Al 1989 la Generalitat va crear el Premi Internacional de Catalunya, amb el propòsit de reconèixer i estimular els creadors, oferir exemples de la més alta qualitat i situar Catalunya a l’escena dels grans guardons internacionals. S’atorga a gent que ha contribuït a desenvolupar valors culturals, científics o humans, i es poden presentar institucions o persones d’arran del món. Si l’any passat se li atorgava a una dona Judith Butler, enguany a recaigut en una altra dona.

El XXXIV Premi Internacional de Catalunya a estat donat a Svetlana Aleksiéuitx, periodista i escriptora bielorussa, creadora del seu propi gènere literari, la novel·la de veus, perquè dona veu a gent corrent per explicar la història de l’antiga Unió Soviètica.

Censurada a la Unió Soviètica no va poder publicar fins l’arribada al poder de Gorbatxov. Els seus llibres han estat traduïts a 30 llengües. Abans d’arribar al Premi Internacional de Catalunya, ha estat guardonada amb nombrosos premis internacionals, inclòs el P, sent la primera escriptora de No ficció que ho aconsegueix. LLegiu-ne més »

El passat mes de gener la Generalitat  ha concedit el premi Internacional de Catalunya a la filòsofa i activista pels drets humans Judit Butler, tot destacant que la seva obra ha revolucionat i transformat la teoria feminista amb els seus estudis sobre el gènere de les persones i la seva lluita pels drets de gais i lesbianes donant suport al moviment queer.

S’ha convertit en un referent del feminisme contemporani per les seves teories sobre el gènere , la teoria queer i la defensa de les persones no binaries.

També porta a terme una lluita política buscant la igualtat per tothom i la no segregació de cap col·lectiu.

Me pusieron en el Taller de Escritura Creativa deberes para hacer que consistía en un relato o narración con sentido del humor. Esta madrugada al ir al lavabo para realizar mi primera micción del día he coincidido con mi marido, que resulta que tenia la misma necesidad fisiológica que una servidora y mientras esperaba su turno nos hemos puesto a hablar. Después hemos vuelto a la cama a intentar reconciliar el sueño. Él lo ha conseguido, pero yo no. Mi cabeza ha comenzado a barruntar temes para tratarlos en clave de humor. Y,  pensando, pensando, se me ha ocurrido hablar sobre los diferentes nombres que se les da a las partes sexuales femeninas y a las masculinas, concretamente a la vulva y al escroto, aunque este último deberíamos de puntualizar, que la palabra escroto, es la definición de la bolsa de piel que cubre los testículos. Como podéis comprobar, me he informado a conciencia.

Empezaremos por el órgano sexual masculino o sea los testículos. Los nombres que primero me han venido a la mente, evidentemente son los más vulgares o como diría un académico de la RAE, forman parte del “argot popular”. Empezaremos por la menos grosera e iremos subiendo de intensidad o tono. Espero no herir sensibilidades: gónadas, pelotas, bolas, pinreles, cataplines, huevos y cojones. LLegiu-ne més »

En el segon repte ens hem proposat parlar de menjar. Potser recordant olors dels menjars que cuinava l’àvia o la mare. Potser recordant sabors (bon o dolents) de menjars que hem gaudit o patit. Potser explicant la nostra experiència en aquell primer menjar que varem cuinar, explicar una recepta, un menjar exquisit que es va esgarrar, un dinar de compromís…, Les possibilitats són infinites. Animeu-vos i envieu el vostre escrit a blogueresdesantmarti@gmail.com, si voleu que el publiquem en el nostre bloc!!!

Elisabeth Jane Cochran, coneguda per Nellie Bly, va ser una gran i interessant escriptora en temes periodístics.

Va ser precursora del periodisme d’investigació i pionera del periodisme clandestí.

Nascuda al 1864 a Pennsilvània, Estats Units, va lluitar sempre pels drets de les dones. Era escriptora, periodista, novel.lista i sufragista.En una ocasió va llegir un article en una columna sexista del diari local Pittsburghm Dispatch que menyspreava que les dones treballessin fora de casa i la seva indignació la porta a escriure una carta al director. Aquest, davant l’estil de la seva carta de protesta li oferí treballar al seu diari a Nova York com a reportera. Acceptà i es va dedicar al periodisme d’investigació.

