mai 12

paraulesJUGANT AMB LES PARAULES, és un dels apartats que aquest any hem afegit a la nostra programació. Utilitzant paraules reals i existents en el diccionari -tot i que no ens sonaran de res- utilitzarem la imaginació com a disparador d’idees per construir una narració a partir de la paraula. Les paraules escollides són: Cosmogamia i Decápodos. 

 

Etiquetes:
mai 09

Por qué nos gusta tanto poner motes? | Diario Sur

Creo que todos en algún momento de nuestra vida en la escuela o en el trabajo hemos puesto un apodo en algún profesor o compañero de trabajo. Recuerdo a un compañero de estudios que era muy alto, fuerte tenía una fuerza enorme, y a no ser porque éramos adultos nos hubiera dado un cierto temor y respeto, al contrario, nos caía bien y sacando nuestra parte de niños que todos llevamos dentro, decidimos ponerle un apodo. ¿Pero cuál? Era una empresa grande por lo que éramos bastantes trabajadores cada uno decía uno, elegimos diez y de los diez no nos poníamos de acuerdo por lo que decidimos ponerle DECÁPODOS  (deca-apodos).

 

 

                                                                                Clara Bruguera

                                                                                 8 d’abril 2021 

Etiquetes:
mai 06
Reseña: Dixit
El gran apagón

Como cada año con la llegada de la primavera, el abuelo, un viejo profesor retirado, organizaba una excursión con finalidad educativa,  con todos sus nietos. El primer año los llevo al zoo, donde les dio una clase magistral de zoología, al año siguiente los llevo al jardín botánico de la ciudad, donde organizo un juego de pistas para que pudieran conocer el nombre y las características de las plantas y árboles que se encontraban en el lugar.

Este año la actividad estaba centrada en el arte de la pintura. Había leído por internet que en el COSMOGAMIA, se iba a inaugurar una exposición sobre el pintor valenciano, Sorolla y había organizado la actividad con un nuevo juego de pistas, que permitiera a sus nietos recorrer las distintas salas del museo y buscar algún detalle o característica en los cuadros expuestos en la galería.

Pero aquel año, fue el año “del apagón”. Dejo de funcionar todo aquello que estaba relacionado con la electricidad, es decir, prácticamente la vida se paralizo. No hubo excursión al COSMOGAMIA

Aquel año el abuelo los reunió alrededor de la mesa camilla de su salita, encendió el brasero y bajo la tenue luz de las velas se dispuso a recuperar una vieja tradición olvidada. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 27

paraules

JUGANT AMB LES PARAULES, és un dels apartats que aquest any hem afegit a la nostra programació. Utilitzant paraules reals i existents en el diccionari -tot i que no ens sonaran de res- utilitzarem la imaginació com a disparador d’idees per construir una narració a partir de la paraula. La paraula escollida és: Cachirulo. T’animes?

 

 

 

 

Etiquetes:
gen 26

Parlem-ne

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

Al pa li diem pa, igual que al vi li diem vi. Això, que és una cosa tan clara com l’aigua, mai va funcionar d’igual manera en la  meva família.

Començaré dient que jo no parlava gairebé gens quan la majoria de criatures de la meva edat ja feia temps que ho dominaven.

Després que persones expertes en la matèria em van examinar, es va arribar a la conclusió que el meu cas no era provocat per cap tipus de dificultat física, per tant, i seguint els consells de diferent metges, els meus pares van decidir no preocupar-se més; la voluntat i el pas dels dies ja ho arreglarien. I així va ser com va quedat demostrat en el seu moment.

El cert és que per aquells llunyans dies jo tenia un garbuix mental “de ca l’ample”. El meu nom, registrat com a Àngela, va derivar en Angeles, Angelina, Angelitina, Angi, Tina Tinita i no sé quantes variants més. La meva mare es dirigia a mi en castellà, el meu pare en català, i una de les àvies en gallec. Estaven convençuts que aquesta manera de fer ajudava a tenir més gran agilitat mental, però la veritat és que jo anava més perduda que un pop en un garatge.

El meu pare es deia Antoni, però la mare li deia Tonet. La mare es dia Marta però sovint el pare li deia “amor”. Així d’enrevessades anaven per a mi les coses quan encara es van complicar una mica més en néixer el meu germanet. Em van dir que es deia Andreu però, ves a saber per quina estranya raó, van acabar anomenant-lo “Cachirulo

Com era d’esperar, per païr i treure l’entrellat de tot això vaig haver de dedicar-hi hores, dies i molts mesos, tots els necessaris fins adonar-me que les coses no són blanques o negres; que poden ser grises, marronoses, blaves, verdes, vermelles, grogues, fumades, opaques, i a més, molt poques vegades arriben a ser prou transparents.

En fi que ja m’he tornat a perdre. Perdoneu… algú sap per on anava el fil del que estava tratant d’explicar?   Ês que tot segueix sent tan complicat…

Maleït virus, espero que no m’hagi picat.

Pilar Zabala

Etiquetes:
gen 22

Motes

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

motes 1En mi pueblo, como en otros muchos pueblos de nuestra geografía, es muy común, designar a cada familia del lugar por un mote o apodo, que acostumbra a estar asociado a alguna característica personal o hecho acontecido dentro de la familia. En mi familia se nos conoce como Los Pernales. Al parecer un tatarabuelo o bisabuelo era muy alto, tenía unas piernas muy largas y de ahí el mote.

Luego están los del Trueno, porque parece ser que desde muy antiguo eran los encargados de comprar la pólvora y confeccionar los cohetes que se lanzaban cuando eran las fiestas del pueblo. El Cachirulo al parecer era un pastor de ovejas, que llevaba siempre encima una pequeña porra para atizar a las ovejas si se desmadraban o también cuando las iba a sacrificar. Decía que dejándolas atontadas con el golpe, sufrían menos cuando las tenía que degollar para vender su carne. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 19

mocsBotriomicosis és el nom de la ciutat on viuen els micòcits, uns essers transparents que no es poden veure si no surten per les dues grans arcades de la ciutat. Pro són tan tímids que quasi mai gosen treure el nas. La seva època preferida de l’any es l’hivern, que és quan millor se’ls pot observar amb un cop d’ull i sense necessitat d’utilitzar el microscopi.

Botriomicosis és va formar a partir de l’esternut d’un gegant amb sinusitis. Aquell hivern va deixar caure un moc, -també gegant-  damunt del roc on actualment s’aixeca Botriomicosis. Allò va anar agafant cos i endurint-se ràpidament en contacte amb l’aire, el sol i la pluja.

Tot plegat, al poc temps  una parella de micòcits que pul·lulaven per els voltants, és va instal·lar en aquella massa on s’havien format diferents cavernes i van començar a procrear. Els primers, tan sols eren un  regalim aquos i transparent, una goteta petita e insignificant. Però a mida que avançava el temps, van començar adquirir una consistència més densa, amb tonalitats canviants del groc llimona al verd poma. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress