JUGANT AMB LES PARAULES, és un dels apartats que aquest any hem afegit a la nostra programació. Utilitzant paraules reals i existents en el diccionari -tot i que no ens sonaran de res- utilitzarem la imaginació com a disparador d’idees per construir una narració a partir de la paraula. La paraula escollida és: Cachirulo. T’animes?

En mi pueblo, como en otros muchos pueblos de nuestra geografía, es muy común, designar a cada familia del lugar por un mote o apodo, que acostumbra a estar asociado a alguna característica personal o hecho acontecido dentro de la familia. En mi familia se nos conoce como Los Pernales. Al parecer un tatarabuelo o bisabuelo era muy alto, tenía unas piernas muy largas y de ahí el mote.

Luego están los del Trueno, porque parece ser que desde muy antiguo eran los encargados de comprar la pólvora y confeccionar los cohetes que se lanzaban cuando eran las fiestas del pueblo. El Cachirulo al parecer era un pastor de ovejas, que llevaba siempre encima una pequeña porra para atizar a las ovejas si se desmadraban o también cuando las iba a sacrificar. Decía que dejándolas atontadas con el golpe, sufrían menos cuando las tenía que degollar para vender su carne. LLegiu-ne més »

Botriomicosis és el nom de la ciutat on viuen els micòcits, uns essers transparents que no es poden veure si no surten per les dues grans arcades de la ciutat. Pro són tan tímids que quasi mai gosen treure el nas. La seva època preferida de l’any es l’hivern, que és quan millor se’ls pot observar amb un cop d’ull i sense necessitat d’utilitzar el microscopi.

Botriomicosis és va formar a partir de l’esternut d’un gegant amb sinusitis. Aquell hivern va deixar caure un moc, -també gegant-  damunt del roc on actualment s’aixeca Botriomicosis. Allò va anar agafant cos i endurint-se ràpidament en contacte amb l’aire, el sol i la pluja.

Tot plegat, al poc temps  una parella de micòcits que pul·lulaven per els voltants, és va instal·lar en aquella massa on s’havien format diferents cavernes i van començar a procrear. Els primers, tan sols eren un  regalim aquos i transparent, una goteta petita e insignificant. Però a mida que avançava el temps, van començar adquirir una consistència més densa, amb tonalitats canviants del groc llimona al verd poma. LLegiu-ne més »

 “Les ciències avancen que és una barbaritat”. Jo per molt que corri i per molt esforç que faci sempre arribo tard a pujar, ni que sigui a l’ultim vagó, del  tren de les noves tecnologies,  sobretot  perquè cada dia passen a més velocitat.

Això que diré ara no te gairebé res a veure amb l’anterior comentari, però sí una mica amb la manera que, en general tenen els joves, i els no tan joves, d’escriure els missatges de what´s ups, prescindint de les més vocals possibles i substituint algunes consonants per altres.  Per exemple posant una K quan volen dir  QUE.

Diuen que el temps ès or, i estic d’acord, però em pregunto si  també a l’hora d’escriure cal estalviar-lo tant. Confesso que de bon començament em va costar una mica acceptar aquesta manera d’economitzar temps. Tingueu en compte que jo pertanyo a la vella escola, però això no vol dir que no aprovi que sigui el jovent qui marqui les regles del joc.

Un fet em porta a un altre de ben diferent,  coses del meu cap, que ja va per on vol… El cas és que l’altre dia vaig acompanyar la meva tieta a la LLegiu-ne més »

Era un dia que no s’acabava mai, estava cansada, avorrida, no em trobava bé. De sobte vaig tenir una idea i vaig agafar al diccionari. Mai m’havia parat a pensar la quantitat de paraules que podem fer servir, però en realitat les fem servir totes? Doncs es veu que si, d’una manera o altra. Obro a l’atzar una plana, agafo un llapis, tanco els ulls i faig un gargot a una paraula i… patapam!!! Ni fet a propòsit, endevines quina pot ser: Botriomicosis. No em vaig parar a mirar el que significava, i me’l vaig inventar. És una mena de mico estrafolari, tan lleig i esquerp que no el volen a cap parc zoològic, encara sort que no és cert i tot ha sigut una dèria de les meves, però de ser cert seria injust que per ser lleig i estrafolari no pogués tenir dret a què la gent conegués de la seva existència.

Clara Bruguera

Novembre 2020

!Que Santa Lucia nos conserve la vista! En cualquier momento oímos decir esta frase principalmente cuando después de estar buscando un objeto y no hay manera de encontrarlo nos damos cuenta que lo teníamos delante

De los cinco sentidos que tenemos, diría que todos son vitales para vivir, pero el más vital diría que es la vista, pero caramba esta reflexión me hace pensar.

Días pasados vi un programa por T.V. en el cual entrevistaron a unos chicos de unos 14 años ciegos de nacimiento, con una vitalidad y un sentido del humor que me hicieron pensar. Uno aficionado al futbol quería ser de mayor periodista deportivo, y el segundo que practica natación y habiendo ganado en varias competiciones su aspiración era participar en las olimpiadas. Ellos no han visto nada nacieron así, desarrollando en su lugar unos sentidos más relevantes, la intuición, el tacto, el oído. Ahora bien, en el caso de que la ceguera ocurra cuando ya has saboreado colores, formas….el trauma es mayor pero la naturaleza les da el poder de aumentar los sentidos del oído, el tacto, la sensibilidad…

Bien para terminar voy a pedir a Santa Rita que me ayude a… -ya que es la patrona de los imposibles- comprender este mundo tan loco en que nos ha tocado vivir.

Clara Bruguera

Octubre 2020