Ja som aquí, a poc a poc Les Blogueres hem anat  incorporant-nos de nou al grup. Algunes encara gaudeixen d’un bon viatge o d’un descans prevacacional.

Avui hem tingut la primera trobada després d’un llarg i calorós estiu. Teníem moltes ganes de retrobar-nos i explicar les nostres cuites estiuenques. Hi ha hagut de tot, moments alegres compartits amb la família i els amics i moments tristos per donar un últim adeu a algun ser estimat o rebre alguna mala notícia -aquestes no fan vacances.

Avui, hem compartit escrits amb gust de mar i de muntanya. Hem llegit –les que han fruït la visita de la deessa “inspiració” d’uns escrits força estiuencs.

Tenim escrits pendents per escriure, inspirats amb el joc de cartes Dixit i escrits pendents inspirats amb el joc dels daus Story Cubes.

Serà un any força entretingut, perquè aquest any tenim un nou company de joc que ens vol ajudar a ser més creatives, més juganeres, més tendres…, més malèfiques…, en els nostres escrits. Aquest any tenim el Pot Potti-Potti.

I avui precisament ha estat el primer dia que l’hem obert. Voleu saber amb quina proposta ens ha saludat?

On va el foc quan s’apaga?
¿A donde va el fuego cuando se apaga?

T’atreveixes a provar-ho?

Feia poc que havia començat a treballar a la nova escola. Potser un parell o tres d’anys. Era un centre concertat, meitat públic, meitat privat. Els alumnes pagaven una petita quantitat cada mes. Per alguns pares no era res, però per altres significava treure una quantitat considerable del sou mensual. I tot i això, se sacrificaven perquè els seus fills o filles tinguessin una millor formació educativa. Altres pares no s’ho podien permetre. Donava classe de matemàtiques i de ciències i s’havia guanyat la confiança del director, a l’adaptar-se tan fàcilment al funcionament de l’escola i també per la seva empatia envers els alumnes i els companys de l’escola. Treballava a gust, perquè li agradava la seva feina i sobretot el tracte amb els seus alumnes.

Un bon dia, a l’obrir la bústia de casa seva, va trobar-se amb un sobre d’una qualitat exquisida, amb el segell de l’escola i amb el seu nom i cognoms. L’ensurt va ser considerable. Alló que primer la va venir al cap,  és que l’estaven acomiadant. No va gosar a obrir el sobre fins que va arribar a casa. Va deixar la cartera, es va treure l’americana i va seure, disposat a entomar la mala notícia. Dins del sobre, en lloc d’una carta d’acomiadament, hi havia una invitació d’allò més luxosa. La va obrir i va llegir… estava invitat a un sopar de gala al Palau Nacional de Montjuïc, que tindria lloc, tal dia i tal hora, al saló ovalat… amb la presència del president de la Generalitat, el molt honorable senyor Jordi Pujol. LLegiu-ne més »

Les comunicamos que dentro de un cuarto de hora el Corte Ingles cerrará sus puertas… Lola escuchó el mensaje con un suspiro de alivio. Tenía quince minutos para recoger el pedido que había encargado en la pescadería, suponía casi la mitad de su sueldo, pero aquella noche quería celebrar el segundo aniversario de boda con una cena romántica para dos.

Con los tobillos hinchados, después de pasar todo el día de pie, abandonó los grandes almacenes confundida entre los clientes que esperaban hasta el último momento para hacer sus compras. De camino al metro pensaba: Cuando me toque la primitiva, lo primero que haré, será decirle al jefe que se meta el miserable salario de dependienta por donde le quepa.

Mientras tanto solo esperaba encontrar un asiento libre para poder leer tranquila de regreso a casa. Su rapidez de reflejos y dos bruscos empujones lograron situarla en el único sitio libre del vagón. Después de colocar la caja de marisco sobre las piernas, sacó del bolso “Los pájaros de Bangkok”, era una apasionada de la novela negra y Montalbán su autor de culto.

Cuando por fin traspasó la puerta de su hogar le faltó tiempo para cambiar los zapatos por unas cómodas pantuflas. Tras dejar la apetitosa carga encima de la encimera llenó una olla con agua; mientras arrancaba el hervor, se dirigió al saloncito y dispuso sobre la mesa el mantel de hilo regalo de la abuela, después distribuyó la vajilla cuidadosamente, adornándola con un candelabro de dos velas, satisfecha del resultado dejó el salón en penumbra disponiéndose a preparar la cena.

Limpió y troceó las zanahorias, el apio y la cebolla, echándolas en el perol, después añadió una hoja de laurel, dos ramitas de tomillo fresco y un vasito de vino blanco. Solo faltaba el ingrediente principal: Las langostas. LLegiu-ne més »

L’àvia i la mare de l’Amèlia havien estat unes excel•lents cuineres i ella, durant la infància i l’adolescència, gairebé sense adonar-se, havia anat aprenent d’elles tot un munt de receptes, tècniques i pràctiques culinàries. L’Amèlia també hauria pogut estar una bona cuinera però, des de ja feia uns anys, vivia tan atrafegada dins de la seva vida veloç que dedicava poquíssim temps a les feines casolanes i no cuinava gairebé mai. Però, no sabia ben bé perquè, aquella setmana li havia retornat el desig i l’impuls de tornar a cuinar, de traginar olles i cassoles i de barrejar espècies i condiments. I havia decidit fer un sopar el divendres al vespre, un sopar, així, una mica diferent, una mica especial, encara que tampoc no gaire.

