Escribir en primera persona una historia que conozcas bien, pero cambiando el sexo y la edad, etc.

En el pueblo era costumbre que cuando un zagal se ennoviaba con una zagala la “raptase” y se la llevara a su casa, con su familia, donde vivían como matrimonio, pero sin necesidad de que un cura les diera su bendición. Eran los tiempos de la República.  Yo me lleve a Blanca. Tenía diez y seis años y era la zagala más rebonica de todo el pueblo. Pero nuestra felicidad duro muy poco. Estallo la guerra civil y tuve que alistarme. Ella quedo con mi familia y junto con mi hermana, pasó grandes penurias, ya que no había ningún dinero que entrara en la casa. Solo la pequeña huerta y el trueque con el resto de vecinas, les permitía no morir de hambre.

Manteníamos el contacto a través de las cartas que nos mandábamos. Ella no sabía leer ni escribir, pero entre el cura del pueblo y mi hermana le enseñaron lo más básico. Cuando llegaba la correspondencia al frente, tenia que pasar una censura previa. Recuerdo que cuando llegaba una carta suya al frente, me llamaba el capitán para que yo se la leyera porque no había manera de entender aquellas breves misivas, donde explicaba como estaba la familia y como transcurría la vida en el pueblo. Por ellas supe que la había dejado embarazada, pero que la criatura no sobrevivió más de un par de meses. No tenia leche suficiente ni comida.

Estuve en el frente del Ebro, en Barcelona y en Madrid donde me hicieron prisionero al acabar la guerra. Blanca y mi hermana, vendieron todo el ajuar de la casa por cuatro reales, para poder comprar un par de billetes para viajar hasta Madrid, donde estaba internado en un campo de concentración. Allí coincidí con mi cuñado, Paco el Rojo, pero la alegría inicial del encuentro, se trunco rápidamente. Un buen día se lo llevaron junto con otros camaradas y no lo volvimos a ver. LLegiu-ne més »

 Joc de paraules: be, poma, bombeta de llum, mòbil

El dia més feliç de la meva vida va ser el dia que els pares em varen portar a Ca l’Agustina al poble de Montesquiu. L’Agustina, era cosina germana del pare. Ella i la seva família en Joan i el seu fill Ramon vivien en una masia a la vora del riu. Tenien un petit hort i era plena d’animals: gallines, conills, porcs, oques, ànecs i un ruc petit, però que a mi em va semblar un cavall. Ja he dit que jo era menuda, potser sis o set anys, no gaires més. Però del que em vaig queda completament encisada, va ser d’un be petit que havia perdut a la mare en el part i havien d’alimentar amb una ampolla de vidre plena de llet i amb una tetina a la punta.

Ens vàrem quedar prop d’una setmana i va ser el lloc on vaig gaudir d’un munt de noves experiències, per una nena de ciutat. Cada dia el Ramon m’enfilava sobre les seves espatlles perquè arribes fins a un gran pomer i agafes una poma vermella i dolça. Un dia va caure un xàfec ben fort d’aquells que duren uns quants minuts, però amb una pluja molt espessa que queia i repicava sobre les teules que cobrien la teulada de les golfes on  pujàvem per veure els llamps i tremolar amb els trons. LLegiu-ne més »

Ja som aquí, a poc a poc Les Blogueres hem anat  incorporant-nos de nou al grup. Algunes encara gaudeixen d’un bon viatge o d’un descans prevacacional.

Avui hem tingut la primera trobada després d’un llarg i calorós estiu. Teníem moltes ganes de retrobar-nos i explicar les nostres cuites estiuenques. Hi ha hagut de tot, moments alegres compartits amb la família i els amics i moments tristos per donar un últim adeu a algun ser estimat o rebre alguna mala notícia -aquestes no fan vacances.

Avui, hem compartit escrits amb gust de mar i de muntanya. Hem llegit –les que han fruït la visita de la deessa “inspiració” d’uns escrits força estiuencs.

Tenim escrits pendents per escriure, inspirats amb el joc de cartes Dixit i escrits pendents inspirats amb el joc dels daus Story Cubes.

Serà un any força entretingut, perquè aquest any tenim un nou company de joc que ens vol ajudar a ser més creatives, més juganeres, més tendres…, més malèfiques…, en els nostres escrits. Aquest any tenim el Pot Potti-Potti.

I avui precisament ha estat el primer dia que l’hem obert. Voleu saber amb quina proposta ens ha saludat?

On va el foc quan s’apaga?
¿A donde va el fuego cuando se apaga?

T’atreveixes a provar-ho?

A l’estiu jo estava en el Mas. Era una casa gran amb molt de jardí, com la dels indians, sense ser-ho, però si d’uns avis benestants. Allà, la canalla corríem i saltàvem tot el que no havíem saltat i corregut durant l’hivern. Però espereu, jo crec que era una heroïna. Tot això era en una postguerra plena de Pau. Ara us explico. En els pobles, els homes i dones en aquesta temporada d’estiu treballaven al camp, i quan ja es feia fosc obrien les botigues i anaven a buscar el que els feia falta.

Però vet aquí, que el Mas estava a dos kilòmetres del poble i els meus pares devien voler que ens féssim valentes i mireu que passava. Quan faltava alguna cosa, ens enviaven a buscar-la. Un cop la meva germana i un cop jo. El trajecte el fèiem en bicicleta, així i tot mai havíem portat llum. Jo sempre anava a veure al  ferrer un senyor grassonet i “bonàs” que em lligava ben fort el cistell al porta paquets, tot fent anar el cap amb desaprovació…  pro jo no m’adonava.

