Manifest 

En el manifest d’enguany diem que “el temps s’ha esgotat per als agressors masclistes” i que “el rebuig social contra les violències masclistes és cada cop més fort”. Es reconeix que “mai abans hi havia hagut una implicació tan extensa i conscient respecte les violències masclistes. I és que, els darrers mesos han estat absolutament durs per a les dones i criatures que viuen en situacions de violència com, segurament, ho seran els mesos que vindran, mentre duri la pandèmia”. I ens dirigim als homes “que esteu en contra d’aquestes violències i sabeu que un dels vostres amics, familiars, coneguts les exerceixen: és hora que us en feu responsables i hi intervingueu”. El document acaba adreçant-se als agressors, “als agressors, un recordatori: no hi haurà espai per a la impunitat”.Us demanem que llegiu el Manifest i en feu la difusió que considereu.

El mateix dia 25 de novembre convoquem a tota la ciutadania a fer a les 12.00 h del migdia un minut de silenci en els espais que la situació de pandèmia permeti. Esperem que la ciutadania, els serveis i empreses del vostre municipi s’hi sumin.

 Et vaig veure de lluny i em vas agradar…

El vent de mica en mica t’apropava.

Com un núvol suau em vas embolcallar.

Fugia de la teva empenta però m’arrossegaves.

Fins que la teva força em va atrapar…

Tant contundent i dominant que em vas anul·lar.

Vas trencar els meus somnis.

Em vas ficar en un món petit, reduït, empobrit…

Amb privacions…negacions continuades…

Caminant sense esma, avorrida, angoixada.

Temps perdut, temps buit, temps sense vida…

Closa en un pou fosc sense sortida

Sóc jo el jonc que es doblega.

Que no té l’orgull de fer marxa enrere.

Fins que un dia el vent et va endur.

Portant-te ben lluny, d’on mai més tornaràs.

Però els costums deixen empremtes molt ben arrelades.

Continuo atordida, dolguda, callada…

I, malgrat la teva absència

Sento que encara em domines.

Joana Nevado.

A ningún hombre consiento
que dicte mi sentencia.
Sólo Dios puede juzgarme,
sólo a él debo obediencia.

Hasta que fuiste carcelero,
yo era tuya, compañero,
hasta que fuiste carcelero.

Voy a tatuarme en la piel
tu inicial porque es la mía,
pa’ acordarme para siempre
de lo que me hiciste un día,
de lo que me hiciste un día.

Voy a tatuarme en la piel
tu inicial porque es la mía,
pa’ acordarme para siempre
y recordarlo toda la vida,
de lo que me hiciste un día,
de lo que me hiciste un día.

No más cicatrices en mi cuerpo ni en mi corazón

no mas patadas a la puerta no mas patadas al amor

no confundas amor con sumisión, pánico con pasión

no más violencia acomodada en el salón.

Quita las garras de mi cuello que ahogan mi corazón

llévate la angustia la tristeza la consternación

llévatela porque es tuya tú la creaste sin compasión,

junto con tus besos amargos, besos de torturador LLegiu-ne més »

Un día para conjurar el horror,

para agitar el sufrimiento

ante la mirada escandalizada

de las buenas conciencias.

a

Turbada su delicada sensibilidad

por la brutalidad de imágenes,

que muestra el noticiario

mientras saborean el postre.

a

Estremecidas por un escalofrío,

escuchan el rosario de nombres

resbalando como lluvia ácida

sobre códigos de leyes inútiles.

a

Mañana regresaran al olvido

de las esquelas mortuorias,

al estante de los relatos de terror,

al desván de los recuerdos lúgubres. LLegiu-ne més »