Despunta el dia encapotat, amenaça pluja i fa fred, Omhain treu el cap per la finestra de la casa que ocupa amb sis companys més, mira a un cantó i a l’altre i belluga el cap en senyal de preocupació. Arronsa les espatlles i tanca la finestra. La rutina el porta cap a la cuina en cerca d’algun aliment que mitigui els grinyols de l’estómac, sap que si no s’ha produït un miracle, no hi trobarà res, i així és. Omhain obre el fardell, revisa el contingut, “el seu petit tresor”, ulleres de sol de diversos models i mocadors de coloraines i dubtosa seda, ho posa tot en ordre i tanca el fardell. Fa un volt per tota l’estança amb l’esperança que algun company s’hagi oblidat quelcom per portar-se a la boca. No té sort. Es posa la jupa mig esparracada, s’encasqueta la gorra al cap, es carrega el fardell a l’esquena i es llança al carrer en cerca d’un bon lloc on exposar la seva mercaderia amb l’esperança que algun client no trigui a comprar-li unes ulleres o bé un mocador. L’estómac no para de recordar-li que és buit. Passeig de Gràcia. Omhain estén el fardell a terra amb tota la seva mercaderia exposada a la vista dels vianants, algú o altre s’atura i pregunta preus. Ell està neguitós, sap que és il·legal i que en qualsevol moment passarà la guàrdia municipal. Si li requisen el fardell, la seva subsistència s’agreujarà. Un ull en el fardell i l’altre escodrinyant l’envolt, va passant el temps. Si almenys tingués, una cigarreta per calmar els nervis… S’atura una parella, noi i noia i es miren la mercaderia, a ella li fan gràcia els mocadors i ell remena i s’emprova diverses ulleres, pregunten preus, ell opta per unes ulleres i la noia, dos mocadors. Remenen moneders i paguen el preu pactat, sense adonar-se que una parella d’agents municipals s’apropa. Els agafen “in fraganti” en plena transacció. Els agents municipals li demanen a Omhain la documentació i que plegui el fardell, i a la parella, que s’esperin un moment. Omhain pàl·lid com un difunt, en un mal castellà, diu que no té papers. La parella, noi i noia demanen si poden marxar. Amb tot aquest enrenou, els vianants es van aturant, creix el tumult, i algunes veus de protesta a favor d’Omhain. Els agents s’esforcen a mantenir l’ordre. Al del fardell li diuen que la venda ambulant està prohibida i té un càstig de multa i la pèrdua de la mercaderia. Tanmateix, al noi i la noia que seran castigats per complicitat per comprar articles fora de la llei, a més, se’ls decomissa el que han comprat. LLegiu-ne més »

Bajo la mortecina iluminación de los focos amarillos, un inquietante juego de luces y sombras distorsiona la imagen de Julia, para transformarla en una “autómata”, apenas animada por el movimiento de la mano conduciendo hacia la boca, de labios rojo pasión, una minúscula taza de café, mientras los parpados pintados de azul se entornan suavemente.

Adormecida por el calor del radiador siente que el tiempo se detiene contagiado por su quietud, su mundo se contrae hasta quedar reducido a la superficie redonda y plana de la mesa de mármol, isla deshabitada cuyo único horizonte es una silla vacía, metáfora de la soledad que la rodea desde que Piter le dijo adiós.

De espaldas a la cristalera del bar imagina la propia silueta recortada entre la penumbre del atardecer, caminando sola en medio de la gente. El miedo a enfrentar esa realidad la mantiene inmóvil, ni siquiera el frutero rebosante de tentadoras frutas logra excitar su curiosidad, haciendo que olvide el temor a la oscuridad. LLegiu-ne més »

Feia estona que l’Ann esperava. Aquell matí, per fi, després de molt temps de no veure’l, havia decidit  trucar-lo. Hi havia pensat tantes vegades en aquell retrobament, se l’havia imaginat en tantes ocasions.. Trucar havia estat tot un esforç. L’última vegada que havien parlat, havien discutit fort. Ella, finalment, menjant-se el seu orgull, havia intentat persuadir-lo.. demanant i suplicant, però ell no havia volgut escoltar-la. L’havia repassat de dalt a baix, amb aquella mirada seva incisiva i penetrant i, després, havia marxat sense sense fer-li cas. Des d’aleshores, mai més havien tornat a parlar.

Ann havia nascut en una acomodada família neoyorkina i la seva vida hauria d’haver estat fàcil plaent i relaxada. Però, durant el últims anys, la seva existència s’havia tornat monòtona i rutinària. Tot i que hi havia un munt de gent que venia a veure-la diàriament, no es relacionava ni parlava gairebé amb ningú. Vivia sola i havia desfet  tot el contacte amb el seu cercle d’amics. Feia temps que havia deixat de  veure  la  seva mare i el seu pare, i, fins i tot havia perdut la relació amb la seva germana Beth. Havia deixat d’estudiar i de treballar, de fer tot allò que li agradava: viatjar, passejar, anar de compres, assistir a les festes nocturnes.. De mica en mica, s’havia anat tornant cada vegada més solitària i havia anat adquirint una tèndència profunda a la tristesa i la nostàlgia. LLegiu-ne més »

Dejó caer su vestido de seda estampado sobre el sofá de suave terciopelo verde que había en la habitación, medio desnuda Camille tomo su  diario entre las manos estaba dispuesta a escribir  la última página y cerrarlo para siempre, partir lejos y olvidarlo allí como único legado que a modo de herencia dejaría a su madre. Su historia, su vida, la de verdad, una vida llena de engaños, mentiras y frustraciones. Necesitaba que Charlotte (su madre) lo  supiera.

