El cavaller Horus es passejava plàcidament en barca, pel seu tranquil riu. Estava avorrit i una mica cansat del tòrrid sol que l’envoltava. De sobte va veure arribar un aguilot que li digué: Corre cap el palau del rei que la princesa et necessita. Quan arribà al palau, el feren passar al saló del tron, on l’esperava la princesa. A  l’entrar-hi i al veure la majestuosa sala, esclatà a riure. El tron estava ensorrat perquè el rei era molt grassonet i ja no hi podia seure, però en aquells moments no es trobava a la sala.

– Horus, digué la princesa, no riguis tant i escolta: ha vingut un horripilant drac i s’ha emportat al meu pare. Tinc por que no se’l vulgui menjar.

–Doncs no li aniria malament que algú li donés una queixalada, amb el seu volum, pensà Horus, que mirant a la noia li preguntà: Si trobo i mato al drac, quina recompensa tindré?

–Ah, Horus, seràs afortunat perquè et concediré la meva ma.

–I perquè vull jo la teva ma? No sabria que fer-ne. No li podria pegar una queixalada perquè no m’agrada la carn humana, i si vols dir que em podré casar amb tu, tampoc ho vull, a mi les noies no em fan patxoca, m’agraden més les persones del meu mateix gènere. Però ho faria amb una condició, que l’ aprofitat del teu pare i tu toquéssiu el dos del palau i el cedíssiu a tants treballadors que no tenen ni una petita casa on viure, i també demano que el rei i tu aneu a conrear els camps, veuràs com el teu pare s’aprima i a tu et quedarà una esplèndida figura que et servirà per trobar un pretendent.

–Això no t’ho puc prometre, Horus, la gent de la nostra categoria no es dedica a fer aquestes feines.

–Vols dir que en aquest país els inútils no treballen?

–Tens raó, Horus, però jo m’estimo al meu pare i no vull que li passi res.

–Princesa, ara si que m’has donat una raó per ajudar-te: l’amor que sents pel teu pare, a veure que puc fer. Però ja que ets una noia eixerida podries venir amb mi.

–D’acord, ens trobem aquest capvespre i hi anem plegats.

Després de cavalcar durant tres dies, a l’arribar a un revol del camí, van començar a veure com uns reflexes de diferents tonalitats que els enlluernava, al passar el revol, va aparèixer davant seu el drac més formós que havien vist mai. Les seves escates eren de colors fluorescents, es movia de forma suau i de la seva boca sortia una flama que sense cremar, donava una escalforeta molt agradable. Els cavalls espantats llençaren a terra a la princesa i a Horus fugint morts de por.
Horus queda meravellat, espaterrat, davant aquella meravella i se’n va enamorar ràpidament, mentre sentia que el seu cor bategava ràpidament .

–Tens parella? li preguntà Horus al drac

–No va dir el drac, estava esperant que vingués a rescatar el rei algun formós cavaller del que em pogués enamorar i fos la meva parella.

–Així no et volies menjar el meu pare? Preguntà la princesa

–Quina tonteria, es clar que no!, respongué el drac, que vols que faci jo amb aquesta bola de greix? Segur que si me’n mengés un trosset amb faria mal al fetxe. Jo sóc vegetarià. Aquí està el rei, ja podeu marxar.

–Els cavalls han marxat, digué la princesa, com podem arribar al palau?
–Doncs caminant digué Horus, així ho fa la majoria de la gent.

Mentre el rei i la princesa iniciaven el camí de tornada, el drac li digué a Horus
–Anem bosc endins cavaller, serem molt feliços i com a prova del meu amor, aquí et regalo aquest ram de flors vermelles.

I s’anaren bosc endins, deixant un reguerot de colors extraordinaris i pètals de meravelloses flors.

Montse Sales