“Santa Eulàlia assolellada, collita de vi assegurada”, així xiuxiuejava la Maria tot mirant el cel on hi brillava un sol que enamorava. Caminava entre les vinyes tot pensant en l’angunia que li produiria quan fessin la verema, xafar el raïm amb els peus nus, l’únic al•licient que tenia era fer-ho agafada de la ma d’en Ramon, un noi ben plantat que li agradava molt. Cada any esperava com una bleda a que ell li proposes sortir, tot iniciant una amorosa relació, però el Ramon callava i mai li feia cap oferta per anar plegats a algun lloc.

Es quedà pensant sota aquell solet de febrer i se n’adonà que ella també era tímida i callada i una mica antiquada en quan als rols establerts d’homes i dones. Llavors decidí que aquest cop seria ella la que li proposaria de sortir. Segur que el Ramon, al menys per educació, li diria que si i després al anar-se coneixent, ja es veuria si sortia dels seus cors, aquella espurna d’amor que ella esperava.

Amb tots aquests pensaments se’n tornà cap el mas, tot fent saltironets entre les vinyes, mentre menjava grans de raïm del formós gotim que havia collit…

Montserrat Sales
Octubre 2020

La Sala estava plena a besar, tota la gent del la petita comunitat no es va voler perdre aquell judici, que tenia al poble dividit. L’acusació era d’assassinat.

Una part es decantava per la hipòtesi, que era impossible que aquella dona menuda i complaent fos una assassina. Una dona que davant del Jutge, semblava estar més interessada en posar be les agulles que retenien els cabells al seu lloc, que no pas de les preguntes que li feien.

 Els altres deien que era massa casualitat que tota la família i els amics íntims, que vivien al costat de casa seva,  haguessin mort en poques hores de diferencia. Les preguntes del jutge semblava que ella no les entengués,  perquè es limitava a encongir les espatlles i dir que no entenia res de res. Repetia una i altra vegada que havia fet el que acostumava fer, quan es dedicava a cuinar aquell plat exquisit que totes li deien que tenia la ma trencada, per lo bo que li sortia.

A taula  d’aquell dia programat tenia a quasi tota la família, tots menjaven amb gana alabant lo bo que li havia quedat, -com sempre afegien la majoria-  i van repetir. Alabaven aquell toc picant del bitxo que feia aquell menjar tan atractiu al paladar.

 A l’endemà, van aparèixer morts. LLegiu-ne més »

L’Anna estava a punt de fer els 18 anys. Es sentia major d’edat i creia que es podia menjar els món. Va decidir fer una festa per celebrar-lo amb la seva colla, i pensant que era la nit de Tots Sants, per fer-la més atractiva, va demanar als pares les claus de la cabana que tenien en un poble abandonat al mig del bosc. Seria una nit de festa i de por, el millor, per celebrar els 18 anys!.

Es trobaren a la vesprada, agafaren tots els queviures que havien comprat, pastís inclòs, i començaren a caminar cap a la cabana. El camí ple de fulles seques que anaven cruixint sota els seus peus, anava serpentejant muntanya amunt, emmarcat amb un sol rogenc que poc a poc anava desapareixent deixant al seu voltant un munt d’ ombres inquietants barrejades amb un silenci sepulcral només acompanyat del suau soroll del vent.

En arribar al poble, tot fosc, veieren unes llums que venien del cementiri acompanyades d’una música molt suau .Van sentir que un calfred els resseguia tota la columna vertebral però van decidir seguir endavant i anar a veure que passava. A l’arribar-hi el cor quasi se’ls para de l’ensurt. Les làpides estaven guarnides de acolorides estovalles on s’hi podien veure castanyes, panellets, moniatos i uns bols plens de brou ben calent. Però el que els hi va semblar més terrible era que al seu voltant hi seien cossos amb sudaris esmicolats pels anys, esquelets , una espècie de zombis i altres criatures mortes. LLegiu-ne més »

.Mentre esmorzo llegeixo aquesta notícia a la premsa: Troben morta dins de la seva parada a l’última castanyera de Barcelona. El telèfon vibra sobre la taula, és el meu cap i em demana que em traslladi immediatament a la comissaria

– Inspector, vaig demanar uns dies d’assumptes propis.

– Escolta López, no t’ho estic demanant, és una ordre. T’espero abans d’una hora. Tenim un cas d’homicidi i vull que siguis tu qui el porti.

