Per remoure la matèria gris i fer aflorar la nostra imaginació, utilitzem el joc de cartes DIXIT.

Repartim aleatòriament sis cartes a cadascuna o les escampem boca avall damunt la taula perquè cadascuna pugui escollir les cartes que té predestinades.

Després tan sols cal deixar vola l’imaginació.

Joc de cartes: ninot articulat, espai sideral, rosa blanca, taula parada, dau, paissatge

Quan era petita tenia l’esperança de fer realitat un somni que dia sí i altre també acudia a la meva ment. Arribaria un temps en el qual tots els cotxes volarien i jo podria creuar el firmament de nord a sud i d’est a oest, vaja… que seria una intrèpida viatgera galàctica explorant altres móns.

Els anys anaren passant i vet aquí que ara de sobte i per a sorpresa meva, sense saber com, em trobo en un lloc totalment desconegut. Us ben asseguro que de cap manera tenia previst poder arribar a creuar la immensitat dels espais siderals, però es ben clar que a la fi ho he fet.

Els meus peus reposen sobre una sèrie de petits promontoris de sorra fina que de ben segur arriben fins més enllà d’on els meus ulls em permeten de veure. La llum que m’envolta és d’un difumitat color taronja, eclipsat continuament per la gran quantitat d’objectes lluminosos que creuen aquest cel infinit a una velocitat extraordinària. Tot això passa mentre el parell de llunes que pengen del firmament, una al costat de l’altra, són acompanyades per un munt d’estrelles multicolors.

Una gran construcció de pedra, sorra, fang i diversos materials metal·litzats, s’alça imponent com un castell al meu darrera, res més ni ningú és al meu abast en aquest desert inhòspit. L’aire que fins ara era suau passa a convertir-se ràpidament en un vent desagradable i molt molest per la quantitat de sorra que aixeca i arrossega per tot arreu. Evidentment la vestimenta que porto no és la més encertada, me n’adono d’aquest detall quan un munt d’esgarrifances comencen a recórrer el meu cos fent-me tremolar de fred, i és llavors quan prenc la decisió de refugiar-me dins l’edificació. LLegiu-ne més »

En Story Cubes, cada una de nosaltres fa una tirada de daus i a partir de les imatges que la providència o la malastrugança ens proporciona, escrivim una història, intentant lligar una narració on surtin els mots de les figures que han sorgit.

T’atreveixes a intentar-ho amb les imatges dels daus?

Tot és qüestió de sort!

O no?

 relat va començar quasi com una juguesca. És molt divertit tirar daus que tenen dibuixos i amb ells construí un relat. En aquest cas vaig tirar 9 daus i em van sortir els següents dibuixos: Una poma, una lupa, una piràmide, una vareta màgica voltada d’estels, un peix, una ovella, un senyal en forma de fletxa, una bombeta, una cara preocupada amb por. Un cop vaig decidir que era cada imatge les vaig lligar en una petita història:

Fa molts, molts, milers d’anys hi havia grans boscos al continent africà. El Txut vivia a prop d’un gran riu i cuidava les seves ovelles pel bosc, mentre menjava tranquil·lament una poma collida de l’arbre més proper. Mentre les ovelles pastaven, s’entretenia a mirar amb una lupa, els petits i colorits cucs que deambulaven entre les herbes o en pescar en el proper riu, un peix per coure’l a l’hora de dinar.

De sobte, es posà a ploure, així que buscà un lloc per aixoplugar-se. A prop d’allà, veié una piràmide i va portar cap allà les seves ovelles tot pensant si hi hauria una porta per poder-hi entrar. Quan estava a prop veié a terra un senyal en forma de fletxa que es dirigia a la cara est de la construcció i en seguir-la arribà a la porta de la piràmide. Estava molt fosc i les ovelles no volien entrar-hi. Llavors amb cara de preocupació i por s’atreví a passar el dentell. LLegiu-ne més »

Tirada de daus: rellotge, bens, món, bol, lluna

Nit d’imsomni

Un cop més em trobo atrapada dins la calorosa i pesant teranyina de l’insomni. El cu-cut del rellotge de la sala d’estar em confirma que segueixo desperta a tres quarts de dues de la matinada.