Se sentía vacía más sola que nunca. Aquel pequeño diario de tapas rojas y letras troqueladas en oro era su único confidente, solo a el era capaz de confesarle todo lo que pasaba en su vida, con el estaba segura, tranquila. Había preparado su pequeño maletín de cuero marrón desgatado por el paso del tiempo, con lo que creyó que sería suficiente: una muda, un viejo camisón blanco de raso adornado con una delicada puntilla de organza en las sisas que su abuela le había regalado, un neceser con los utensilios de aseo y aquella pequeña botellita de cristal tallado y boca de plata grabada que contenía su perfume favorito, nunca lo había utilizado lo guardaba para una ocasión especial que no llegó, no necesitaba nada mas, nada le pertenecía ni nada quería de aquella casa, de aquel lugar que le había hecho sentir tan desdichada. LLegiu-ne més »

Damunt del turo el vell casalot sembla vigilar a tot aquell que entra en el poble, per la carretera que uneix el contat amb la gran autopista de la ruta 666.  Els seus orígens daten de 1853, quant el seu primer propietari, Thomas Wynns la va construir com a regal de noces  a la seva muller. Es una antiga mansió típica del Sud  de Carolina amb la seva planta noble on la gran escalinata de marbre es divideix amb dos braços que distribueixen les habitacions que es troben en el pis superior a l’ala oest i a l’ala est. Una porta al final de l’ala oest ens porta fins el pis superior on es troben les golfes i on l’única il·luminació es un finestral no gaire ample. Els esclaus vivien en barracons al  costat dels camps de coto i tan sols els que estaven al servei dels senyors i de la casa podien dormir amb unes minses comoditats en unes petites cambres adossades a la gran cuina. Malauradament  Sara Lee, la jove esposa, va gaudir ben poc d’aquella formidable mansió, ja que el mateix dia de l’aniversari de noces la varen trobar penjada a l’habitació de les golfes. Thomas Wynns va manar tapiar la porta i ningú va pogué tornar a entrar en aquella  estància. Ell es va recloure dins de la seva gran mansió fins que va morir. LLegiu-ne més »

Desde que abrió el buzón aquella mañana de otoño le había sido imposible volver a recuperar la tranquilidad. Un sobre blanco sin remitente y con una sola palabra escrita en el dorso la catapultó de un golpe a su antigua vida, una vida que había tardado en olvidar treinta años.

Durante mucho tiempo había sido consciente de que aquel momento podría llegar. Con el paso de los años el temor se fue disipando y la tranquilidad fue guardando en el recuerdo a la persona que se escondía dentro de ella. Se afincó en aquel pueblo pequeño de gentes sencillas y se transformó en una vecina más, respetada y querida por todos. El escondite había dejado de serlo y su marido, hijos y nietos la habían convertido en aquella mujer que era ahora.

Desde que recibió la misiva, permanecía guardada en el cajón de la cómoda sin que hubiese reunido el coraje suficiente para poder abrirla pero sabía que, le gustase o no, debería hacerlo cuanto antes. Conocía al remitente y sabía sobradamente que era capaz de todo, no debía arriesgarse a que se presentase en su casa.

Aquella mañana, después de que saliesen todos para hacer sus quehaceres cotidianos, se preparó una taza de café bien cargado y se dirigió a la cómoda donde guardaba su secreto. Levantó la ropa con sumo cuidado y allí estaba la carta con la inscripción de su otro yo. ¡Mikaela! Respiró fuertemente para coger todo el aire que le fuese posible acumular en los pulmones y la agarró con la mano temblorosa. Se sentó a los pies de la cama y la abrió. Desplegó el papel que había dentro del sobre y solo una palabra sobresalía del impoluto blanco: “Ven”. Sus peores temores se acababan de hacer realidad. Sabía lo que tenía que hacer y a donde debía ir. Sin pensarlo se vistió, se puso los zapatos negros anudados al tobillo, el abrigo verde de paño y el sombrero tostado de ala ancha que tanto le gustaba. Antes de salir de casa escribió una nota que dejó encima de la mesa: “Me he ido a la ciudad, regresaré al anochecer. Os quiero” LLegiu-ne més »

De sobte la fotografia d’un quadre que el 1927 va realitzar el pintor nord-americà Edward Hopper amb el títol “Autòmata” i que representa a una dona dins un bar,  atrau fortament la meva atenció. Durant uns moments no puc evitar que la meva mirada quedi atrapada dins una escena d’aparença més aviat trivial però que aconsegueix  captar el meu interès

Intento trobar la causa que motiva aquesta fixació meva per aquest quadre però l’únic que aconsegueixo en un primer moment és perdre’m dins un cabdell de sensacions i sentiments  més aviat confosos. És només després de reflexionar amb calma quan puc arribar a la conclusió que és tota l’atmosfera que envolta aquesta escena la que desperta la meva curiositat.

Observant amb atenció comprovo que la situació és desenvolupa al caient de la nit perquè, en el mirall que es troba situat justament darrera la figura, es reflecteixen els llums de dins del local en contrast amb les fosques ombres que provenen del carrer. La figura en qüestió duu un barret amb l’ala inclinada als costats i una jaqueta verdosa amb el coll i els punys guarnits d’una flonja pell negra. Puc apreciar que algunes tonalitats de color ocre, com la del barret, destaquen sobre un fons en el que predominen el verd i el marró fosc i, damunt l’estreta lleixa que emmarca el mirall reposa, sense l’ànim de sobresortir gaire, un fruiter amb algunes fruites de color carmí. La figura es troba asseguda en una cadira i reposa els colzes damunt una taula rodona mentre amb la ma dreta subjecta una tassa de cafè. Al seu davant una cadira buida és l’espectadora i alhora receptora involuntària del que passa allí.