor era insuportable. Els de Can Fanga fugien de la ciutat buscant la brisa marina de la costa.

L’apartament que havien escollit aquest any era magnífic. Parets blanques acabades de pintar, mobles foscos que ressaltaven la lluminositat de les habitacions i sobretot una gran piscina en la zona enjardinada, on poder contemplar la fauna comunitària del bloc d’apartaments.

Malauradament, la primera quinzena d’agost l’apartament va quedar buit i no seria fins a la segona quinzena que van arribar els nous “okupes”; un matrimoni de mitjana edat, però amb família que pujaria tots els caps de setmana i una neta de sis anys que es quedaria uns quants dies amb ells, mentre els pares s’incorporaven als seus respectius llocs de treball i no comences el curs escolar. La perspectiva que se’ls oferia, era força engrescadora.

La primera nit en Rufus i la Rufina, tan sols van temptejar el terreny. Un parell de vols al voltant dels vells dorments els va permetre captar la flaire que desprenien els seus cossos entresuats. Van descobrir que tenien bona oïda, ja que el soroll que emetia el seu brunzit els va despertar.

Van encendre la llum un pèl neguitosos, per haver de dormir amb companyia i van començar a mirar i remirar les parets de l’habitació. Ràpidament, en Rufus i la Rufina van volar fins al sostre i des d’allà van esperar que acabes la cacera. LLegiu-ne més »

Ja som aquí, a poc a poc Les Blogueres hem anat  incorporant-nos de nou al grup. Algunes encara gaudeixen d’un bon viatge o d’un descans prevacacional.

Avui hem tingut la primera trobada després d’un llarg i calorós estiu. Teníem moltes ganes de retrobar-nos i explicar les nostres cuites estiuenques. Hi ha hagut de tot, moments alegres compartits amb la família i els amics i moments tristos per donar un últim adeu a algun ser estimat o rebre alguna mala notícia -aquestes no fan vacances.

Avui, hem compartit escrits amb gust de mar i de muntanya. Hem llegit –les que han fruït la visita de la deessa “inspiració” d’uns escrits força estiuencs.

Tenim escrits pendents per escriure, inspirats amb el joc de cartes Dixit i escrits pendents inspirats amb el joc dels daus Story Cubes.

Serà un any força entretingut, perquè aquest any tenim un nou company de joc que ens vol ajudar a ser més creatives, més juganeres, més tendres…, més malèfiques…, en els nostres escrits. Aquest any tenim el Pot Potti-Potti.

I avui precisament ha estat el primer dia que l’hem obert. Voleu saber amb quina proposta ens ha saludat?

On va el foc quan s’apaga?
¿A donde va el fuego cuando se apaga?

T’atreveixes a provar-ho?

Amb motiu del dia Internacional de la Dona, 10 museus de Barcelona i l’àrea metropolitana es posen d’acord per cinquena vegada per oferir el cicle de contacontes “Petites històries, grans dones”. Aquesta iniciativa conjunta, adreçada al públic familiar amb infants a partir de 5 anys, pretén donar a conèixer a través d’un contacontes teatralitzat la figura d’una dona relacionada amb el patrimoni de cada un dels museus participants. “Petites històries, grans dones” és una activitat gratuïta amb aforament limitat que tindrà lloc els caps de setmana

Petites històries, grans dones” és una activitat gratuïta amb aforament limitat que tindrà lloc els caps de setmana des del 6 de març fins al 3 d’abril.

Més informació

 – Jo et dic que sí!, no t’escagarrinis, tu pots…

— Ets tan preciós… Que si fico grapa ja perdràs aquesta virginitat tan espectacular..

— No et preocupis, amb la teva destresa i la saviesa de l’esperit que t’acompanya, faràs de mi
una perfecta meravella

— Ah, sí?… i per on començo?

— Suca!!!

— Quin color t’agrada?

–M’ és ben igual, tu posa una taca i ja veuràs quina marxa agafa…

–Xafffff! Veus?, ja t’he espatllat!

–Tira, tira, segueix!

–Et sembla amb un groc…

— Home a mi en aquesta època m’agraden els torrats… LLegiu-ne més »

Era de consistencia fuerte y robusta, con grandes nudos en su piel rugosa. Su color natural había dejado paso a un tono más oscuro debido a los años en que permaneció durante horas y días sometido a la dura temperatura del sol a la  lluvia y al viento y  no por ello, había perdido presencia y elegancia sino todo lo contrario. La empuñadura que le habían añadido era la cabeza de un galgo, cincelada en marfil y muy bien tallada. Era una cabeza pequeña de  hocico alargado y rasgos nobles.

Aunque sabía, que, sus congéneres de carne y hueso eran potentes y veloces  en la caza y las carreras, aquella cabeza no le producía el más mínimo sentimiento de admiración o compañerismo,  a pesar de haber permanecido unidos, la mayor parte de sus vidas.

Siempre estaban compitiendo,  por ver quién era el más fuerte de los dos. Cuando el anciano maestro salía a pasear todas las mañanas y todas las tardes a la misma hora por la alameda, se esforzaban en ver quién de los dos lo sujetaba más fuerte, cuando tropezaba con una pequeña piedra o perdía el equilibrio en un pequeño hoyo del camino. El bastón clavaba la punta de acero en la blanda tierra y la empuñadura alargaba el cuello, para que el anciano se encontrara más seguro al apoyar el bastón en el suelo. LLegiu-ne més »

En aquest apartat hem volgut donar un altra visió d’alguns dels contes infantils més populars i coneguts per a tothom. Seguint la trama -o no, depèn- canviarem els personatges i les situacions per reescriure un conte nou.

El senyor Llop seu a la porta de la cabana, en el vell balancí de l’àvia de la Caputxeta. Vesteix una camisola amb puntes, unes plantofes i el barret de dormir de l’àvia. Llegeix el diari, mentre escolta la dolça cantarella dels pardalets i es deleix amb la flaire que es desprèn del bosc i la terra humida per la rosada. En una petita tauleta auxiliar una tassa de te, reposa esperant refredar-se. Aquesta pau i tranquil·litat s’esquerda quan, pel camí més llarg del bosc apareix el carter del poble i li fa entrega d’una carta que diu:

Distingit senyor Llop,

Li escrivim en nom de la nostra clienta, la senyoreta Caputxeta Vermella i de les seves cosines germanes, La Ventafocs i la Blanca Neus, a propòsit de l’àvia d’aquestes. La senyoreta Caputxeta Vermella ens diu que vostè està ocupant la cabana de la seva àvia i es posa les seves robes sense consentiment de l’esmentada senyora. També ens comunica que la té tancada en un armari, lligada i emmordassada, i li fem saber que aquesta situació no es pot mantenir.

Li demanem que prengui nota que, si aquesta situació continua, avisarem el llenyataire major i –si calgués- tots els homes del rei, infanteria i al setè de cavalleria inclosa. LLegiu-ne més »