Laberint, Gegant, Arc de Sant Martí, Àncora, Caseta de nines

Avui m’he llevat amb la sensació de que actuo com un autòmat, un personatge d’aquells que repeteixen els mateixos gestos i fan les mateixes coses tan aviat com els dones corda: caminar cap a la dutxa, vestir-me, preparar l’esmorzar, gairebé sempre el mateix perquè és el que em ve de gust, aixecar les persianes, obrir el mòbil, seure a taula, escoltar la radio, rentar el plat, la tassa i la cullereta per després desar-ho al seu lloc. Tot seguit fer el llit, preparar… En fi, el rotllo matinal de cada dia.

Per sort aquesta apreciació meva ha durat poca estona. No hi ha dubte que la vida, com la paleta d’un pintor, és plena de colors que partint del blanc més pur i passant per tons vius i brillants com el vermell, el verd o el groc, també ens dona el més fumat i fosc de tots, el negre.

Amb tot això el que vull dir és que un cop superada la sensació de rutina i desànim, he observat que tinc al meu davant un lluminós i esplèndid dia de primavera, un fet que m’aporta optimisme i una certa dosi d’inspiració que estic disposada a aprofitar. Per començar em centraré en les cinc cartes del conegut “Joc Dixit” que tinc al davant: LLegiu-ne més »

En Miquel i la Raquel junt amb els seus dos fills adolescents venien de la gran ciutat per instal·lar-se al poble on van arribar després d’un llarg trajecte. El motiu era que volien fer un canvi en les seves vides, viure d’una manera més saludable i poder estar més a prop de la natura.

A l’arribar s’adonaren que el cel els avisava de la tempesta que s’apropava i buscaren a la desesperada un lloc per protegir-se de la pluja. Per sort van anar a parar a una casa mig abandonada a on van passar la nit amb la idea que al despertar i amb calma anirien a la recerca del pis que els hi havia proporcionat un amic de la infantesa i que casualment, aquest amic havia passat la primera etapa de la seva vida, ja que pertanyia als avis paterns.

El dia es va llevar amb un sol esplèndid. Amb la incertesa del que trobarien, van enfilar el camí cap a l’adreça que els hi havia donat el seu amic. Després de donar un munt de voltes pel poble, s’adonen que es troben justament a l’adreça indicada pel seu amic que, per cert, no era un pis sinó una casa més aviat petita, abandonada envoltada d’un tros de terra,… oh!, i justament, era la casa on havien passat la nit de la tempesta. LLegiu-ne més »

 ―Bon dia, Josep, es nota que venen festes perquè els preus s’han disparat i amb això no vull dir que vosaltres els venedors en tingueu la culpa, però és ben clar que algú de més amunt hi ha de posar remei perquè amb aquest ritme no sé pas on anirem a parar.

―Ja té raó senyora Pilar, i tingui en compte que també nosaltres en sortim perjudicats perquè ens adonem que antics clients d’aquells de tota vida, ara compren a les grans superfícies perquè els surt millor de preu. Sàpiga que si aquesta escalada de preus no s’atura els petits comerços ens veurem obligats a abaixar la persiana.

―Vostès perdonin… Sento destorbar la seva interessant conversa, però és que tinc molta pressa jo, avui ve el meu fill a dinar i no em queda gaire temps per fer bullir l’olla. No és que pretengui passar davant de ningú, però agrairia que em despatxessin aviat. Jo només vull una bossa de taronges i mitja dotzena d’ous.

―Oh, i tant que sí, disculpi’m. De vegades embolico la troca sense adonar-me’n. Josep despatxa aquesta senyora que jo ja m’espero.

―Doncs ja està. Ara que ella ha estat servida ja em pots cobrar les albergínies, els pebrots i els tomàquets. Amb tot això penso fer una bona escalivada. Ah!, espera Josep que també agafaré una bossa de patates i unes quantes carxofes. LLegiu-ne més »

DIALOGO ENTRE UNA PERSONA Y UN ASISTENTE DE VOZ (IA).  

– Buenos dias Alexia, conéctate.

– Buenos días Julia. ¿Cómo estas?

– No muy bien, hoy no he dormido bien. Me siento cansada,

– ¿ Puedo ayudarte en algo? ¿Quieres que te ponga música? ¿Te leo el libro que tenemos a medias?

– No lo se. ¿Puedes ahuyentar la tristeza, la soledad, el dolor…?

