Ja som aquí, a poc a poc Les Blogueres hem anat  incorporant-nos de nou al grup. Algunes encara gaudeixen d’un bon viatge o d’un descans prevacacional.

Avui hem tingut la primera trobada després d’un llarg i calorós estiu. Teníem moltes ganes de retrobar-nos i explicar les nostres cuites estiuenques. Hi ha hagut de tot, moments alegres compartits amb la família i els amics i moments tristos per donar un últim adeu a algun ser estimat o rebre alguna mala notícia -aquestes no fan vacances.

Avui, hem compartit escrits amb gust de mar i de muntanya. Hem llegit –les que han fruït la visita de la deessa “inspiració” d’uns escrits força estiuencs.

Tenim escrits pendents per escriure, inspirats amb el joc de cartes Dixit i escrits pendents inspirats amb el joc dels daus Story Cubes.

Serà un any força entretingut, perquè aquest any tenim un nou company de joc que ens vol ajudar a ser més creatives, més juganeres, més tendres…, més malèfiques…, en els nostres escrits. Aquest any tenim el Pot Potti-Potti.

I avui precisament ha estat el primer dia que l’hem obert. Voleu saber amb quina proposta ens ha saludat?

On va el foc quan s’apaga?
¿A donde va el fuego cuando se apaga?

T’atreveixes a provar-ho?

Per tots aquells que no heu vist aquesta pel·lícula, us recomano que ho feu, sobretot als que us agradi patir una mica. I als que sí que l’heu vist, abans de llegir el meu relat, voldria que recordéssiu la mítica seqüència de la banyera, quan un boig i sibil·lí Norman, vestit com la seva mare morta i amb un gros ganivet a la mà, aparta la cortina de la banyera on es troba Marion, tota nua banyant-se.

En mig d’una música rítmica, molt forta i inquietant, s’aparta la cortina i apareix una esperpèntica figura femenina duent un gros i afilat ganivet a la mà. L’aixeca sobre el cap de la Marion, amb la intenció de clavar-li. Ella xiscla tot el que pot, tot el que li permet la seva pròpia por. De sobte l’esperpèntica figura s’atura, tot observant el cos nu i mullat de la noia. La mira als ulls i veu que els té plens d’una por infinita.

La música terrorífica que sonava dona pas a un suau i bonic vals. Lentament,  l’agressora va traient-se tots els parracs que porta, tots els seus vestits femenins i llavors la Marion reconeix al Norman. Aquest continua desvestint-se fins a quedar nu amb el gros ganivet a la mà. LLegiu-ne més »

Dirigida per Clint Eastwood protagonista junt amb Meryl Streep. Any 1995

A la mort de la mare (el pare ja difunt) els dos fills reben la visita de l’advocat de la difunta perquè els hi lleixi el testament, sorpresos veuen que han rebut una herència d’un tal Robert i una clau que els hi permetrà obrir una capsa que es troba al soterrani i havia passat desapercebuda fins aleshores…

A l’obrir-la hi descobreixen unes fotografies de la mare en actitud amorosa amb un home que no és el marit, sorpresos llegeixen una carta que explica aquesta història…

Quan éreu adolescents vàreu anar amb el pare a una fira que feien al poble, el pla era de quedar-vos una setmana i… Era mitja tarda quan s’ha va apropar a casa un home (fotògraf) per demanar-me el camí més adequat per anar al pont Rousman i amb ell va ser on vaig viure una història d’amor diferent de la que havia tingut amb el vostre pare… em va proposar fugir amb ell… ho desitjava … Però no ho vaig fer.

El temps passava i no hi havia dia que no penses en ell, em sentia culpable, i a la vegada tenia un pressentiment que em deia: no l’oblidis, algun dia tornarà, ell és l’amor de la teva vida… I així va sé, el pare va emmalaltir i morí… LLegiu-ne més »

Els superherois no sempre hem nascut sent-ho sinó que ens hi hem convertit amb el pas del temps a mesura que hem tractat de resoldre els nostres problemes i d’ajudar els altres en les seves necessitats. Perquè ho entengueu us explicaré la meva història.

De  petit era molt trapella i la meva mare sempre m’amenaçava en tancar-me a la cambra fosca. A la casa de pagès on vivia, hi havia una cambra on tenia prohibit entrar. De vegades, obria una mica la porta i la foscor era infinita, anant acompanyada d’uns sorolls misteriosos, així que quan sentia l’amenaça, m’escagarrinava de por. Les meves entremaliadures corrien paral·leles amb la gran fòbia que vaig adquirir a la foscor.

