El cavaller Horus es passejava plàcidament en barca, pel seu tranquil riu. Estava avorrit i una mica cansat del tòrrid sol que l’envoltava. De sobte va veure arribar un aguilot que li digué: Corre cap el palau del rei que la princesa et necessita. Quan arribà al palau, el feren passar al saló del tron, on l’esperava la princesa. A  l’entrar-hi i al veure la majestuosa sala, esclatà a riure. El tron estava ensorrat perquè el rei era molt grassonet i ja no hi podia seure, però en aquells moments no es trobava a la sala.

– Horus, digué la princesa, no riguis tant i escolta: ha vingut un horripilant drac i s’ha emportat al meu pare. Tinc por que no se’l vulgui menjar.

–Doncs no li aniria malament que algú li donés una queixalada, amb el seu volum, pensà Horus, que mirant a la noia li preguntà: Si trobo i mato al drac, quina recompensa tindré?

–Ah, Horus, seràs afortunat perquè et concediré la meva ma.

–I perquè vull jo la teva ma? No sabria que fer-ne. No li podria pegar una queixalada perquè no m’agrada la carn humana, i si vols dir que em podré casar amb tu, tampoc ho vull, a mi les noies no em fan patxoca, m’agraden més les persones del meu mateix gènere. Però ho faria amb una condició, que l’ aprofitat del teu pare i tu toquéssiu el dos del palau i el cedíssiu a tants treballadors que no tenen ni una petita casa on viure, i també demano que el rei i tu aneu a conrear els camps, veuràs com el teu pare s’aprima i a tu et quedarà una esplèndida figura que et servirà per trobar un pretendent.

LLegiu-ne més »

Conta la llegenda que un drac dolent es volia  menjar a una princesa i que un cavaller valent el va matar per salvar-la. Pobre drac, ho dic perque a mi m’hagués agradat que hagués estat d’una altre manera i pensar que el drac no era tan dolent. Tots el animals tenen el seu punt de feresa i cal  mantenir una certa distància a no ser que siguin animals domesticats pel home.

Per exemple.  Era un País petit que estava governat per un rei tirà, que tan a la seva esposa, la reina, com a la seva única filla les tenia sotmeses a la seva voluntat, no podien  fer res sense el seu consentiment. Cansades de la actitud del pare van  decidir escaparse, perdudes al mig del bosc, sense menjar ni aigua per beure, esgotades es van adormir.

En plena nit varen sentir una remor que cada vegada era més a prop i escandalosa, espantades es van trobar davant d’un drac petit que no parava de donar voltes, se’l veia nerviós, com espantat, no sabien que fer, el drac s’apropava a elles, estaven espantades i a la vegada tenien el pressentiment que no era tan ferotge i que en certa manera les volia protegir.

Poc després aparegué un soldat del país veí que estava enamorat de la princesa que al assabentar-se que s’havien escapat va anar a buscar-les. El soldat va atacar al drac pensant que els hi feria mal. Ell drac es va defensar pensant que el soldat tenia males intencions en vers a elles. Van entrar en una baralla tan gran que el drac va acabar morint.

Clara Bruguera

abril 2019

Quin goig els anys de joventut… Llavors els meus ullals hi eren tots i podia mastegar el que fos, fins i tot els pinyols d’oliva. Els ulls no estaven emboirats per les cataractes i les  ales no es veien carregades d’artrosi com ara. Podia volar sense dolor i salvar grans distàncies  tant de dia com de nit i viure tranquil, sense por a ser desnonat d’aquesta cova, la mateixa on em va parir la meva mare, doncs sembla ser que la volen catalogar i donar a conèixer com un espai d’interès turístic.

Sóc un drac vell i feble i sobrevisc com puc en aquesta dissortada terra. Vaig néixer fa poc més de cent-cinquanta anys, no tinc fills i és ben clar que pertanyo a una antiga espècie de dracs en greu perill d’extició. Sant Jordi, al qui considero un sant baró, fa la tirallonga d’anys que no mata drac ni gallina i en senyal d’amistat cada 23 d’abril em porta una cistellada de pomes dels planters de Sant Pere de les Roures i un ram de roses vermelles, al qual cada any afegeix una més.

Resulta que en aquesta mateixa data el rei i els habitants dels pobles de la vall s’encaparren a seguir amb l’ancestral tradició de dur-me una donzella més o menys jove, afavorida o no tant, rossa o morena, esprimatxada o generosa, perquè em serveixi d’àpat a canvi de deixar-los ben tranquils a ells.

