Aquest matí, quan he sortit de casa, he notat per primer cop, que el cel comença a clarejar. Es trenca la foscor i puc distingir el perfil de les cases i dels arbres retallats en un fons gris blavós.

Decideixo fer una fotografia. Cada tres dies realitzo la mateixa fotografia amb el mateix escenari on l’únic que canvia és la tonalitat del cel.

Ara les tonalitats són morades i rosades. Puc distingir les branques despullades dels arbres a contrallum, després d’un hivern llarg i fosc.

Avui un raig del sol il·lumina amb una línia fina, la façana de l’edifici que tinc davant. Puc distingir les fulles resseques que encara es resisteixen a caure al carrer.

Ha plogut aquesta matinada i ara el cel es tenyeix d’un vermell amb tonalitats taronges. Algun núvol despistat, taca aquest fons meravellós. Els basals que han quedat escampats per la ciutat, fan d’espills on el cel s’emmiralla.

La fotografia d’avui reflecteix un cel blau sense cap taca. El sol comença a escalfar els troncs que estiren les seves branques com si el volguessin abraçar, plenes amb els primers brots de o que serà una nova canòpia vegetal.

Martina del Clot

Abril 2021

Tot l’univers és viu i els fenòmens que si donen tenen vida pròpia. Cada dia comença amb una albada. El cel pot anar adquirint diferents tonalitats rogenques fins que el sol s’alça del tot sobre el que nosaltres anomenem cel. Hi ha dies que aquest formós espectacle no el veiem perquè ens el tapen els núvols, més o menys atapeïts Molts dies des de la balconada de la meva habitació veig aquest bonic espectacle, tot preguntant-me si els colors de l’albada són susceptibles o no a les diferents vivències de cada ciutat.

L’albada pot aparèixer amb una alegria interna quan ho fa en una ciutat on els seus habitants són feliços, pot ser una albada preocupada quan comença a il·luminar una ciutat on hi troba gent demanant almoina o dormint al carrer, malgrat que faci fred o calor, infants que són maltractats per les seves famílies o altres calamitats.

Però també hi ha l’albada de sentiments contraposats. A les ciutats dels països on hi ha guerra , els seus colors poden aportar una mica de bellesa i alegria, però al mateix temps també els diu que ja no es poden amagar a la foscor de la nit i que són fàcilment localitzables per l’enemic. LLegiu-ne més »

En canviar de pis havia estat una bona i convenient decisió. Una vegada i una altra em repetia aquest pensament perquè en realitat jo no acabava d’estar satisfeta amb el canvi. És cert que el nou habitatge presentava uns avantatges que no tenia l’anterior, per començar era més espaiós i també disposava d’una habitació més, cosa molt important ara que esperàvem l’arribada del nostre tercer fill.

Alguns dels inconvenients es podien resoldre fent petites reformes a la cuina i al bany però d’altres, com la manca de sol i també de claror en algun espai interior, era una dificultat que vam aceptar a contracor i ho vam fer perquè en aquest cas, a diferència d’altres, el preu del lloguer es trobava dins els límits de les nostres despeses familiars.

Haig de dir que de bon començament el pis estava fet un desastre, feia anys que ningú s’havia preocupat de donar una bona mà de pintura o de renovar el paper que cobria algunes de les parets, per això tot apareixia esgrogueït, fet malbé i amb olor de resclosit. Només el rebedor presentava un aspecte acceptable, tant per la qualitat i finor del paper pintat que l’entapissava com per la bona distribució de la il·luminació. LLegiu-ne més »

Els pares es van veure obligats a deixar el pis on havien viscut tota la seva vida, ells, els avis i jo mateixa. Podeu imaginar l’enrenou que això suposa per un matrimoni gran?

Per alleugerar aquesta càrrega jo i el meu marit ens vàrem encarregar de buscar un nou habitatge a ser possible en el mateix barri, per tal de no desubicar-los del seu entorn més proper.

