5 – DESENVOLUPA UNA HISTÒRIA EN LA QUE APAREIXI EL JOC DE FET I AMAGAR  PERÒ AMB LES REGLES CANVIADES.

 Les sis amigues estaven assegudes al voltant d’una taula, una mica avorrides perquè un cop s’explicaren com els havien anat les vacances, ja no sabien de que parlar i tenien molta mandra de tornar a pensar a que dedicarien el curs.

Una d’elles, la que havia dormit millor, de cop va dir: ja ho se, com que no tenim ganes de treballar, podem jugar a alguna cosa divertida i passar l’estona. Així anirem agafant energia per treballar la propera setmana.

Si, respongué la més emmandrida, però hem jugat a tantes coses que em fa recança haver de pensar en un joc diferent.

Ja ho tinc, digué la tercera en parlar. No cal buscar jocs nous, només agafar qualsevol dels que coneixem i canviar-ne les regles.

-Això sembla divertit però qui pensa en el joc i en les noves regles? Jo no tinc ganes de treballar tant. LLegiu-ne més »

Narra en un máximo de 1000 palabras la historia de un objeto que lleva mucho tiempo escondido a modo de monólogo interior.

Últimamente mis recuerdos son más claros y precisos cuando más cerca  se encuentran de mi infancia y adolescencia. Recuerdo escenas y conversaciones entre diferentes miembros de la familia, diferentes situaciones en diferentes lugares y recuerdo objetos que hace mucho tiempo que ya no forman parte de mi vida, como aquel precioso muñeco llamado “Valentín”.

Qué curioso que un año los Reyes Magos me dejaran un muñeco en lugar de una muñeca, porque aunque no tenía pilila, era un muñeco. La ropita que llevaba era de color azul. No había ninguna duda. Es el muñeco que recuerdo con más cariño, quizás porque con él en brazos un buen día me perdí en la concurrida calle Pelayo de Barcelona durante los días previos a la llegada de los Reyes Magos.

Habíamos ido a entregar la carta. Andaba de la mano de mi tía y de mi prima mirando escaparates. Mis padres me habían dejado para que pasara unos días en su casa. Por aquel entonces yo no lo sabía, ya que debía ser una sorpresa, pero mis padres me habían comprado un dormitorio nuevo y antes de que trajeran los muebles, mi padre quería pintar la habitación. La calle estaba llena de gente. De repente cuando fui a dar la mano a mi tía, ella ya no estaba allí. Mi nariz se había pegado a un gran escaparate de juguetes del cual no podía desprenderme.

Busque mire entre la multitud que me rodeaba, pero no pude distinguir su rostro y me puse a llorar muerta de miedo. Alguien me cogió de la mano y me llevo hasta las puertas de unos grandes almacenes junto a un guardia urbano que me pregunto si me había perdido. Yo abrazaba fuertemente a mi Valentín, envuelto en una nana de color rosa con puntillas, porque era el único nexo de unión con mi mundo familiar. Creo que le dije que sí, esto no lo recuerdo, pero se me llevo por unas callejuelas oscuras mientras me iba hablando y haciendo preguntas. Yo solo lloraba. LLegiu-ne més »

Jo tinc una caseta petita i bonica dalt d’un turó. És als afores d’un poble de muntanya que jeu al peu d’un generós rocam, el mateix que custodia la placidesa de la vall i les seves pastures. Em vaig enamorar del lloc i d’aquella construcció de pedra quan ja ningú l’estimava perquè era vella i una despiatada escletxa pretenia enderrocar les seves parets.

Fa més de vint anys que la vaig fer meva, i del seu antic mal només en queda el boirós senyal d’una antiga cicatriu. Tant en els mesos de bonança com en els de fredor la caseta m’ha proporcionat el goig de poder gaudir plenament de la natura i de la serenor que proporciona. És per a mi un refugi i alhora un bon “amagatall”, representa un lloc de repós per els fills  i també de descoberta, tant per als nets més joves com per als més petits. Això sense oblidar les bones estones passades amb els amics que ens han acompanyat.

Una planta enfiladissa puja arrapant fortament les seves ventoses a les parets on més hi toca el sol, guarnint així la casa amb un esplèndid enramat de fulles que creixen verdes i tendres a l’estiu i roges com les flames a la tardor. LLegiu-ne més »

Hi ha algú que no tingui mig amagada entre les velles fotografies familiars, la típica foto d’un diumenge a la plaça Catalunya, donant a menjar beses als coloms? Crec que no. 