El cert és que s’equivoquen amb mi. Si s’avinguessin a dialogar els diria que tant me fa com siguin les dones -poden pensar el que vulguin- però que no me´n portin cap més. El cas és que fa una colla d’anys, molt abans que em caiguessin les dents, vaig decidir que s´havia acabat això de fer mal, allò que no vull per a mi tampoc ho vull per als altres. Així va ser com em vaig convertir en el pacífic drac vegetarià que ara sóc. LLegiu-ne més »

La mare entra a l’habitació on dormien els seus fills i tot obrint els finestrals exclama:

–Amunt nois que avui és Sant Jordi! És festa grossa i hem de sortir a celebrar-la. A més per esmorzar  menjarem xocolata desfeta amb melindros, què us sembla?

–Mare, que bé!  -cridaren la Raquel i el Biel  tot llevant-se corrents del llit.

En  arribar al menjador, trobaren el seu pare llegint  el diari.

–Bon dia nois, els digué. vaig a preparar-vos  la xocolata perquè la mare també pugui llegir el diari. Em sortirà bé?

–Segur que sí, pare, segur que estarà molt bona. I després ens explicareu la història  de Sant Jordi? -va exclamar  la Raquel.

–Altra vegada? – digué en Biel-  En primer lloc no és història, es una llegenda que ja està molt passada de moda. No cal insistir-hi tant.

–T’equivoques fill, -digué la mare- les llegendes sempre neixen basades  en algun fet real, però a més aquesta està molt vigent.

–Alça, mare! No siguis exagerada, ara no hi ha dracs ni princeses per rescatar ni cavallers com Sant Jordi. Tot  això són històries medievals i res més.

–Com t’he  dit, Biel, les llegendes i mites moltes vegades estan basades en fets reals de les que nosaltres en fem metàfores.

–A més, qui t’ha dit que és una història del passat?

..Què vols dir, mare? Demana la Raquel, on veus avui un drac?

LLegiu-ne més »

Hi havia una vegada…

Aquest cop li donarem una volta a la història com quan donem la volta a un mitjó i la mirarem amb un altre prisma.

Al regne de Capadòcia hi havia un drac que tenia atemorida a tota la població. Per satisfer la seva fam, els camperols li donaven cada dia dos xais, per tal de que deixes d’atacar les ciutats i les vil·les del regne. Però quan els animals van començar a disminuir, van decidir enviar cada dia una persona -escollida per sorteig- i un xai. La família que patia la pèrdua d’un membre, devorada per el drac, rebia  per compensar,  un munt de monedes.

Però un dia el poble es va cansar de que sempre eren els camperols els que tenien que patir la pèrdua d’un membre de les seves famílies i en canvi no s’enviava mai a algun membre de la família del rei, per calmar la fam del drac. A partir d’aquell dia la família del rei també va entrar a formar part del sorteig.

Al cap del temps en el sorteig li va tocar a la filla del rei anar a la cova del drac amb un xai per tal de tenir a la bestia ben tipa i tranquil·la . En arribar al cau del drac, la princesa es va trobar amb un cavaller anomenat George, que es va oferir a lluitar per salvar-la d’aquella mort tan horripilant.

Malauradament el cavaller no se’n va sortir i el drac se’l va cruspir tot sencer, sense deixar ni una engruna de la seva armadura- Això va provocar que tingues un tall de digestió i en poques hores la va petar.

El rei i els camperols agraïts al sacrifici que havia realitzat el cavaller van organitzar un concurs de roses i un aplec de trobadors per cantar i lloar la seva gesta. Vet aquí l’origen de la diada del cavaller George.

Rosa C.L.

Va haver-hi un temps que, en arribar la primavera, es podien veure molts dracs sobrevolant el nostre país. Provenien de terres llunyanes i cada any es des-plaçaven al llarg de molts quilòmetres tot buscant un lloc més atemperat.

És per això que travesaven pobles i muntanyes emmig d’una gran cridòria i també d’algunes baralles, per mirar d’aconseguir els millors llocs on poder covar els  ous que no trigarien a posar les femelles.

Els espais que oferien les coves eren sens dubte els més apreciats, però era molt clar que no n´hi havia prou per a tots, així que la gran majoria es van espavilar  a ocupar els cims més atapeïts i els barrancs més costeruts i profunds que van trobar.

Però… sempre hi ha un però. Resulta que, entre tots els dracs nouvinguts n´hi havia un, el més jove de tots, que va arribar l’últim a les nostres terres i en va tenir prou amb un cop d’ull per adonar-se que els llocs més convenients ja eren ocupats.

Aquest drac es resistia a haver de buscar un lloc lluny d’on eren els seus companys, volia poder volar amb ells i compartir jocs i menjar, com sempre havien fet. Així és que, després de recórrer el terreny diverses vegades, va decidir que dalt la torrassa del castell  hi havia suficient lloc per a ell.

No s’ho va pensar més. Estava ben decidit i, amb aquesta convicció, va començar a portar grans feixos d’herba cap a la torre per fer-se un bon coixí on poder descansar. LLegiu-ne més »

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

LLegiu-ne més »