Ens va costar un temps, però finalment vam trobar un habitatge amb una distribució semblant a l’actual. No era gaire gran. Era un pis molt antic, un principal sense ascensor –és el que tenen aquests edificis- però amb una escala d’esglaons no gaire alts i el més important era, que no tenien clots ni descarnats per l’antiguitat, com en el pis vell. LLegiu-ne més »

TEMA: Espais abandonats

Màgia és la paraula que jo utilitzo, per descriure aquells espais abandonats que cohabiten entre nosaltres, sense adonar-nos-en. Sempre m’he sentit atreta per conèixer a partir de les restes d’un edifici o casa abandonada enmig de la ciutat o perduda enmig de muntanyes i boscos, quines persones les han habitat i perquè les van deixar.

Podríem escriure mil històries, reals o fictícies a partir de les restes que ens parlen de persones que un dia van conviure amb aquests espais: una cadira, la marca a la paret d’un quadre que ja no existeix, una cortina esqueixada o una butaca desventrada.

Personalment, recordo la meva primera experiència en una casa de pagès gran i senyorial abandonada enmig de la muntanya. Era monitora d’un esplai i ens van recomanar en el poble aquest lloc per passar la nit. La masia, estava en un estat ruïnós aclaparador. Una part de la teulada estava completament ensorrada, però alló que un dia havien estat les quadres del bestiar,  eren l’estança més segura per pernoctar. LLegiu-ne més »

Escribir en primera persona una historia que conozcas bien, pero cambiando el sexo y la edad, etc.

En el pueblo era costumbre que cuando un zagal se ennoviaba con una zagala la “raptase” y se la llevara a su casa, con su familia, donde vivían como matrimonio, pero sin necesidad de que un cura les diera su bendición. Eran los tiempos de la República.  Yo me lleve a Blanca. Tenía diez y seis años y era la zagala más rebonica de todo el pueblo. Pero nuestra felicidad duro muy poco. Estallo la guerra civil y tuve que alistarme. Ella quedo con mi familia y junto con mi hermana, pasó grandes penurias, ya que no había ningún dinero que entrara en la casa. Solo la pequeña huerta y el trueque con el resto de vecinas, les permitía no morir de hambre.

Manteníamos el contacto a través de las cartas que nos mandábamos. Ella no sabía leer ni escribir, pero entre el cura del pueblo y mi hermana le enseñaron lo más básico. Cuando llegaba la correspondencia al frente, tenia que pasar una censura previa. Recuerdo que cuando llegaba una carta suya al frente, me llamaba el capitán para que yo se la leyera porque no había manera de entender aquellas breves misivas, donde explicaba como estaba la familia y como transcurría la vida en el pueblo. Por ellas supe que la había dejado embarazada, pero que la criatura no sobrevivió más de un par de meses. No tenia leche suficiente ni comida.

Estuve en el frente del Ebro, en Barcelona y en Madrid donde me hicieron prisionero al acabar la guerra. Blanca y mi hermana, vendieron todo el ajuar de la casa por cuatro reales, para poder comprar un par de billetes para viajar hasta Madrid, donde estaba internado en un campo de concentración. Allí coincidí con mi cuñado, Paco el Rojo, pero la alegría inicial del encuentro, se trunco rápidamente. Un buen día se lo llevaron junto con otros camaradas y no lo volvimos a ver. LLegiu-ne més »

 Joc de paraules: be, poma, bombeta de llum, mòbil

El dia més feliç de la meva vida va ser el dia que els pares em varen portar a Ca l’Agustina al poble de Montesquiu. L’Agustina, era cosina germana del pare. Ella i la seva família en Joan i el seu fill Ramon vivien en una masia a la vora del riu. Tenien un petit hort i era plena d’animals: gallines, conills, porcs, oques, ànecs i un ruc petit, però que a mi em va semblar un cavall. Ja he dit que jo era menuda, potser sis o set anys, no gaires més. Però del que em vaig queda completament encisada, va ser d’un be petit que havia perdut a la mare en el part i havien d’alimentar amb una ampolla de vidre plena de llet i amb una tetina a la punta.

Ens vàrem quedar prop d’una setmana i va ser el lloc on vaig gaudir d’un munt de noves experiències, per una nena de ciutat. Cada dia el Ramon m’enfilava sobre les seves espatlles perquè arribes fins a un gran pomer i agafes una poma vermella i dolça. Un dia va caure un xàfec ben fort d’aquells que duren uns quants minuts, però amb una pluja molt espessa que queia i repicava sobre les teules que cobrien la teulada de les golfes on  pujàvem per veure els llamps i tremolar amb els trons. LLegiu-ne més »