Tenia moltes ganes de superar aquesta fòbia. Al començament vaig optar per mides que protegissin la meva dignitat, com per exemple, posar-me un antifaç per amagar els meus ulls plorosos i un vestit de goma perquè no es veies ni sentis l’olor de les meves escagarrinades. A tot això s’hi afegia la feinada que comportava ajudar els altres: que a un vellet se li havia escapat el gat tot enfilant-se a un arbre, doncs  allà anava el superheroi per rescatar-lo, que a una parella els hi havien aparcat un cotxe tan a prop del seu que no el podien treure, cridaven al superheroi i amb la meva gran força, adquirida fent abdominals, o sigui, prement la panxa perquè la meva por no deixes que en sortís res, aixecava com si fos una ploma el seu vehicle i el transportava a un indret més adient. LLegiu-ne més »

L’Archie va descobrir els seus super poders quan tan sols tenia quatre anys. Un bon matí, mentre la senyoreta Estefany repartia l’esmorçar comunitari a l’escola bressol, aquella nena que sempre plorava quan es volia sortir amb la seva, li va agafar un tros de maduixa del seu plat i se’l va posar en el seu. Ell no va dir res, no va cridar, ni va plorar, però es va quedar mirant el maduixot que havia canviat de plat fixament, molt fixament i va desitjar que tornes un altra vegada al seu plat. I així va succeir. El maduixot es va elevar lentament del plat d’aquella nena repel·lent i va tornar al seu lloc. Els crits i els brams que va donar es van sentir per tota l’escola. Quan la senyoreta Estefany va preguntar que havia passat, la nena repel·lent, va respondre que l’Archie li havia pres el maduixot del seu plat. Per molt que va protestar per pogué explicar allò que realment havia passat, no va tenir sort. La senyoreta Estefany el va tancar al “quarto de pensar” i li va dir que no sortiria fins que demanes perdo.

El “quarto de pensar” no era més que un petit habitacle, que s’utilitzava per guardar material escolar, cubells, escombres i una escala. Hi havia una cadira petita, on seient els infants que havien de rumiar allò que havien fet malament. L’Archie no entenia que havia passat realment amb el maduixot volador i va començar a rumiar una teoria: seria fantàstic que pogués moure les coses només pel fet de pensar-ho. Com no tenia res millor a fer, va intentar provar la seva teoria. Va mirar fixament l’escombra recolzada a la paret i va pensar que seria divertit veure com donava la volta cap amunt i així va succeir. Després li va tocar a un pot de pintura que va acabar aterrant suaument al terra. L’Archie s’estava divertint d’allò més, quan de sobte la bombeta que il·luminava la petita habitació va esclatar i tot va quedar a les fosques. Allò ja no li va agradar gens ni mica. LLegiu-ne més »

De petit ja es creia diferent, tothom el valorava, li reien les gracietes, fins i tot les malifetes que feia, tenia un atractiu especial com un imant que atrau al ferro. Aquesta situació va fer que al anar creixent, com ho diria, se li van pujar els  “fums al cap” Era presumptuós, però tot i ser així sempre era escollit com a líder de qualsevol esdeveniment, era valent, guapo, fort, podia amb tots els entrebancs que se li presentaven, ajudava als amics o no tan amics a treure’ls de qualsevol embolic que es ficaven, per això el van anomenar com a “superheroi”. Com he dit avanç era presumptuós i ell mateix s’ho va creure.

Però hi havia alguna cosa que no encaixava amb la seva manera d’actuar tot ho feia d’una manera exagerada, sofisticada, algun entenedor diria que ho feia per amagar alguna cosa negativa, que no tot era tan perfecta en el seu món. I era cert, amagava alguna cosa que tenia en un racó del seu cap.

Una fòbia exagerada a la foscor. A ningú el sorprenia que en alguna sortida que feia amb els amics i passaven nits a fora sempre es mantenia allunyat dels companys posant com excusa que… com era el líder havia d’actuar com a tal vetllar pels seus. LLegiu-ne més »

La difusa claror que s’escolava per la finestreta em va despertar. En el meu afany de tornar a atrapar la son em vaig girar cap a l’altre costat i em vaig submergir encara més dins del llit però no ho vaig aconseguir, seguia estant desperta i atenta al rumoreig de les fulles que arrossegava el vent. A la fi vaig decidir sortir del llit i, caminant de puntetes per no despertar els meus pares, vaig obrir amb molt de compte la porta sortint de la caravana. Llavors jo tenia vuit anys.

Em vaig apropar a la vora del llac on en aquella ocasió estàvem passant les vacances tot observant-lo amb atenció. L’aigua es removia en agitades onades al voltant d’un gran i aplanat objecte que resplendia amb uns llums parpadejants.

De sobte em vaig girar espantada en sentir uns sons estranys al meu darrera. Uns éssers sorprenents semblaven jugar a fet i amagar. Tenien la meva alçada, el cap pelat i en forma de bombeta, un ull al migdel front, el cos prim i la pell de color taronja; els braços, les cames i els peus no es diferenciaven de la resta de la gent d’aquí. LLegiu-ne més »