gent presumeix de tenir molts amics, aquests posen al mateix sac amics i coneguts,  per a ells tots són amics. Altres més selectius tenen els que es poden comptar amb els dits de la mà. Tenen pocs, però ben escollits. I després hi ha els que, senzillament no en tenen, són rebecs a connectar i posar confiança amb gent que no sigui del seu àmbit familiar.

Bé doncs jo sóc de les que en tenen pocs, bé poques, ja que són dones. Referent a homes són coneguts no amics. Aquesta situació, no sé per quina raó, em feia sentir incòmoda, tenia la necessitat de connectar amb algú més, algú diferent per integrar al meu petit grup d’amigues. Passaven els dies i les ganes seguien. Era absurd, ho sé, però tenia el pressentiment que algun dia passaria.

I va arribar, va començar en un somni. Era un ésser alt, home, dona?, no ho podria definir. Una nit i un altre, ens comunicàvem telepàticament, però al despertar no recordava les converses, això m’inquietava, fins a tal punt que vaig decidir no anar a dormir aquella nit… i un’ altre. No era normal aquesta actitud, ho havia d’oblidar, m’havia de treure aquestes cabòries del cap. I així ho vaig fer. Ja no hi volia pensar més, i vaig aconseguir-ho durant un temps. LLegiu-ne més »

Era un hivern molt dur. Feia tant de fred que els vidres es glaçaven i els metges no donaven l’abast amb tants refredats. El vent era fi, tallant , gelava els nassos i els arbres plens de neu i de glaçada no permetien collir castanyes per torrar-les al foc i escalfar-se una mica.

La Roser estava a la finestra i tot mirant el cel es demanava si els habitants d’altres planetes també patien tant fred, encara que raonava que podien tenir cossos molt diferents i llavors les seves necessitats també podien ser unes altres. Des de la finestra veia l’ombra de les muntanyes que tenia davant i malgrat estar cobertes de neu, tenien un perfil blanquinós molt bonic en contrast amb el cel , molt fosc i net on hi lluïen i parpellejaven molts estels, grans i petits.

De sobte, li va semblar que una brillant estrella es movia i s’anava desplaçant pel cel en direcció a on es trobava ella i va córrer a buscar el seu telescopi. Un cop instal·lat s’adonà que aquell brillant estel, anava baixant en la seva direcció i s’anava expandint de manera que a l’arribar al seu costat ho va fer com una pluja de petits estels. Es quedà sorpresa i meravellada quan s’adonà que a l’arribar a terra aquells petits estels s’anaven convertint en petits essers de llum. Els demanà qui eren i un d’ells se li acostà molt fins fer entrar a la Roser en el seu cercle lluminós. Llavors ella notà que li explicaven que venien d’un gran estel, un planeta diferent on els habitants s’havien convertit en sers lluminosos, energètics que tenien com objectiu vigilar els planetes on hi havia conflictes i ajudar-los a resoldre’ls. LLegiu-ne més »

Aquella pel·lícula em va impressionar tant, que vaig sortir del cinema convençuda que allò que se suposava que era ciència-ficció, tenia una part molt important i real en la seva història de ciència. No era possible, que éssers d’una altra galàxia, ens visitessin sense que nosaltres tinguéssim coneixement d’aquest fet? O sí teníem coneixement, per què les “autoritats competents” gastaven tans diners públics per fer quedar en ridícul a les persones que deien que havien tingut una trobada o havien estat abduïdes i retornades al cap d’un temps?

Des d’aquell dia em vaig obsessionar per llegir llibres especialitzats que parlessin sobre fenòmens amb OVNIS. Seguia un programa de TV que feia el professor Giménez del Oso i un altre per la ràdio que donaven els dissabtes a la nit, quasi de matinada. Creia que no hi hauria gaire gent que seguis aquell programa, però m’equivocava. Molta gent trucava per explicar el seu cas.

Finalment, vaig decidir apuntar-me a una associació on un grup d’experts en l’observació d’ovnis i fenòmens paranormals, organitzaven excursions nocturnes a diferents llocs de la nostra comunitat com Montserrat o el Montseny, però també a les illes on es deia que s’havien fet molts avistaments. Fins que un dia, el meu somni de poder contactar, es va realitzar. Vaig tenir una trobada en la tercera fase, és a dir, un contacte directe amb un ésser d’un altre galàxia. LLegiu-ne més »

La meva tieta Trini treballava darrera el taulell. No era la mestressa però tenia bona mà i millor tracte amb les clientes. Venia pollastres i conills, tant era que fossin vius o morts, sencers o tallats a quarts. En un altre taulell hi havia un bon munt d’ous distribuits per tamanys i colors, els blancs per un costat i els rossos per un altre. Jo era petita llavors i m’encantava veure com feia la seva feina, això de mostrar i pesar el gènere, calcular el preu i tornar els diners sobrers era una cosa que em fascinava.

Anys després va deixar la polleria i es va establir en una parada al voltant del “Mercat del Ninot”. Llavors el seu taulell va passar a ser més petit i la mercaderia diferent. Venia devantals, mocadors de coll, mocadorets, calces, mitges i mitjons.

