Aquesta nit he dormit a trompicons. De debò que he tingut  una nit ben agitada, quasi bé no ha deixat de ploure en tota l’estona i els llamps i els trons s’han deixat sentir de valent.

No em pensava que després de tan enrenou el pas del dia fos millor però, sorprenentment, l’albada ha mostrat un trencadís de nuvolades que han acabat deixant pas a un cel  esplèndid i un sol radiant.

Amb l’esperança de que no tornaria a ploure en les pròximes hores he decidit posar la roba bruta dins de la rentadora i, un cop ha acabat de completar el seu cicle normal,  m’he disposat a penjar-la als estenedors perquè s’acabés d’eixugar.

Abans que tot he escollit les tovalloles marrons seguides de les de color beix, després els pijames, els tovallons, les calces i els calçotets, els draps de cuina, el xandall i per últim les mitges i els mitjons. De mitjons n´hi havia tres parells i ves per on, m’he adonat que a un li faltava el seu bessó.

Ha estat llavors que he decidit emprendre una contundent tasca detectivesca, digne d’una d’aquelles “pelis”a les que ens tenen acostumats els de la “tele”. He mirat dins de la rentadora però era ben buida de roba. He rastrejat les gomes que són al voltant de la seva porta, no fos cas que el mitjó s’hagués  quedat enganxat, però allà no s’hi amagava res. He refet el  trajecte cap a la galeria amb l’esperança de trobar-lo caigut a terra, però ha estat que no. També m’he assegurat que no es trobés barrejat entre la roba blanca de la següent rentada, però res de res.

Passada una estona he pensat que bé podía haver anat a parar sota el llit i, amb aquesta idea i l’ajuda de l’escombra, m’he agenollat en posició d’oració, però també ha resultat en va, només he caçat, com altres vegades, un trist i esparracat borrissol de pols.

Un cop revisats i esgotats tots els amagatalls possibles he de reconèixer que la  meva recerca ha resultat del tot inútil i molt decepcionant. No he pogut aconseguit cap pista que em conduís a la descoberta del mitjó perdut. Això sí, no em negareu que aquest és un cas  ben estrany i misterios. Tot i així, tinc la sensació que d’aquesta mena de pèrdues el món en va ple.

La questió de tot plegat m’està provocant un bon mal de cap i, el pitjor de tot, significa un fort cop de peu al meu “ego” més orgullos i tossut.

—Mitjó de llana acolorit, on ets?  No pots haver desaparegut sens més, et teu germà bessó et necessita i jo també.

Pilar Zabala