Al cap d’un temps d’escriure aquest tipus d’articles, la van relegar a les pàgines femenines per això va canviar de diari, anant a treballar al New York World de Joseph Pullitzer. Allà va començar per investigar els maltractaments que suposava que es donaven als interns de les institucions per malalts mentals, va voler escriure un article i buscant que fos real, fingí tenir una malaltia mental perquè l’internessin en una d’aquestes institucions, aconseguint realitzar un gran treball. LLegiu-ne més »

Lise Meitner va nèixer a Viena l’any 1878. El dia concret és una mica confús però dins la comunitat jueva consta que va ser el 7 de Novembre.

Els seus pares, d’origen jueu, van ser Hedwig Skovran i Philipp Meitner. El pare, abogat de professió, tenia el seu despaig dins de casa i això va propiciar que tant Lise com els seus germans visquessin dins un ambient plenament intel.lectual.

Va decidir de cursar estudis de ciències i lletres. En acabar, només quatre dones van aprovar el Matura, l’examen de l’època, entre elles Lise.

El 1901 va cursar estudis universitaris i va assistir a les classes del físic Ludwig Boltzmann. La passió que aquest mestre posava a l’hora d’interpretar i predir els fenomens naturals que els sentits no detectaven, va fascinar tan a Lise que va decidir unir-se a la comunitat científica que Boltzmann va establir.

El 1905, en les seves pràctiques de la universitat va explicar, entre d’altres fenomens, un experiment que el britànic Lord Rayleig no acabava d´entendre. Gràcies a aquest minuciós treball Lise va aconseguir el 1906 el grau de Doctora.

En aquells dies una científica no tenia gaire futur a Viena, per molt èxit que haguès obtingut, això la va empènyer a anar a Berlin i seguir estudis sobre la radioactivitat.

Un cop a Berlin va demanar a Max Planck d’assistir a les seves classes. Aquest era del parer que les dones no havien d’anar a la universitat, a no ser que tinguessin un talent extraordinari però Lise ven aviat li ho va demostrar. Tot i així com que el laboratori del seu col.laborador Otto Hahn, al que es va unir, no aceptava més dones es va veure obligada a treballar en el soterrani i fins i tot li era prohibit de pujar al laboratori de Otto, que era al primer pis. LLegiu-ne més »

Isadora Duncan (1877- 1927), bailarina y coreógrafa estadounidense, considerada por muchos como la creadora de la danza moderna. Su innovadora técnica en la ejecución se caracterizó por movimientos libres, fluidos y cargados de pasión, dando fin a la rigidez del ballet clásico.

Isadora Duncan, desarrolló una inclinación temprana hacia el baile. En su autobiografía, titulada Mi vida, escribió: «Nací a la orilla del mar. Mi primera idea del movimiento y de la danza me ha venido seguramente del ritmo de las olas…». A los once años abandonó la escuela para dedicarse a su pasión y a los diecisiete se dirigió a Nueva York. Supo explotar la capacidad de las nuevas tecnologías, al bailar en una nube de seda iluminada por los nuevos sistemas eléctricos de la iluminación teatral. Utilizó los ideales del antiguo arte griego para inspirar formas más naturales de danza, utilizando el cuerpo humano como un instrumento de expresión emocional. Su vida y su muerte hicieron de Isadora una figura mística de la danza.

Fue una mujer inspiradora que reinventó la danza clásica, una mujer libre, transgresora y que transmitía con el movimiento,  pasión y belleza, pero también seguridad, fuerza, energía y cambio. Fue una mujer inquieta, curiosa, observadora, inteligente. Pasó su infancia junto al mar y el movimiento de las olas fue impregnando su alma. A veces suave, a veces violento, pero siempre rítmico. Más adelante, se dedico a pasear durante horas  por el British Museum, recogiendo la esencia de la cultura clásica. Juntando las olas del mar, con la antigua Grecia y con sus conocimientos de ballet clásico, Isadora decidió dar una nueva expresión a la danza, convirtiéndose en un icono. Con un estilo libre de artificios, más natural, más salvaje, más expresivo, però que no logro complacer a todos por igual, ya que tambien tuvo a sus detractores.

El mito se fue forjando a lo largo de toda una vida rompiendo las reglas, no solo en su profesión, sino también en su vida privada. Su carácter libre no se amoldaba a las convenciones sociales y decidió que se merecía vivir como ella quisiera. Amantes de ambos sexos, relaciones tormentosas y maternidad en solitario eran verdaderos escándalos para aquella época, pero que contribuyeron a dibujar el mito de Isadora Duncan. LLegiu-ne més »