Aquí deixem una petita mostra d’aquests records.

Hi ha algú que no tingui mig amagada entre les velles fotografies familiars, la típica foto d’un diumenge a la plaça Catalunya, donant de menjar beses als coloms? Crec que no.

Jo avui he trobat la meva. La miro i no m’ho puc creure. Puc recordar el color del vestit que porto. Era de color blau cel i portava un cinturo de vellut de color blau marí que acabava en una llarga llaçada. De guarniment una punta blanca en la part superior del vestit d’on sortien dos tirants. En els peus llueixo unes precioses sandàlies blanques.

Tinc les dues manetes tancades en un puny, plenes de beses, que van lliscant entremig dels meus dits petits. Això provoca que a poc a poc, els coloms es vagin apropant mentre van picotejant el terra. No tinc por estic ben tranqui-la, mirant al pare amb un petit somriure. Espero ansiosa que acabi de fer la fotografia, perquè tinc ganes d’obrir els palmells. És el moment que més m’agrada. Quan tots els coloms que tinc al meu voltant alcen el vol, per deixar-se caure atropelladament sobre les meves petites mans i picar les beses que tan calmosament guardava per aquell moment. LLegiu-ne més »

Em sentia tant laxa i sense ganes de fer res que pensava que mirar aquell àlbum seria feina de poca estona i que aviat m’hauria d’aixecar a buscar-ne un altre. Quina mandra! Però de cop, en arribar a les dues fotos que buscava,  em vaig adonar que les fotos no sols s’han de mirar sinó també de veure, perquè cada una d’ella té darrere una història, uns sentiments…

Primer, em vaig fixar en la nena entremig dels coloms de la Plaça Catalunya. Podia notar la seva felicitat de trobar-se entremig d’unes criaturetes que s’acostaven a ella que li picotejaven amorosament les mans, això sí, buscant unes besses per portar-se al bec i fins a cert punt depenent d’ella. Segurament se sentia útil, acompanyada, feliç. A l’altra fotografia hi havia la mateixa escena, però amb un personatge nou: el pare. Havia acompanyat a la nena tot passejant fins a la plaça. De cop m’he adonat que no hi havia la mare. A on era? Per saber-ho havia de considerar un parell o tres de coses.

La primera és l’època de la foto. Per la data, segurament havia estat feta durant la postguerra i en aquell temps a la majoria de les cases la cuinera era la mare i no sortia a passejar. Descansava de la feina d’entretenir els fills, potser necessitava un temps per a ella sense marit ni fills o potser valorava que era millor que passegés el pare, ja que es passava la setmana treballant i fent uns horaris durs i complicats que no li permetien fer una vida familiar adequada. Déu-n’hi-do si donaven joc aquelles fotografies. M’hauria pogut passar la tarda pensant com podia ser la vida d’aquelles persones. LLegiu-ne més »

La pintura que observo mostra el breu contorn d’una platja a l’estiu. A la part dreta despunta la figura d’un home que camina en direcció a l’aigua. A l’esquerra una dona i un nen es protegeixen del sol sota l’ombra d’un para-sol.

La situació no deixa de presentar un fet molt habitual per a tots els que tenim la sort de viure a prop del mar o per aquells que tenen l’oportunitat de passar-hi uns dies en temps de vacances. L’estiu ens dóna l’oportunitat d’allunyar-nos del brogit de la ciutat i del seu accelerat i estressant no-viure constant. Banyar-nos a mitja tarda en un mar en calma, prendre el sol, descansar damunt la sorra i asserenar-nos escoltant el murmuri imparable de les onades és un goig tan plaent que resulta dificil de descriure.

Sense haver-ho previst, aquests pensaments han dut a la meva ment un fet que va ocórrer ja fa uns quants anys. El moment es presentava amb tot el necessari per poder disfrutar d’un dia tranquil, però a l’hora de la veritat tot va resultar inesperadament complicat.

Va succeir en una platja de Salou, concretament en l’anomenada “dels capellans”. Jo era amb el meu marit i el nostre fillet de pocs mesos. Dúiem un para-sol i el nostre nadó era assegut ben content dins un gibrellet que vam omplir amb aigua de mar i unes quantes joguines perquè es distragués una estona.

Jo estava feliç de poder disfrutar d’aquells moments de serenor davant del mar. Tot era perfecte i em vaig permetre la distracció de LLegiu-ne més »