La cerimònia dels 60ns Premis Sant Martí va tenir lloc divendres 11 de novembre, diada de Sant Martí. S’hi van entregar tres premis en les modalitats Individual, Col·lectiu i Promoció Econòmica; tres medalles temàtiques, Món de Treball, Justícia Social i Cultura; i quatre medalles commemoratives, tres de Bronze i una d’Or.

L’acte, que es va celebrar a l’Auditori de Sant Martí, va ser emès per streaming i seguit en directeper tota la ciutadania dels barris de Sant Martí, va ser conduït per la periodista Ruth Jiménez, amb la col·laboració de l’actriu d’improvisació Rocío Raval. Les intervencions artístiques van fer-les el cantautor Guillem Bautista i Aitor Penak. A més, el pianista Martí Castelló va posar fil musical a cada lliurament de guardó.

La presidenta del Consell de Districte, Marilén Barceló, va donar la benvinguda a l’acte anunciant els guanyadors i guanyadors d’aquesta seixantena edició. De la seva banda, el regidor del Districte, David Escudé, el va cloure ressaltant la feina de les entitats i veïns i veïnes: “Al llarg d’aquests 60 anys vosaltres heu sigut la raó de ser de la nostra feina. Amb la vostra crítica constructiva feu que avancem”.

La cerimònia va comptar amb servei d’interpretació de llenguatge de signes i subtitulat en directe, es pot visualitzar a posteriori a través del canal YouTube del Districte de Sant Martí (vegeu l’espai Més informació). LLegiu-ne més »

en algun moment hem anat al cementiri per enterrar algun ésser estimat o per cortesia,  hi ha qui té per norma fer una visita als seus difunts més d’algun cop l’any. Jo no soc d’anar-hi, tot i tenir algun ésser estimat, penso que han de reposar en pau. Reconec, però, que quan hi vaig, a l’anar caminant he sentit com una mena de pau i tranquil·litat…, veig el conjunt de ninxos com una petita ciutat o poble -tot depèn de l’extensió- amb les finestres tancades, amb les seves flors que han deixat els seus estimats.

Ah, peró no és el mateix en la festivitat del primer de novembre que es dedica als difunts. Els pobres deuen està boixos, tan d’enrenou. Potser sí que alguns esperin amb alegria les visites, però altres potser no tant.

En fi, tant si anem o no sagú que no ens oblidem d’ells i tampoc ens ho tindran en compte.

Clara Bruguera

Novembre 2022

Amb el nostre afany per arribar a algun lloc que generalment no tenim gens clar, ens passem la vida intentant pujar escales amunt.

A vegades ens veiem com a personatges fantàstics posats en el món de fantasia dels contes i no ens importa construir escales inconsistents. Podem fer-les apilant, de forma insegura, un llibre sobre un altre, sabem de bon començament que aquella pila caurà i el nostre món de fantasia només ens portarà a rebre una bona patacada, però potser necessitem estar estabornits una estona per situar-nos a la realitat i veure quin camí o escala hem de seguir, si una que puja o una que baixa, ja que no tenim clar on ens portarà cadascuna i no ens adonem, que si pugem molt o baixem molt, sortint dels límits de la terra, ens trobarem al mateix lloc: al mig de l’univers.

També ens podem empolainar molt i posar-nos un barret de copa per passar per la porta que veiem a dalt de tot de l’escala. On portarà? Què hi trobarem a l’altre costat? Potser una altra escala que seguirà pujant o baixant…Ens agrada aquesta porta perquè sembla que s’ obri per trobar noves aventures, però cal preguntar-se: per què buscar una aventura nova? Realment ja hem paït i superat la que vivim ara? O potser la nostra incapacitat per superar el present, ens porta a abandonar-lo i anar a buscar noves quimeres? LLegiu-ne més »

Sant Jordi és una llegenda que ve de molt lluny, sempre s’ha explicat de la mateixa manera, el que vull dir és que sempre l’hem situada en un ambient masclista que al llarg dels anys mai ha evolucionat.

Sempre s’ha parlat d’un país dominat per un rei, mai s’ha dit que pogués ser una reina, disposat a sacrificar la seva única filla en el seu propi benefici, amb l’argument de què també beneficiava els seus súbdits, homes també, ja que les dones estaven a disposició del drac.