Segueixo llegint el diari, la fotografia que acompanya a la notícia, em resulta força familiar. Efectivament, és d’un lloc molt conegut per a mi, és la plaça de l’Oca, un lloc molt carismàtic del barri on vaig viure durant molts anys. Acabo el meu suc i dono l’últim mos al croissant que tan a gust m’estava cruspint. Surto disparada i abans d’una hora estic davant del meu cap, l’inspector Miralles. Em fa entrar al seu despatx i tanca la porta darrera meu.

– No vull que lo que ara t’explicaré sortí d’aquest despatx.

– Vostè dirà.

– Has llegit el diari?

– Sí, i tan.

– Bé, doncs ja saps perquè vull que siguis tu qui es faci càrrec d’aquest cas. Coneixes molt bé el barri i la gent que hi viu. Tothom et coneix i no hi haurà cap problema quan comencis a fer la investigació. Parlaran abans amb tu, que amb un altre “polí” que no coneguin. LLegiu-ne més »

Avui, nit de les ànimes, s’abat damunt el poble una tempesta com mai abans ha estat recordada. El seguit de llamps i trons fan tremolar les muntanyes i cruixir les branques dels arbres, fins i tot el vent xiula amb gran destemplança.

La llar de foc és encesa per intentar atemperar la casa i propiciar a la família la sensació de calma. També, com en aquest dia no podía ser d’altra manera, per fer brasa on coure els moniatos i torrar les castanyes. Els troncs de fusta cremen espategant amb força i provocant un incontrolat vòmit d’espurnes. Alhora tremoloses llambregades, ara vermelles, ara grogues, foragiten la grisor d’un fum que s’enfila fins a desaparèixer  xameneia amunt.

Després d’un breu parpadeig  la llum acaba marxant, com passa  gairebé sempre que el temps és mostra inclement. Una sola espelma damunt la taula  afegeix la seva esmorteïda claror a la més vital lluïssor de les flames, lo que provoca un pertorbador joc d’ombres i penombres clarobscures en tot l’espai.

A fora, els  lladrucs dels gossos s’uneix als persistents cops de la desajustada finestra que hi ha dalt les golfes, on s’amunteguen un munt de rampoines i trastos vells, provinents  d’èpoques anteriors. LLegiu-ne més »

Me ha venido en el pensamiento una historia de una niña que le gustaba mucho ir al campo, se interesaba por todo, preguntando sin parar con su lengua de “trapo”, por lo cual sus padres la llevaban con frecuencia a un parque muy cercano.

Los días iban pasando, la niña no paraba de preguntar y a sus padres les hacía gracia su lenguaje típico de la edad,  pero se percataron que la “erre” no le salía de su boca y en su lugar la pronunciaba como una “ese”, no le daban demasiada importancia incluso les hacía gracia, a los árboles los llamaba “ásboles”, a las rosas “sosas”, y así todas las palaras que llevaban erre lo pronunciaba con ese, a la vez que le iban corrigiendo su vocabulario el tema de la “erre” lo pronunciaba con “ese” no lograron corregirlo.

Preocupados la llevaron al logopeda y el diagnóstico fue que tenía un pequeño problema en sus cuerdas vocales de difícil solución i que tendría que convivir con ello. Afrontaron el percance con resignación e incluso con optimismo y decidieron lo siguiente:  La niña se llamaba Luz e hicieron los trámites pertinentes para poder cambiar su nombre por Arbol, en honor a su preferencia por los árboles lo que hizo que se convirtiera en Asbol, y en tono cariñoso Asbolita.

 Clara Bruguera

Octubre 2020

Un bon dia em vaig imaginar fent un vol pel poble on vaig néixer, veure com era i imaginar que estic caminant pels seus carrers, acompanyat del colorit ocàs, que potser és l’únic amic que em queda.

Tot està igual com abans, la tardor difusa per la boirina. Però el temps no passa en va, ho ha cobert tot de tristesa. No puc imaginar creure el que estic veient en aquesta estimada terra.

Res ha canviat, les seves cases blanques, amb les velles portes de fusta envernissades, tot és en el seu lloc, els nius de les orenetes en el campanar de l’església, els caragols campant pel jardí i la molsa en les humides pedres.

No hi ha lloc per al dubte, aquest és el paradís del cel blau i les fulles seques on tot i cada cosa té la seva pròpia llegenda. Fins i tot en la meva ombra veig la mirada de la meva àvia.

Aquestes són coses que recordo de la meva tardana infantesa, dues farmàcies, una en cada cantonada de la plaça, la façana de l’església amb dues columnes de pedra descantellada per tot arreu. LLegiu-ne més »