Des de feia molts anys, anava cavalcant sobre un cavall esquàlid i famolenc darrere d’una quimera que donés sentit a la seva existència. Els seus vestits, amb el temps, s’havien convertit amb un conjunt de parracs i quan es creuava amb la gent dels pobles, aquests s’amagaven perquè semblava més un espectre que una persona. Ell no parava de cavalcar. Era dur buscar una quimera sense saber el que s’estava buscant. Però el cavaller sabia que quan la trobés la seva vida es completaria i podria trobar la felicitat.

Arribà a un blau riu que amb els reflexos del sol semblava fet d’oscil.lants ones blavenques i d’altres daurades. Baixà del cavall i pogué apagar la gran set que sentia, però l’aigua no era la quimera que buscava. Amb les poques forces que li quedaven, seguí el seu camí. Tampoc va trobar el que buscava al mirar amb desig de caminar-hi, aquell gran desert, de fina sorra rogenca. No sentia que omplís el seu interior, així que continuà caminant, mentre anava descobrint llocs meravellosos, però que tampoc corresponien a la quimera que ell portava en el seu interior.

El paisatge anà canviant. Ara començava a trobar herbes, arbres, boniques flors de tots colors, però cap d’aquests elements era la continuïtat d’ell mateix que anava buscant. De sobte veié a la llunyania una paret verda, semblava plena de plantes i si va acostar. Era un tancat en forma de rectangle i tenia tots els costats coberts d’unes espesses plantes enfiladisses. El cor li va començar a bategar ràpidament. Sabia que havia arribat a la fi del seu viatge. Estava segur que la seva quimera, la que havia estat buscant tants anys, la que era la continuació de la seva vida, el seu destí, estava allà dintre, dins d’aquell enorme rectangle. LLegiu-ne més »

Es noche cerrada. Lentamente se diluyen las sombras vagas que nos rodean.

Miramos al horizonte y una tenue línea roja divide el mundo por la mitad. En la parte superior el cielo, en la parte inferior el mar o la tierra.

Parece que le cuesta levantar el vuelo.  El Sol, que durante toda la noche ha permanecido oculto, hace acto de presencia. Tímidamente, aparece un arco de color naranja.

El astro Sol aparece, disipando sombras y brumas. Lentamente asciende de las profundidades. Su luz es cegadora. Asciende rápidamente, como si tuviera prisa. Cada vez se hace más grande, más intenso.

El arco se torna cada vez más rojizo. El Sol aparece en su totalidad. El contraste del rojo encendido y el rosado pastel, ahuyenta las últimas sombras.

De repente su luz es de un blanco cegador. La ciudad se despierta.

Rosa C.L.

Abril 2023

Avui és més fosca la nit; fosca i amb boires tan espeses que amaguen la lluna i les estrelles. És òrfena de la claror de la lluna, i dins la foscor que tragina s’arrepleguen encongides les ombres d’altres dies. És una nit coberta de nit, de silencis, de fregadisses, i sospirs; es recullen els ocells, s’atura el vent i es clouen les flors. La ciutat dorm.

Transcorren els minuts, lentes segueixen les hores i es fa llarga l’espera, fins que a la fi un punt de claror a l’horitzó anuncia l’albada conduint un nou dia ple de promeses.

Aviat apareixen els primers raigs del sol omplint amb reflexos groguens i vermellosos els espais de l’antiga foscor. Contemplo com es va elevant magestuós el sol darrera el conjunt de cases que conformen el meu veïnat, il.luminant façanes i balcons i pregonant que és hora de llevar-se, que cal aprofitar l’oportunitat de viure la nova jornada.

Seguint la roda del temps cada mati surt el sol, cada mati es manifesta la vida.

Pilar Zabala

Llevaba toda la noche caminando. Sus pasos la llevaron al mar. Su lugar preferido desde siempre. Estaba cansada y se sentó en el espigón, cara a cara, enfrentada a las aguas todavía oscuras.Con la mejilla apoyada en la pierna izquierda que formaba el soporte perfecto para sus pensamientos, doblada y abrazada como si tuviera que protegerla. La mirada perdida en la tenue luz que reflejaba la luna casi invisible.

Ahora que parecía que el día iba a despuntar, sintió que era el mejor momento para la reflexión. Para ver cómo encauzar la noticia que todavía no había digerido.

Tantos años sacando el polvo de tantos libros que había en su biblioteca, pero ayer, precisamente ayer, en su veinte cumpleaños, el libro cayó cuando revolvía los estantes para escoger algo que leer. Sólo cayó un libro. Ese libro. Con la punta de un sobre beige sin cerrar asomando entre sus páginas. Estuvo a punto de volver a dejarlo en el mismo sitio, pero le sorprendió el destinatario: “A mi hija”.No reconoció la letra ni de su madre ni de su padre lo que despertó aún más su curiosidad. Después de leer la letra menuda y con faltas de ortografía, sólo quería huir, pensar… LLegiu-ne més »

 El barranc. El Martí muntat sobre l’Antrax es va aturar a la vora del precipici que s’obria davant seu. Era l’únic camí per poder arribar fins al Bosc Maragda, on havia de realitzar la seva última missió

.El Laberint. Aleshores, va recordar la seva aventura dins del Laberint Malastrugança, que es va trobar enmig del desert, durant el seu viatge de recerca. A l’entrada una papallona i una merla, li van comunicar que hauria d’arribar al centre per seguir el seu camí. Quan va arribar l’esperava la Cucafera, un cuc gegant que li va fer entrega del trofeu que havia aconseguit: la capsa escarlata, que t’atorgava, tres desitjos.

La Maricel i la seva casa. El primer desig que va demanar va ser concedir a la seva promesa, el somni de tenir una casa digna on pogué allotjar als pares i l’àvia Ramona. La família feia molts anys que vivien en aquella casa vella, esquerdada i plena d’humitats. L’àvia hi vivia d’ençà que, de ben menuda, va arribar amb els pares a la ciutat, fugint de la fam i la misèria. Havien sobreviscut a la guerra, però els anys posteriors, van ser molt més cruels que els passats durant aquella maleïda lluita fratricida. LLegiu-ne més »

La vida és com un laberint de pujades i baixades, d’anades i tornades, d’encerts i equivocacions, fins que al final trobem la sortida o no, i ens quedem estancats com l’àncora al fons del mar. Hi ha laberints a la vida on hi poden haver diferents camins de sortida,  tot depèn de la persona que sigui més o menys atrevida i busqui l’aventura.

Això li va passar a un amic que no parava de buscar noves experiències. Li agradava el risc, no es conformava amb la vida que portava, monòtona, avorrida i per donar-li un altre sentit es va comprar un cavall, corria, trotava, cavalcava  sense parar per les afores de la ciutat i tant i tant es va allunyar que va perdre el sentit de l’orientació i no sabia on es trobava, no es va espantar, al contrari, seguia i seguia fins que el seu cap li feia veure visions, se sentia fort, valent, es veia forçut alt com un “Santpau”. LLegiu-ne més »