Aquest any volem dedicar el nostre petit homenatge a totes les dones que ens han precedit amb un vers de Maria Mercè Marçal. Per aquest motiu Les Blogueres de Sant Martí hem redactat uns texts dedicats a aquestes dones, les nostres mares, les nostres àvies, les nostres besàvies.., perque en el fons totes tenim un polsim de bruixes. 

SOM BRUIXES

Ens diuen bruixes perquè no tenim por de dir el que pensem

perquè ens volem lliures d’opinar i fer,

lluïm cabells negres, blancs blaus o tornassolats

i tant se val si els nostres vestits son curts o llargs

a

Ens diuen bruixes perquè escombrem prejudicis,

ntoleràncies i manipulacions

expolsem la pols que s’amaga pels racons

i cuinem les teranyines amb mel i mató

a

Ens diuen bruixes perquè enfilem cançons de lluna blanca,

cançons de pluja, de vent i de rosada

i foragitem els sentiments de dolor

amb un polsim de llorer, romaní i poliol LLegiu-ne més »

Ella mai va admetre que era bruixa. Sovint m’explicava històries que havien passat en la seva infantesa i joventut en el poble de l’Eliana de Valencià.

Sempre parlava que algú li havia contat, que tal dia la filla de la Vicenteta s’havia despertat al mig del camp de blat del seu pare, sense saber com havia arribat fins allà, però que a partir d’aquell dia el pare va tenir unes collites magnífiques. I era perquè la filla de la Vicenteta era bruixa i feia conjurs les nits de lluna plena amb un grapat de noies joves com ella i sempre acompanyades de la vella tia Josepa, que era la bruixa més vella del poble. Però ella sempre deia  que no era pas una bruixa.

També em va dir que, una nit en Joan de Can Pocasolta va veure volar per sobre del seu ramat de xais una bruixa damunt de la seva escombra, segons afirmava l’home a tothom que el volia escoltar. Deia que va veure com la bruixa deixava caure un polsim blanc, per sobre del seu bestiar, entre rialles, crits i sortilegis que escopia per la seva desdentada boca. L’endemà, es va trobar amb la meitat dels xais morts amb la gola destrossada. Tothom va dir que havia estat un gos rabiós, però en Joan de Can Pocasolta a partir d’aquell dia, quan es creuava amb la meva àvia pels carrers del poble, canviava de direcció per no haver de saludar-la. Però ella sempre deia, que no erapas una  bruixa. LLegiu-ne més »

Quan va néixer la Roser,  va sorprendre a tothom. No va plorar. El metge li va donar dues bones galtades al cul, però la Roser quan notava el cop, somreia i del seu petit culet sortia una petita i bonica floreta que queia a terra. Metge i infermeres estaven admirats i quedaren sorpresos quan la mare els va demanar que no ho expliquessin a ningú, que era una característica amb què naixien totes les dones de la seva família i que no tenia gens d’importància.

Aquell mateix dia caigué una forta nevada i van tallar la carretera del poble, no s’hi podia passar, però malgrat tot a la tarda aparegué una tieta que volia conèixer la criatura.
El metge molt sorprès, li demanà com havia pogut arribar si la carretera era tallada i encara es sorprengué més quan la resposta va ser que havia trobat una carretera aèria per on si circulava molt bé, a part que a aquella hora hi corrien molt poques escombres.

L’endemà donaren l’alta a la mare i acompanyada de la seva criatura i del pare, tornaren cap a casa seva. Pujaren al seu cotxe i al començar a circular, per allà on passaven, la neu s’anava fonent mentre al costat del cotxe hi aparegué un estol d’ocells de bonics colors que anaven piulant tot dient: bnvinguda, benvinguda… Per fi arribaren a casa seva . LLegiu-ne més »

PASQUINS PER A LA REVOLTA VEGETAL

Amb totes dues mans

alçades a la lluna

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem un afoguera

amb l’estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres

per pastura del foc,

cossis i draps de cuina,

el sabó i el blautet,

els pots i les cassoles,

el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó LLegiu-ne més »