L’any passat ens vas fallar, no vares estar entre nosaltres, ens havíem habituat a la teva presència i per aquest motiu engalanàvem els carrers, preparàvem la millor teca, dintre les possibilitats de cadascú… I no vares venir. Per por?, per protegir-nos? Nosaltres ho vàrem entendre i seguint el teu instint ens vàrem tancar a casa, com diu la dita: “per Nadal, cada ovella al seu corral”. Amb aquest comportament volíem pretendre que el maleït intrús que va aparèixer a traïció, sense avisar-nos, s’apoderés de les nostres vides.

De mica en mica hem anat traient el caparró i amb l’ajut de les armes destructives contra l’intrús, ens hem anat integrant a la societat, a conviure de nou entre nosaltres, amb les mesures corresponents… i has tornat amb dubtes, sí venir o no venir i finalment has decidit quedar-te entre nosaltres un cop més.

Has marxat una mica trist per què t’has adonat que no t’hem rebut com altres anys. No ens abandonis i torna l’any vinent.

Clara Bruguera

Desembre 2021

Dies abans de Nadal l’àvia i la mare buidaven l’armari del menjador on hi havia guardada la vaixella i les copes de cava per netejar i deixar-ho tot ben net i lluent pel gran dia. Jo tenia prohibit acostar-me a la taula del menjador on lluïen les peces que ja havien passat per l’aigüera, el fregall i la terra d’escudella, no fos cas que fes alguna trencadissa. Després tot tornava a l’armari esperant el dia assenyalat.

Coincidia aquests dies d’enrenou amb el muntatge del pessebre, tasca de la qual se’m deixava participa més activament. Al rebedor, el pare muntava sobre uns cavallets de fusta el tauló, que servia per tapar el safareig de la cuina. Amb una cortina envoltava tot el perímetre per tapar els cavallets i damunt de la taula, estenia un mantell de molsa fresca i aromàtica. A la paret col·locava un paper de color blau cel i un gran estel en un extrem. Després arriba el torn del suro que recolzat a la paret, era la viva representació de les muntanyes d’aquell imaginari poblet de Betlem i finalment la cova col·locada on la paret formava un angle i on era més visible des de qualsevol punt del rebedor. Per acabar de donar més realisme, agafava un grapat de farina que anava espolsant damunt del suro, les casetes i la molsa, deixant tot un paisatge nevat.

I finalment era el moment en què se m’atorgava tot el protagonisme, ja que era responsabilitat meva la col·locació de les figures, les casetes de suro, els petits animalons escampats per tot arreu: galls, gallines i pollets, porquets, ànecs, bens i xais…, el pou, el riu i el pont. Primer les casetes damunt del suro, després el riu i el pont que el creua. Damunt el pont un capella de sotana negra i una ombrel·la vermella. A la vora del riu, el pescador i la bugadera i una mica més avall els aneguets seguint a la mare. A la cova les figueres ja tenen el seu lloc establert: el bou i la mula prop del bressol amb el nadó per escalfar-l’hi amb el seu alè, la mare a un costat i el pare a l’altra banda, damunt de la cova un angelet rialler i darrere el caganer fent les seves necessitats per adobar la terra. LLegiu-ne més »

LA NIT DE NADAL

La nit de Nadal
el bosc s’engalana;

els avets s’estiren
per fer la sardana
entorn del Nadó.

Una soca vella
no pot afegir-s’hi
i diu amb tristor:
—Jo ja no sóc bona
per res; no tinc branques.

                                    Mes, pel cel ressonen

les veuetes blanques
dels àngels que diuen:
—Sí, que vals! no ploris!
seràs el tió!

“La vida és al foc
-verda?, mal encesa?-.
Viure no és un joc
ni una proesa.

Viure és un Nadal
entre el poc i el massa.
És un foc que cal
encendre’l amb traça.”

Joana Raspall

Com va dir una vegada Isabel II d’Anglaterra, el 2020 ha estat un “Annus horribilis”. Ho recordo avui mentre buido la vitrina del menjador per netejar el parament de taula, tal com vaig veure que ho feien, la mare i a l’àvia Rosita quan era menuda.

Tota una feinada per deixar a punt els estris, que tan sols veuen la llum de dia un cop a l’any. Per a mi era tot un espectacle observar aquell desplegament. El vidre lluent de les copes de cava, els gots dels diumenges, el joc de cafè, la gerra de l’aigua, el porró gran –per cada dia hi havia un de més petit per parar taula- la vaixella de Duralex de color ambre, i sobretot, la gran sopera i les safates blanques de porcellana, que l’àvia tractava amb molta cura, com un gran tresor. Tota la vaixella i la cristalleria, lluïa esplendorosament, eixugant-se damunt la tapa de fusta del safareig de la cuina, mentre jo m’ho mirava meravellada, abans que tornes a la foscor de l’armari del menjador esperant il·lusionada el gran dia.

Però aquest any Nadal serà molt diferent per a tothom. Per a nosaltres serà el primer cop que el passarem sols, el meu marit i jo. Aquest any la mare ens va deixar el mes de maig, el mes de les flors, el mes de Maria. Ens trobarem – ho que queda de família- una estona el dia de Nadal, per fer el Tió amb la menuda, intercanviarem regals, per seguir la dita de “qui per Nadal res estrena, res no val” i després cada fill marxarà a celebrar Nadal fora de casa. La filla marxarà al seu lloc de treball -l’ICO d’Hospitalet- on farà el dinar de Nadal abans d’entrar a treballar a les tres del migdia. El meu fill aquest any per primer cop, farà el dinar de Nadal a casa dels sogres, perquè malauradament, no podran ni desplaçar-se fora de la ciutat, ni ajuntar-se amb la resta de la seva família, ja que sobrepassen el nombre “recomanat”. LLegiu-ne més »

En aquest apartat ens hem encomanat a algunes de les santes més famoses del santoral per tal que ens facin arribar la inspiració. A partir de refranys i dites populars que fan menció de les virtuts i miracles que poden donar-nos aquestes santes dones, ens hem inspirat per fer les narracions que a continuació us presentem.

“Aigua de Santa Rita, acudeix sempre a la cita” …anava pensant en Josep mentre observava els arbres fruiters amb una mica de angoixa perquè les seves fulles començaven a mirar cap al terra mig mortes de set.

Cal que plogui si volem tenir una bona collita, li explica al seu net Xavier.

En Xavier ho tenia molt clar, ell no es dedicaria a fer de pagès, al menys no seria el tipus de pagès que era el seu avi que pensava més en les virtuts dels sants que en les seves pròpies. La fruita li agradava menjar-la però si li tocava fer de pagès, miraria de fer-ho instal•lant en els seus camps el reg amb el sistema de gota a gota que poc a poc s’anava fent popular i que a ell l’havia impressionat molt quan va visitar el desert del Neguev, on al mig de la terra i sorra si trobaren grans plantacions d’arbres fruiters, jardins de roses i altres meravelles.

Es clar que ben mirat, potser no es podien deixar als sants tant marginats, potser s’hauria de recorre a ells perquè ens ajudessin a aconseguir els diners per posar en pràctica totes les seves idees….. Així que “Santa Rita fes que plogui en el teu dia si poden ploure calerons també t’ho agrairia”.

Montserrat Sales

Octubre 2020