Cada vint-i-vuit dies es produeix un petit miracle en el bosc que envolta Vilajoia. Cada nit de lluna plena el bosc es transforma. On hi ha una vella soca, apareix una porta menuda, pintada de color verd, amb un fanalet de color vermell, que il·lumina el camí que s’endinsa dins del bosc. Al darrere apareix un petit hort amb flors i plantes aromàtiques que brillen i serveixen perquè les fades recol·lectin polsim de plata per poder volar. És la caseta del nan Cascanous.

Al seu voltant han sorgit grans bolets de diferents colors, que fan de nius i de caus per les diferents bestioles del bosc: cuques fluorescents, centpeus ballarins o escarabats banyuts i voladors.

Els roures i les alzines, són els avis del bosc. Són els vigilants i cuidadors de totes les criatures màgiques. Fan créixer les seves branques per formar un mur atapeït i compacte, que protegeix el bosc perquè ningú traspassi els seus marges durant la nit de lluna plena.  LLegiu-ne més »

Visc al centre de la ciutat. Un dia en una sortida que vaig fer amb la família vaig descobrir un petit bosc que es trobava a pocs kilòmetres d’on vivíem i em va fascinar. D’entrada no tenia res d’especial, però em vaig sentir atreta per ell.

Anaven passant els dies i sentia la necessitat de tornar-hi. Somiava cada nit en ell, no me’l treia del cap i vaig prendre una decisió. Una tarda, ja entrada la nit, agafo el cotxe i en arribar em va agafar un calfred, una mena d’angoixa, el bosc havia canviat no era com jo el recordava i que tenia a la ment i que em feia perdre la son.

No vaig deixar que la por s’apoderés de mi i vaig reaccionar dient-m’hi a mi mateixa que quan el vaig descobrir era en ple dia, i ara ja és de nit, tot es veu diferent, no és com en ple dia que tot te una gamma de colors diferents, els verds dels arbres, les flors silvestres, a la nit tot té un mateix to de color, només es diferencien per la claror de la lluna… i vaig tornar cap a casa. LLegiu-ne més »

En un indret molt llunyà, hi havia una vall amb un bonic i petit poblet travessat per un rierol i vorejat per un bosc que s’anava enfilant cap el cim d’una alta muntanya, tot resseguint una cascada d’aigües clares i cristal·lines que anaven a formar part del riu. Era un indret meravellós, solejat i on no hi faltava l’aigua, així que tant als camps sembrats dels camperols com al bosc la vegetació creixia ràpida i harmoniosament.

Però amb el pas dels anys, els vilatans s’adonaren que així com el que plantaven a la vall, creixia cada dia una mica, la vegetació del bosc només ho feia quan hi havia lluna plena, fins i tot quan arribava la tardor, les fulles dels arbres només queien o canviaven de color les nits que lluïa aquesta lluna al cel.

Un parell de vailets del poble, en Dídac i l’Enric, van decidir anar a acampar al bosc uns quants dies tot esperant descobrir que hi passava,  perquè feia poc que la lluna plena, havia omplert de claror el cel il·luminant tot l’indret. Quan es feu de nit, un cop ben arraulits dins els seus sacs, es posaren a menjar un dels entrepans que havien portat. No era prudent fer foc al bosc, mentre ho feien, en el silenci i solitud que els envoltava, van sentir uns petits gemecs. LLegiu-ne més »

 El barranc. El Martí muntat sobre l’Antrax es va aturar a la vora del precipici que s’obria davant seu. Era l’únic camí per poder arribar fins al Bosc Maragda, on havia de realitzar la seva última missió

.El Laberint. Aleshores, va recordar la seva aventura dins del Laberint Malastrugança, que es va trobar enmig del desert, durant el seu viatge de recerca. A l’entrada una papallona i una merla, li van comunicar que hauria d’arribar al centre per seguir el seu camí. Quan va arribar l’esperava la Cucafera, un cuc gegant que li va fer entrega del trofeu que havia aconseguit: la capsa escarlata, que t’atorgava, tres desitjos.

La Maricel i la seva casa. El primer desig que va demanar va ser concedir a la seva promesa, el somni de tenir una casa digna on pogué allotjar als pares i l’àvia Ramona. La família feia molts anys que vivien en aquella casa vella, esquerdada i plena d’humitats. L’àvia hi vivia d’ençà que, de ben menuda, va arribar amb els pares a la ciutat, fugint de la fam i la misèria. Havien sobreviscut a la guerra, però els anys posteriors, van ser molt més cruels que els passats durant aquella maleïda lluita fratricida. LLegiu-ne més »

La vida és com un laberint de pujades i baixades, d’anades i tornades, d’encerts i equivocacions, fins que al final trobem la sortida o no, i ens quedem estancats com l’àncora al fons del mar. Hi ha laberints a la vida on hi poden haver diferents camins de sortida,  tot depèn de la persona que sigui més o menys atrevida i busqui l’aventura.

Això li va passar a un amic que no parava de buscar noves experiències. Li agradava el risc, no es conformava amb la vida que portava, monòtona, avorrida i per donar-li un altre sentit es va comprar un cavall, corria, trotava, cavalcava  sense parar per les afores de la ciutat i tant i tant es va allunyar que va perdre el sentit de l’orientació i no sabia on es trobava, no es va espantar, al contrari, seguia i seguia fins que el seu cap li feia veure visions, se sentia fort, valent, es veia forçut alt com un “Santpau”. LLegiu-ne més »

La Joana i el Manel eren dos amics que sempre buscaven aventures. Els agradava molt visitar llunyans països, ajudant a la gent que els habitava perquè a més de fer nous amics coneixien diferents formes de viure i enfrontar la vida.

Un dia que estaven a la platja tot prenent el sol, de sobte, començà a bufar el vent arrossegant els paperots que persones incíviques havien deixat tirats per la sorra. Un d’ells anar a parar a la cara de la Joana. Al donar-li manotada per fer-lo fora, en Manel li digué:

- Espera un moment, aquest paper porta dibuixada el senyal de SOS. Mirem-lo bé. LLegiu-ne més »

Laberint, Gegant, Arc de Sant Martí, Àncora, Caseta de nines

Avui m’he llevat amb la sensació de que actuo com un autòmat, un personatge d’aquells que repeteixen els mateixos gestos i fan les mateixes coses tan aviat com els dones corda: caminar cap a la dutxa, vestir-me, preparar l’esmorzar, gairebé sempre el mateix perquè és el que em ve de gust, aixecar les persianes, obrir el mòbil, seure a taula, escoltar la radio, rentar el plat, la tassa i la cullereta per després desar-ho al seu lloc. Tot seguit fer el llit, preparar… En fi, el rotllo matinal de cada dia.

Per sort aquesta apreciació meva ha durat poca estona. No hi ha dubte que la vida, com la paleta d’un pintor, és plena de colors que partint del blanc més pur i passant per tons vius i brillants com el vermell, el verd o el groc, també ens dona el més fumat i fosc de tots, el negre.

Amb tot això el que vull dir és que un cop superada la sensació de rutina i desànim, he observat que tinc al meu davant un lluminós i esplèndid dia de primavera, un fet que m’aporta optimisme i una certa dosi d’inspiració que estic disposada a aprofitar. Per començar em centraré en les cinc cartes del conegut “Joc Dixit” que tinc al davant: LLegiu-ne més »