A vosaltres homes, que us creieu els amos de l’univers. A vosaltres poderosos que treballeu prioritzant les vostres necessitats particulars, menyspreant i ignorant als marginats, als diferents, als que busquen aixopluc en la vostra societat, la societat de l’abundància, del confort, del benestar –Us creieu que sou els amos perquè teniu el poder, la força, els diners…Mireu-vos ara…,esteu espantats, vivim moments angoixants amb molta incertesa, moments difícils, amenaçadors.  Tots els vostres diners en aquest cas, no us serveixen per protegir-vos. Aquest virus assassí no reconeix ni classes ni societats, per a ell tots som iguals , no discrimina a ningú.

Potser ara és el moment d’aprendre la lliçó: l’home si vol protegir-se a sí mateix a de protegir a l’altre, ha de treballar per aconseguir el benestar del conjunt de les persones, doncs el que li passa al veí pot pasar-me a mi. S’ha de donar prioritat a tot allò  que és públic i així ens beneficiarem tots. En aquest cas, si la sanitat pública hagués estat dotada de més recursos i no hagués patit les retallades i les privatitzacions, aquest servei tan valuós seria molt més eficient i suficient. Així mateix potenciar i donar suport  als nostres científics  per poder avançar en la recerca de la ciència.

Davant de l’home que es creu tot poderós hi ha un virus petit, ocult, perillós, sortit del no res, que ens recorda que som molt més vulnerables del que pensem!

Joana Nevado

21 abril 2020

A vegades penso com será el futur a partir d’ara.

Algú va dir: ”un futur que entre tots hem de dibuixar”.

Aquesta frase m’ha fet pensar…

El meu cap imagina garlandes de colors…

És el moment de preparar la paleta!

Començaria per la puresa del blanc, que marcaria el camí.

L’emoció i confiança del groc que ens acosta a la llum.

L’harmonia i serenitat del blau.

L’optimisme i fortalesa del vermell.

L’esperança, tranquil·litat i l’equilibri del verd.

La dolçor i sensibilitat del rosa.

La maduresa i experiència del violeta.

Tots agafarem un pinzell.

Junts dibuixarem un quadre.

Que abans mai vam poder gaudir.

Joana Nevado

13-3-2020

Una bèstia ferotge ens ataca des de fa molt de temps. Ningú sap com lluitar i acabar amb ella. La gent s’ha tancat a casa amb pany i clau. No deixen sortir a les criatures a l’escola ni a jugar als carrers i els avis resen a un deu oblidat. Sant Jordi, la Princesa i el Dragui Dragonet s’han unit per combatre-la junts, però necessiten que la gent els faci costat. I rumiant, rumiant han ideat un pla.

Primer de tot, caldrà mantenir els ànims ben amunt, que ningú afluixi la seva força. Com ho faran perquè sàpiguen que no estan sols, que tots naveguen en el mateix vaixell? Quina arma poden utilitzar? LA MÚSICA.

I omplen les xarxes amb wuasaps, comparteixen la notícia en el facebook amb tots els seus amics, coneguts i familiars; animant a tothom a sortir cada dia a la mateixa hora als balcons, finestres, terrasses, eixides o patis a picar de mans al so d’una animada melodia que tots a la vegada hauran de connectar amb els seus mòbils. I així ho fan. Primer són uns pocs, després són uns quants i de mica en mica, cada cop són més.

LLegiu-ne més »

Haig de confessar que necessito cultura per a afrontar la nova era que viurem.

Ahir, després d’un mes de confinament, vaig sortir a comprar. Com de costum em canvío de roba, em maquillo… i quan estic maquillada penso…- pero que faig?, si haig de posar-me la mascareta, la tacaré amb el pintallavis. Agafo una tovalloleta i em tret el maquillatge.

Em poso la mascareta, pujo al cotxe… oh! no puc conduir amb ella posada, se m’entelen les ulleres ¡ doncs… fora mascareta!.

En arribar al poble, em sentía una mica extranya, carrers deserts, – eren les 16,30 -, el meu pensament estaba en el fet que haig de cumplir unes normes que mai abans havia seguit. Em poso la màscara, tanco el cotxe i vaig cap a la farmàcia. Pel camí em trobo amb una amiga – Quina il·lusió… fa molts dies que no ens veiem ¡ em recorda la distància que hem de respectar. Aquí em ve el primer dubte: són 1,50, 2 ó 3 metres?. Comencem a parlar i a ballar els metres, calculant la distancia. Haig de dir que va ser divertit.

Ens acomiadem. Vaig cap a la farmàcia. Compro 2  mascaretes, líquid desinfectant etc, sempre amb l’ull posat en les persones que entren i on es van   col·locant .

LLegiu-ne més »

Divendres tretze de març, dia en què va començar el nostre segrest i presoners a la nostra pròpia llar per uns intrusos tant minúsculs com destructors.

Que volen de nosaltres? Ens volen destruir. Donar-nos una lliçó? Fer un món millor?

Disposem de poques armes per combatre’ls, la principal i més efectiva (diuen els experts) és seguir enclaustrats a casa i que vegin els petits “monstres” que no podran amb nosaltres, que morin els que s’han escampat dins de molts de nosaltres, ja us heu endut masses víctimes que han caigut a les vostres “urpes”. Encara no en teniu prou?

Surto de casa uns minuts per adquirir el que crec necessari. Els carrers deserts, un parell o tres de persones que surten amb el gos i d’altres com jo, per necessitat. LLegiu-ne més »

Hoy me he llevado por delante a dos ancianas… bueno, como diría la buena gente, las he ayudado a dar el transito.

.Emigre junto a mis padres y hermanos a una edad muy temprana al nuevo mundo. La guerra y el hambre nos expulsaron de nuestra tierra. Una tierra de meigas y supersticiones, donde a la señora de la guadaña se le tiene autentico pavor. Y en la tierra que nos acogió, me crie rodeada de amuletos, fetiches, gallinas degolladas, puros humeantes y mujeres de blanco.

A los once años cogí una extraña enfermedad que ningún médico reconocido o no reconocido pudo sanar. Dijeron que se trataba de una infección producida por un virus desconocido. A los pocos meses caí en coma y dijeron que no iba a sobrevivir. Lo que ellos no sabían, era que yo sí que quería seguir viviendo… y lo conseguí. Dijeron que era un milagro. Falso. Hice un pacto con la señora de la guadaña y resucite de entre los muertos.

Deje a mis padres y hermanos enterrados en aquellas cálidas tierras y yo regrese a la casa de mis abuelos. Como no tenía ni oficio ni beneficio, me dedique a alquilar mis servicios para cuidar personas mayores o niños. Estos últimos me gustaban menos, por el alboroto que armaban, las peleas o berrinches sin ton ni son que cogían y por ello me centre en mis queridos abuelitos. El inconveniente de este oficio, es que, me duraban poco. Ya sea porque eran muy mayores, ya sea porque cogían algún resfriado que se les complicaba y se los llevaba por delante, el caso es que poco a poco, me fui quedando sin clientes y tuve que emigrar de nuevo. LLegiu-ne més »