Quan tornàvem al mas, era un “caguen” no obstant això mai ho havíem dit. Jo passava una por terrible! En el camí hi havia uns masos amb uns arbres immensos, que si hi havia lluna feien unes ombres terrorífiques, que es bellugaven i cada cop eren pitjors. Això si feia lluna, si no hi era, la foscor era espantosa. LLegiu-ne més »

El curs escolar s’estava acabant, la feinada que comportava feia que acostumés a tornar a casa molt cansada, però malgrat tot, havia d’iniciar una altra tasca, la necessària per fer funcionar la nostra llar. Malgrat que compartíssim feines, les diferències d’horaris, ell no feia treball intensiu, feien que en aquella època els divendres a primera hora de la tarda, assumís la tasca d’anar a comprar els queviures, ja que al vespre m’agradava deixar cuinat tot allò que després podia congelar per anar traient durant la setmana.

Com que a l’escola es feia jornada intensiva, aquell divendres al migdia després d’un petit piscolabis, amb la companyia dels tres fills, vaig decidir anar al gran supermercat del centre comercial que habitualment utilitzàvem, malgrat estar lluny perquè nosaltres vivíem al peu del Tibidabo i el gran supermercat estava a la Meridiana, per comprar els queviures necessaris per a tota la setmana vinent.

L’itinerari era fàcil. Calia baixar per un carrer que arribava a la Meridiana, girar cap a l’esquerra i a pocs metres, després de girar a la dreta es trobava el pàrquing del Centre.
A l’anar a creuar la Meridiana, el semàfor se’ns va posar vermell i vaig haver de fer una bona frenada. Mentre esperàvem, el meu cansament es va anar fent més intens, tant que de cop, amb gran sorpresa dels meus fills els vaig dir: LLegiu-ne més »

Volguda cunyada: avui fa un dia completament “rúfol “. No sé si és la paraula adequada, o m’ho acabo d’inventar, però per mi no importa… He vist que l’arbre que toca a la meva finestra, ha tret les seves primeres fulles. Que estupenda que és la naturalesa ¡Aquest arbre té boletes grogues penjant com si fos un arbre de Nadal i quant l’hi dona la llum de la fanal, queda d’allò més bonic!

Veig la Sagrada Família, ara caldrà veure si a l’estiu les fulles de l’arbre no me la deixaran veure. A mi, a la nit, aquesta estrella encesa m’agrada molt. A Barcelona les estrelles no es veuen i les trobo a faltar. Aquesta ha posat un xic d’alegria al panorama. Quan soc fora, la lluna i les estrelles, em donen molta alegria, més d’una nit ens hem quedat al jardí, tapats amb una manta per veure caure les “llàgrimes de Sant Llorenç”. Això no vol dir que ens hem adormit… I una vegada a les cinc vàrem de córrer perquè es va posar a ploure…És tan emocionant!

Com et deia, veig la Sagrada Família, que et puc explicar d’ella. Hi ha gen, que amb el que estan fent ara, no estan d’acord. Jo crec que hem de deixar que es faci. Així s’han fet totes les catedrals… Veurem com s’acaba i potser ens agradarà.

El món avança, i a cops bé per alguns i malament per altres. Estem vivint en el món dels nostres fills i els nostres nets, és un privilegi pogué viure com canvia tot. I tan ràpidament!

Ja veus cunyada, així van les coses de casa meva. Ja t’explicaré més endavant si veig o no l’estrella aquest estiu o si me’n he d’anar a Valls que és el més segur. Una forta abraçada!

Pepa Fortuny

Estimada Pilarin

No ès el primer cop que em pregunto on deus ser. Vas anar marxant tan poc a poc que gairebé no em vaig adonar, i quan ho vaig fer ja era massa tard per poder recordar amb força precisió alguns dels moments, bons o no tant, que et van tocar viure.

El pas dels dies, els mesos i els anys han posat inevitablement molta llunyania entre nosaltres. Jo he anat canviant i reconstruint-me en la mateixa mesura que em vaig anar fent gran i en canvi tú, que ets part del meu jo anterior, segueixes sent dins el meu record com la nena confiada i tendra que vas ser.

Em resisteixo a creure que t’has fos en el temps, que el que vas ser, patir i gaudir amb set anys ja no existeix fora del meu pensament i en el d’aquelles persones que et van conèixer i que potser encara et recorden.

M’agrada imaginar que segueixes estant en algun lloc, en un espai immens on es dóna acollida a les diferents etapes viscudes que han anat quedant enrera.

Voldria poder fer-te tantes preguntes… saber quins són ara els teus paisatges i quins els seus colors, si segueixes jugant amb els amics, si és amb tú la “Gilda” la gata que tant estimaves, si segueixes desitjant veure què s’amaga darrera el Tibidabo, si continues inventant històries i contes fantàstics, si encara creus que és la cigonya qui du els nadons, si els Reis Mags regalen joguines als nens que es porten bé… en fí, la llista és molt llarga i millor ho deixo per a un altre dia.

Estimada Pilarín, siguis on siguis, vull que sàpigues que mentre la memòria no em flaquegi et seguiré recordant i portant dins el meu cor.

Pilar Zabala