El curs escolar s’estava acabant, la feinada que comportava feia que acostumés a tornar a casa molt cansada, però malgrat tot, havia d’iniciar una altra tasca, la necessària per fer funcionar la nostra llar. Malgrat que compartíssim feines, les diferències d’horaris, ell no feia treball intensiu, feien que en aquella època els divendres a primera hora de la tarda, assumís la tasca d’anar a comprar els queviures, ja que al vespre m’agradava deixar cuinat tot allò que després podia congelar per anar traient durant la setmana.
Com que a l’escola es feia jornada intensiva, aquell divendres al migdia després d’un petit piscolabis, amb la companyia dels tres fills, vaig decidir anar al gran supermercat del centre comercial que habitualment utilitzàvem, malgrat estar lluny perquè nosaltres vivíem al peu del Tibidabo i el gran supermercat estava a la Meridiana, per comprar els queviures necessaris per a tota la setmana vinent.
L’itinerari era fàcil. Calia baixar per un carrer que arribava a la Meridiana, girar cap a l’esquerra i a pocs metres, després de girar a la dreta es trobava el pàrquing del Centre.
A l’anar a creuar la Meridiana, el semàfor se’ns va posar vermell i vaig haver de fer una bona frenada. Mentre esperàvem, el meu cansament es va anar fent més intens, tant que de cop, amb gran sorpresa dels meus fills els vaig dir: LLegiu-ne més »