Un cop ho va haver decidit, va començar a plantejar-se i a rumiar el menú. Com sempre, no sabia què fer. De fet, això sempre era el pitjor: decidir el menú. Res la convencia. Això no i allò tampoc. L’Amèlia, és clar, preferia la cuina més aviat tradicional i els gustos antics que recordaven la infantesa. Li agradaven els sabors que sorgien de les coccions lentes i defugia les superposicions fàcils o els aliments a mig coure que no tenien sabor a res. Què podia fer? Què faria per sopar? Albergínies farcides? Lassanya fina de verduretes? Filet amb crema de castanyes i bolets de temporada? Canalons suaus de peix? O potser un sopar fred?

Finalment, com sempre, després de pensar moltes possibilitats i no triar-ne cap, va recórrer al llibre de l’Elsa. L’Elsa Capelleti era una cuinera nascuda a Parma però feia ja uns anys s’havia traslladat a la Costa Daurada, a prop de Vilafranca del Penedès, i havia obert un petit i acollidor restaurant on hi feia una cuina de mercat de clara tradició italiana. L’Amèlia hi havia anat a dinar algunes vegades i, la seva cuina l’havia seduït de seguida. La cuina de l’Elsa era un dels seus llibres de capçalera. Proposava unes receptes fàcils, senzilles i ben llamineres que complementaven perfectament l’herència familiar: li donaven un punt itàlià, diferent i divertit. LLegiu-ne més »

Algun cop heu vist a un fill demanar una recepta de cuina a la seva mare i les explicacions que aquesta li dona? Sona el telefon i comença la conversa entre mare i fill.

-Pela les patates, que siguin grans i agafa una per persona o dues si son més petites i les talles fines o trossos molt petits. Utilitza un recipient fondo per batre els ous, dos per persona i un de “propina”.

Fins aquí tot be. Ell va prenent nota (suposo)

-Agafa la paella i tira l’oli fins que vegis que n’hi ha prou. A ull…

-Quant és a ull, mare?

-Dons fins que tu vegis que n’hi ha prou

Problema nº 1

“A ull”, és una expressió massa inexacte. Pot passar-se per massa o per massa poc. L’oli que fa falta per fer una truita de patates ha de ser “medible” dir “a ull” o “tu mateix”… no son instruccions prou precises per un fill emancipat. LLegiu-ne més »

De sobte em desperto amb un ensurt. Obro els ulls i observo la mica de claror que procedent del celobert s’endinsa tímidament pel passadís fins a tocar tot just la porta de la meva habitació. No em cal mirar l’hora, sé que són més o menys les 6 del matí. Em regiro inquieta dins el llit i sospiro per tornar a deixar-me anar dins els acollidors braços de Morfeu però sé que serà en va. Un insidiós rac-rac, provinent de l’arrovellada politja d’uns estenedors, em treu de polleguera. Un dia sí i un altre també, una desconsiderada veïna es dedica en aquesta hora a despenjar la roba.

M’aixeco del llit amb el propòsit de no deixar-me afectar per aquest enutjós incident i amb pas decidit  em dirigeixo cap a la dutxa. Deixo que el raig d’aigua tèbia llisqui una generosa estona per la meva pell, proporcionant-me així el millor bàlsam relaxant,  alhora que em confereix una bona dosi d’optimisme. LLegiu-ne més »

El rugir de las tripas sonó en la habitación como un alarido desesperado. La estancia oscura era lo único que necesitaba para calmar su angustia. Por un instante el corazón comenzó a bombear desproporcionadamente indicándole que ya faltaba poco para que se abriese la puerta y comenzase de nuevo la lucha. Giró la mirada para ver si aquel desgraciado rayo de sol matinero entraba una vez más por las rendijas de la persiana. «Aun no», suspiró profundamente con un ademan de alivio, todavía podía respirar tranquila, aunque fuese unos segundo.

Las malditas tripas seguían y seguían aullando dentro de su escuálido vientre, sin darle tregua alguna. A cada rugido sus nervios se desataban más aumentando su rabia; pero solucionar eso era imposible, lo había probado todo, incluso permanecer dormida todo el día dopándose con las pastillas que le había dado Ángela a escondidas. Todo era inútil, aquel mal nacido ruido se oía hasta en su sueño más profundo y lo único que había conseguido era que la vigilasen más, le quitasen el ordenador y el móvil y la aislasen en aquel cuartucho de mierda, con una tele de mierda y un puto sillón de escai negro que parecía de la época Bizantina. LLegiu-ne més »