Hi havia una vegada…

Aquest cop li donarem una volta a la història com quan donem la volta a un mitjó i la mirarem amb un altre prisma.

Al regne de Capadòcia hi havia un drac que tenia atemorida a tota la població. Per satisfer la seva fam, els camperols li donaven cada dia dos xais, per tal de que deixes d’atacar les ciutats i les vil·les del regne. Però quan els animals van començar a disminuir, van decidir enviar cada dia una persona -escollida per sorteig- i un xai. La família que patia la pèrdua d’un membre, devorada per el drac, rebia  per compensar,  un munt de monedes.

Però un dia el poble es va cansar de que sempre eren els camperols els que tenien que patir la pèrdua d’un membre de les seves famílies i en canvi no s’enviava mai a algun membre de la família del rei, per calmar la fam del drac. A partir d’aquell dia la família del rei també va entrar a formar part del sorteig.

Al cap del temps en el sorteig li va tocar a la filla del rei anar a la cova del drac amb un xai per tal de tenir a la bestia ben tipa i tranquil·la . En arribar al cau del drac, la princesa es va trobar amb un cavaller anomenat George, que es va oferir a lluitar per salvar-la d’aquella mort tan horripilant.

Malauradament el cavaller no se’n va sortir i el drac se’l va cruspir tot sencer, sense deixar ni una engruna de la seva armadura- Això va provocar que tingues un tall de digestió i en poques hores la va petar.

El rei i els camperols agraïts al sacrifici que havia realitzat el cavaller van organitzar un concurs de roses i un aplec de trobadors per cantar i lloar la seva gesta. Vet aquí l’origen de la diada del cavaller George.

Rosa C.L.

Va haver-hi un temps que, en arribar la primavera, es podien veure molts dracs sobrevolant el nostre país. Provenien de terres llunyanes i cada any es des-plaçaven al llarg de molts quilòmetres tot buscant un lloc més atemperat.

És per això que travesaven pobles i muntanyes emmig d’una gran cridòria i també d’algunes baralles, per mirar d’aconseguir els millors llocs on poder covar els  ous que no trigarien a posar les femelles.

Els espais que oferien les coves eren sens dubte els més apreciats, però era molt clar que no n´hi havia prou per a tots, així que la gran majoria es van espavilar  a ocupar els cims més atapeïts i els barrancs més costeruts i profunds que van trobar.

Però… sempre hi ha un però. Resulta que, entre tots els dracs nouvinguts n´hi havia un, el més jove de tots, que va arribar l’últim a les nostres terres i en va tenir prou amb un cop d’ull per adonar-se que els llocs més convenients ja eren ocupats.

Aquest drac es resistia a haver de buscar un lloc lluny d’on eren els seus companys, volia poder volar amb ells i compartir jocs i menjar, com sempre havien fet. Així és que, després de recórrer el terreny diverses vegades, va decidir que dalt la torrassa del castell  hi havia suficient lloc per a ell.

No s’ho va pensar més. Estava ben decidit i, amb aquesta convicció, va començar a portar grans feixos d’herba cap a la torre per fer-se un bon coixí on poder descansar. LLegiu-ne més »

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

LLegiu-ne més »

Un raig de Sol, / un somriure./ Una mirada, / una il·lusió.
Un llibre obert, / un poema. / Olor de primavera, /una flor.
Nua rosa vermella / un petó

Roser Segura

Fa tot just un mes que ha esclatat la primavera i els colors de la natura fan mal als ulls. En Gustau obre molt a poc a poc les seves dobles parpelles. Primer una i després l’altra. El sol esclata dins la seva enorme nineta i fa que una llàgrima de color groc li llisqui per la galta i l’obliga a parpellejar diverses vegades fins a acostumar-se a la claror. La dona i el menut encara dormen. El seu llaç està a la part més fonda, on no arriba la claror. En Gustau s’encamina molt lentament per l’interior de la cova i es deixa caure al seu costat. Encara no els vol despertar.

 Tot just ha passat un any des de l’últim cop que va sortir a fer la seva representació. Cada any el mateix. Comença a estar-ne una mica fart. Esbufega pel nas i deixa anar una petita columna de fum. Cada any per aquestes dates arriba un emissari de la Casa Gran acompanyat d’un petit seguici,  format per una brigada de la Guàrdia Urbana, amb el vestit de gala i  muntada en els seus cavalls de color blanc immaculat. Llegeixen el guió -que ja se sap de memòria- i tornen a marxar esperant que sàpiga fer el seu paper. LLegiu-ne més »

-Amunt dormilegues!, cridà suaument la mare mentre aixecava la persiana de la finestra.

Un raig tebi de sol anà pujant per les cares del Dídac i l’Agnès tot fent que quedessin enlluernats per aquella meravellosa llum.

-Ràpid, vestiu-vos i veniu a esmorzar. És Sant Jordi i anirem a passejar.

I dit i fet, un cop les panxetes plenes, , els nens sortiren al carrer amb els seus pares.

-Ara anirem cap el Passeig de Gràcia, digué el pare. Comprarem llibres per tots i a les senyores, la mare i l’Agnès, els hi regalarem una rosa.

-Pare, digué el Dídac, les roses també agraden als nois i aquest any jo també vull que me’n regalis una. La necessito.

- No sé perquè la vols, digué el pare, però te la compraré perquè de les flors en podem fruir tots. Són boniques i quan no són d’hivernacle, la seva fragància és exquisida. LLegiu-ne més »

Ni soldado ni caballero

ni princesa ni dragón

No se necesitan espadas

para celebrar el amor

Un libro y una flor

la libertad, escrita con palabras

LLegiu-ne més »