En temps de vacances escolars van ser moltes les estones que vaig passar darrera aquell taulell mentre la meva mare era comprant dins el mercat. Tot era perfecte. La tieta podia esmorzar tranquil·la a la barra del bar i jo disfrutava d’allò més atenent a les clientes. Tenia clar que arribat el moment jo seria botiguera. LLegiu-ne més »

Tenia tretze anys, quan a casa em van preguntar que volia ser de gran. Jo ho tenia molt clar, volia ser monja de missions.

De petita m’agradava cuidar de les nines. Els feia el dinar, les curava quan estaven malaltes i les rentava i pentinava, explicava el que havia après aquell dia a l’escola. Un dia ens va venir a visitar un parell de monges. Deien que venien del Congo belga. Jo no sabia per on parava aquell país, només sabia que estava molt lluny. Ens van explicar que allà hi vivien uns nens que eren negres, que pasaven molta fam i tenien moltes malalties.

Portaven unes guardioles que ens van repartir a cadascuna de nosaltres, dient que sortíssim al carrer per demanar a les persones que ens donessin unes pessetes per salvar als nens del Congo Belga. Vaig ser de les que vaig recollir més diners. Aleshores ho vaig tenir clar. Amb aquells cèntims es podrien construir escoles i hospitals pels nens del Congo Belga i algun dia seríem recompensades. Tambè el cinema de l’epoca va tenir una part de culpa de la meva obsesió. LLegiu-ne més »

Barcelona, 20 d’abril del 2022

Estimada Enriqueta,

He trigat molt a contestar la teva carta d’aquest hivern, deus pensar que he anat molt atabalat amb els problemes de supervivència, sobretot la manduca i l’habitatge. Tens molta raó.

Resoldre la meva situació ha estat molt llarg i dur perquè les condicions de l’entorn i de les persones han canviat molt i en aquests moments costa molt trobar qui t’ajudi i no pensi en ell mateix.

Enriqueta, t’he anyorata molt, tambe la manteta càlida que em teixies cada tardor, utilitzant llanes adients o sigui de color groc, vermell, marronós, etc. Eren tan boniques i calentones que en feien sentir el rei del bosc. Però persones com tu n’hi ha poques i enguany no n’he aconseguit coneixer cap, així que el meu hivern no ha estat tan agradable.

He menjat tant com he pogut o més ben dit tant com he pogut,  però l’entorn també ha canviat i amb ell els costums de la gent. Ara si vols rebuscar restes de menjar a les papereres del parc, ho tinc molt difícil perquè queden molt pocs punts de trobada- Han talat massa arbres i aviat el meu frondós bosc es convertirà en una sabana. LLegiu-ne més »

Quan tens que començar una nova feina, sents davant teu un abisme, per exemple: començar a conduir, pintar un quadre, escriure un relat, ser mare o simplement viure. Com posar en marxa aquesta imaginació, com formar l’esquelet del teu relat… Amb quins músculs aguantar-lo… com fer que la sang corri perquè tingui la vida que volls donar-l’hi… veurem.

“Pan de limón con semillas de amapola” de Cristina Campos, “El misterio de Pont-Ayen”, de Joan-Luc Bannalec, “El infinito en un junco” de Irene Vallejo

L’Adelàida seia tranquil·lament en el marge, com sempre que tornava a casa, després de treballar al poble com a cosidora. Aquella estoneta tranquil·la, prenent la fresca, i menjant feliç aquell pa de llimona amb llavors de rosella feia que el seu dia fos menys feixuc. Perquè mira que en són de pesades les dones per les que cosia…pesades i exigents. I ara cap a casa, la feina no s’ha acabat…la mare i el pare ja són grans, cal donar-los un cop de mà, la casa, el bestià, el sopar… i l’endemà tornem-hi. Així tota la setmana… no era una vida gaire emocionant la dels pobles, però sempre quedava el diumenge. Amb la Rosa la Juanita i l’Angelina anaven de “ boleio”. Els nois eran tirant a tontos, però no per això els despatxaven si no que hi jugaven a fer-se les interessants, les presumides, les sàvies, les simpàtiques, en fi, coquetejaven. I ells intentaven estar a l’alçada.

Aquesta era la vida a Pont-Ayen. Fins que una tarda que feia un cel ben rogenc, i estant asseguda al marge, va aparèixer un noi que semblava anar passejant tot mirant el paisatge. Era guapo, ben fornit, interessant i sobretot molt tranquil. Es van saludar i ella va pensar que era del poble del costat. Va seure amb ella i van començar a parlar… el cel impressionant, el temps, les flors que no coneixia… Al cap d’un estona, quant ella ja es preocupava per l’hora, ell va dir-l’hi que la portava a casa seva, que justament anava en aquella direcció i que tenia el cotxe a prop. L’Adelàida, va tenir un flaix de dubte… tants cops l’hi havien dit allò de no pugis a cotxes de desconeguts… però va durar poc. Era maco, tranquil, educat… LLegiu-ne més »