Aquest gran rei descarrega en el pobre Sant Jordi la responsabilitat d’arreglar la situació, de matar al drac i al mateix temps de treure’s de sobre la seva filla perquè si Sant Jordi guanyava la batalla amb el drac, la pobra princesa a qui no se li donava veu ni vot, s’havia de casar amb ell, el rei li donava aquest privilegi partint de la base de què la filla era un objecte seu, ja que la llegenda en cap moment diu que li consultés la seva decisió i si Sant Jordi perdia, el drac es menjava la princesa o sigui que també desapareixia. LLegiu-ne més »

El passat mes de gener la Generalitat  ha concedit el premi Internacional de Catalunya a la filòsofa i activista pels drets humans Judit Butler, tot destacant que la seva obra ha revolucionat i transformat la teoria feminista amb els seus estudis sobre el gènere de les persones i la seva lluita pels drets de gais i lesbianes donant suport al moviment queer.

S’ha convertit en un referent del feminisme contemporani per les seves teories sobre el gènere , la teoria queer i la defensa de les persones no binaries.

També porta a terme una lluita política buscant la igualtat per tothom i la no segregació de cap col·lectiu.

En  casa ya no se comen las uvas de la suerte desde hace más de dos años. La pandemia ha transformado las costumbres. Cada unidad familiar en su casa y Dios en la de todos –eso decía mi abuela.

Algunos se acuestan mucho antes de que den las campanadas. Otros se quedan haciendo zapping entre los muchos canales o plataformas a los que están inscritos, esperando la hora señalada para olvidarse de los cuartos -como cada año-  y atragantarse con las uvas, abrir una botella de cava para brindar y felicitarse alegremente por haber cambiado de año. En este noche tan especial, se acostumbra a realizar promesas, que de antemano se sabe que no se van a cumplir. pero que nos hacen sentir mejor: dejar de fumar, apuntarse al gimnasio, aprender inglés, perder peso, acabar de  leer los libros que se tienen empezados…

Y finalmente las fiestas navideñas han finalizado, por este año. Volvemos a la rutina diaria. El pico sigue subiendo. Se recomienda llevar la FPR2  incluso por la calle. Al parecer la nueva variante es mucho más agresiva y contagiosa, pero menos maléfica, si te has vacunado. Ahora que el 70%  de la población ya estamos inoculados, algunos con la trifásica incluida, la sensación, es que aunque lo pillemos, lo pasaremos como un simple resfriado,  con un poco de fiebre y malestar general  para unos cuantos días. LLegiu-ne més »

El  dia 30, últim dimarts de mes i dins de l’activitat En Veu Alta, és va fer un especial en memoria de l’estimada Almudena Grandes. Es va visionar i comentar el llibre “La madre de Frankenstei”

Argument de la novel.la

La madre de Frankenstein es una novela contemporánea contextualizada en la posguerra española. Está escrita por Almudena Grandes y fue publicada en el año 2020. La narración describe una de las peores décadas del siglo XX – los 50- y la situación de la psiquiatría en España en esa época, con eje central en la última etapa de la vida de Aurora Rodríguez Carballeira, ingresada en el manicomio de Ciempozuelos. Aurora Rodríguez Carballeira fue conocida en los años 30 por haber asesinado a su hija prodigio Hildegart Rodríguez Carballeira, cuando percibió que perdía el control sobre ella y se sintió fracasar en la educación de la joven como “modelo de mujer del futuro”.​

En esta novela, Almudena Grandes intercala hechos históricos con relatos de personajes ficticios, mostrando así un reflejo de la sociedad española de la época. De hecho, hay un total de 117 personajes en la novela, de los cuales 7 son reales, incluyendo en a Antonio Vallejo Najera y López Ibor, dos estandartes de la psiquiatría en el Franquismo,así como la propia Aurora Rodríguez Carballeira. En palabras de la autora, “este libro, la represión tiene que ver con la vida cotidiana, no con grandes derramamientos de sangre ni con persecuciones policiales.”

​ Con esa realidad, choca Germán Velázquez, proveniente de un régimen mucho más abierto, tiene que convivir con personajes muy peculiares de la historia de España, como el psiquiatra Vallejo Nájera, el “menguele español”.  También era eugenesista, pero a diferencia de los teóricos alemanes, como buen católico, no creía en la esterilización. Para él, existía un “gen rojo”, al que estaba ligado la “imbecilidad” y la “debilidad mental”. Para extirparlo de la mente de los niños, y conservar así la raza hispana, había que separarlos de sus padres cuando eran bebés, fusilando a los padres y educando a los hijos en los valores del Movimiento Nacional.​También tiene que convivir con López Ibor, que fue conocido por sus métodos para “curar” la homosexualidad con tratamientos mediante eletroshocks o lobotomías. ​