He comptat una llarga filera de bens blancs amb potes rosses, m’he centrat en que la meva respiració flueixi rítmica i pausada, m’he visionat damunt un pont contemplant el pas del l’aigua, també he imaginat les onades del mar arribant a la platja, he fantasiejat que sóc dalt d’un gronxador volant de cara al vent… però res de res, tot ha estat inútil. El cas és que d’altres vegades m’han funcionat aquests relaxats pensaments però avui segueixo estant tan desvetllada com al començament.

A la fi he decidit sortir del llit i reposar un estona a la terrassa. No he trigat a experimentar un gran plaer en admirar la bellesa i grandiositat d’aquest firmament on es sosté, ingràvid, aquest petit món nostre.

En aquesta super càlida nit d’agost he tingut temps per observar amb atenció la rodonesa de la lluna i les seves pigues, ara que el seu aspecte sembla més net i proper. Tan sols algun núvol perdut m’ha privat de veure, per uns instants, l’avui rosada imatge d’aquest astre que ens du llum i vida enmig de la foscor i que apareix tot just quan el sol es fa fonedís. LLegiu-ne més »

Joc de paraules: daus, paracaigudes, àbac, fletxa, bombeta

No se si somiava estant adormida o be estava desperta i la meva imaginació em va portar a somiar amb coses tan absurdes com les imatges que esteu veien. però no, no dormia. Estava ben desperta i de sobte, vaig tenir un rampell. Tenia la necessitat de tornar a les golfes.

Per aquells dies em trobava de vacances a una masia, be dic masia per dir alguna cosa ja que era una casa vella a la qui li faltava un bon retoc de dalt a baix. Pertanyia als meus avis i recordo que de petita hi anava a passar els estius i no se per quin motiu vàrem deixar d’anar-hi. Sense pensar-m’ho dues vegades vaig fer la maleta i allà vaig anar a parar sense saber com ho trobaria, us ho podeu imaginar? em va caure l’anima als peus, però a la vegada em sentia feliç recordant la meva infantesa, jugant amb els meus germans que eren més petits que jo.

Ens encantava pujar a les golfes on hi havia una quantitat d’objectes tan antics com estrafolaris. Es veu que els meus avis inclòs havien guardat objectes dels seus pares. Ens posàvem a remenar i jugàvem amb coses que ni tan sols sabíem quin us podien haver tingut però el que més ens cridava l’atenció -no sé per que- eren uns DAUS amb uns dibuixos a cada cara. Els tiràvem en l’aire i  creàvem una història… LLegiu-ne més »

Estic esgotada i això que no he sortit pas a fer el cim de l’Everest. Ara mateix em bull el cap, la suor em regalima pel cos igual que un aspersor, les cames em pesen com si portés un munt de sorra a cada peu i, per acabar-ho d’arrodonir el meu carrer fa pujada i vaig a peu.

El sol, igual que ahir i molts altres dies abans, segueix mostrant-se cruel i implacable amb els mortals d’aquesta terra. Certament la memòria fa temps que em falla, però estic segura que en tots els meus anys anteriors no vaig patir un estiu tan calorós, pesant, xafogós, tòrrid i insoportable com aquest.

Encara no són les deu del matí i l’únic que he fet en acabar d’esmorzar ha estat arribar-me al forn per adquirir un motllo de pa d’espelta i de camí m’he aturat a comprat olives mortes, aquelles que són arrugadetes i una mica asproses de gust. La idea era comprar mig quilo d’aquesta traça però sols m’he endut un grapadet perquè les pobretes tenien un aspecte tan sec i rugós que semblaven carbonitzades per la cremor del sol. LLegiu-ne més »