Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa n,hi darem un tall. Quins temps aquells quan comprar un pollastre sencer era un luxe extraordinari reservat només per a les grans ocasions.

Molt ha plogut, tot i els episodis de sequera, des  d’aquells dies de postguerra plens de privacions. Ara la majoria de famílies poden menjar tant de pollastre com els vingui de gust. Surt a bon preu, fa de bon cuinar en mil maneres diferents i és un bon aliat per no sortir del presupost.

També el gall d’indi ha cedit el pas aquest dia a  altres tipus de carns, com els peixos, el marisc o a d’altres productes variats i més sofisticats perquè, sembla ser que en la celebració del Nadal fa de bon veure servir a taula una sèrie de plats cada cop més originals i ben guarnits. Em pregunto on ha quedat la típica escudella catalana i  l’apreciada carn d’olla?, aquella que el meu avi Manel cuinava més bé que ningú?

Reconec que no sóc jo la més adient per respondre aquesta pregunta perquè ja fa quaranta anys que formo part del corrent que està a favor de no empassar-se res que tingui ulls. De tota manera és ben cert que, de fa poc més de tres anys, em salto el reglament un dia a la setmana per menjar una mica de peix petit. LLegiu-ne més »

Uns esperen amb alegria

altres amb melangia

les festes de Nadal.

Ens agraden les tradicions

crec que aixó en ajuda a viure

i oblidar-nos per un instant

de les penúries de la vida.

A mesura que ens fem grans

crec que menys les disfrutem

però, si tenim canalla, fills o nets

per ells ho seguirme celebrant.

No oblidem tampoc

la misèria que hi ha al mon

i concretamente en el nostre

que el tenim molt més aprop.

Tan debó poguessim fer

un gir a les seves vides,

però sí, està al nostre abast

no tancar els ulls i oblidar-les.

Clara Bruguera

Desembre 2019

Ahir vaig anar a la Plaça Sant Jaume a veure el pessebre de la Paula Bosch. Segons diu un dels cartells: “..i vaig obrir l’armari de les golfes i d`allà en van sortir un munt de caixes amb objectes oblidats i llavors vaig adonar-me que eren els meus records adormits de Nadal. L’olor de canelons, les figuretes embolicades, les garlandes, els retrobaments…I vaig saber que tu també tenies a casa teva, a la teva ciutat, els teus propis objectes oblidats”.

M’ha semblat genial com ha sabut representar els seus records i emocions , amb objectes i més objectes. Mentre ho observava repetidament m’he adonat que per a mi allò no és un pessebre. És una representació personal de records nadalencs, però no és un pessebre, a no ser que distorsionem aquest nom, i crec que l’hi escauria més el títol de Records dels meus nadals que no pas Pessebre. Des de el meu punt de vista quan l’ajuntament organitza un pessebre és per la ciutat, dedicat a tota la població i l’han d’entendre tant els adults com els infants, perquè a part del consumisme, que caldria parlar-ne algun dia, són unes festes molt encarades als nens i així com un pessebre tradicional qualsevol nen l’interpreta, aquí els calen moltes explicacions i tot i així l’infant que tenia al costat davant de les explicacions del pare deia: sí, però on és el pessebre ?

Està molt be exposar els propis sentiments o records, però quan t’encarreguen una obra per la ciutat considero que s’ha de pensar una mica més a qui va dirigida, que sigui entenedora per tothom i partint d’un clàssic pessebre si poden anar afegint tants trets de diferents cultures com es vulgui i modernitzar-lo però sent sempre entenedor per la gent que l’observa , sobretot la quitxalla.

L’he seguit mirant una bona estona i llavors de cop m’he sentit molt feliç. LLegiu-ne més »

La ciutat fa goig, 

és enllumenada, 

no hi ha per menys,

bufen vents de Nadal.

a

La ciutat bull de gent,

uns caminen amunt, altres avall,

abrigats, fa fred,

també camina ell.

a LLegiu-ne més »

El cel és com un mar inmens

on naveguen vaixells de somnis

carregats de somnis grans

somnis rosa, somnis blanc.

I els angels de la nit

els transformen en estrelles

i  els deixen caure, a poc a poc,

damunt les tevés parpelles.

LLegiu-ne més »

Nadal. S’apropa Nadal,

quina tabarra, com cada any,

la felera del regal,

això no s’acaba mai.

Per la nena una tauleta,

per al nen un dron,

per al pare uns calçotets,

per la mare un lot de productes de bellesa.

Ei! Que us oblideu dels avis,

que no, només faltaria, que som a Nadal. LLegiu-ne més »

 El que segueix a continuació són alguns dels paràgrafs que he extret d’un text més extens, escrit per l’autora Claire Bonet i publicat a la revista “Plantas i Bienestar”

 El vesc és una planta molt peculiar perquè no creix a la terra sinó que envolta les branques més altes dels  arbres. Una altra de les seves característiques es que, tot i que acostuma a créixer al mes de febrer, no dóna fruits fins que arriba l’estació freda i, a més, es manté explèndidament verda, sense marcir-se ni engroguir-se mai, ignorant la gravetat i les lleis de la física.

Hi ha qui creu erròneament que el vesc és una planta paràsita, però si s’observa amb atenció es pot veure que és totalment verda i que per tant realitza perfectament la seva fotosíntesi, a diferència de les veritables plantes parasitàries. Una vella dita camperola no  sols nega que el vesc sigui dolent per a l ´arbre, sinó que assegura que el salva. “Qui talla el vesc mata l’arbre.

LLegiu-ne més »