– Puedo intentarlo, si tu me explicas las causas de esta tristeza, de tu soledad o del dolor que sientes.

– No puedo darte una razón concreta. Es un estado de animo. ¿Me comprendes?

– Creo que si. Quizás sea como cuando no recibo la energía suficiente para dar respuesta a las preguntas que se me hace y me quedo en estambay.

– Bueno quizás sea eso en tu caso, pero en mi caso esta tristeza y esta soledad me producen dolor. ¿Tu sientes dolor?

– Julia, yo no tengo la capacidad de “sentir” dolor, alegria, tristeza…, però sí que poseo conocimientos suficientes para intentar ayudarte a superar este estado anímico que te invade.  ¿Por qué no intentas explicarme que es lo que te causa este dolor?

– Se me hace un poco difícil. Es como desnudarme delante de alguien a quien no conozco.

– No te preocupes, yo solo escuchare.

– Esta bien, voy a intentarlo.

– Estupendo, voy a conectar la función empática para activar el  modo escucha emocional ¿te parece bien?

LLegiu-ne més »

Dio la voz de alarma el hijo de los Torres:

 – ¡Hay un muerto en el lago! –gritó entrando en tromba y alterando la quietud del bar.

 Lo miraron escépticos porque no parecía probable tener un cadáver en un lugar en el que lo más raro que había pasado era la extinción de los dinosaurios, por lo menos varios miles de años atrás, según se cuenta.

 Todo el bar en pie se dirigió al espigón que se había habilitado para varar las barcazas. Y sí, el zagal tenía razón, efectivamente había una silueta en el fondo del lago que se asemejaba a un bulto humano. Juan, el camarero, comenzó a quitarse la ropa para sacarlo del lago ya que no estaba a demasiada profundidad y él era un buen nadador.

 -¡Ni hablar! -Gritaron varias voces al unísono.  ¡Mejor llamar a las autoridades competentes!

 Los corrillos se sucedieron intentando averiguar quién podía ser el finado. Era poco probable que algún desconocido o vecino de otro pueblo cercano hubiera llegado hasta ese remoto lugar para acabar en el lago. Casi todos los habitantes del pueblo estaban apostados en el espigón, todos esperando que el misterio se resolviera. LLegiu-ne més »

M’ho havien advertit: Anar de vacances a Sardenya el mes d’agost era exposar-se a patir una forta calorada tenint en compte que aquell estiu estava superant la temperatura d’anys anteriors.

Però jo ja ho tenia decidit. Feia massa temps que per un motiu o un altre havia anat posposant aquest viatge i no estava disposada a seguir ajornant-lo més. Era arribat el moment de fer realitat el meu anhel i amb aquesta idea vaig fer la maleta i vaig pujar a l’avió.

Quan vaig arribar a Porto Cervo, lloc escollit per passar aquells dies, el sol era en el seu punt més alt i vaig haver de reconèixer que la xafogor era gairebé insuportable, tot i això en cap moment em vaig penedir de ser allí. Volia conèixer l’illa i la seva gent i no estava disposada a deixar-me aclaparar per la contundent cremor del sol, així és que proveïda amb una ampolla d’aigua, un vano i un barret em vaig dedicar primer de tot a visitar els llocs més emblemàtics. També vaig caminar per molts carrers i places interessants encara que el cost de tot plegat em significava haver de suar la cansalada. LLegiu-ne més »

Aquell diumenge havia anat al cinema per veure “L’Exorcista”. Sempre quedava a la plaça de Catalunya, davant la porta principal del Corte Ingles amb el meu grup d’amigues, entre les quals es trobava la meva cosina Glòria. Un cop que van arribar totes, vàrem fer via cap al cinema.

Què voleu que us expliqui de la pel·lícula que no sapigueu? Qui més qui menys ja l’ha vist o sap de què va. He de dir que més de la meitat de la pel·lícula la vaig veure amb els ulls tapats i les orelles també, però vaig veure-ho suficient i sentir-ho necessari per anar elaborant mentalment la meva pròpia pel·lícula amb la meva imaginació.

Després del cinema vaig anar a casa de la meva cosina a dormir. Els seus pares havien marxat uns dies al poble i estava ella sola al pis i em va demanar que em quedes amb ella. Vàrem sopar i després de veure una estona la televisió, vam anar a dormir, però cap de la dues tenia són. LLegiu-ne més »