nov 19

waterOh, com enyoro el wàter! Aquell on des de petita hi havia viscut tantes aventures. Fins els 8 anys a casa no varem tenir habitació de bany, nomes wàter i prou. Era un petit habitacle al mig del qual lluïa el seu blanc brillant una tassa de water. Quin espai tan petit i per contra amb tantes vivències. Quantes coses hi podia fer allà dintre!. Des de utilitzar-lo per la finalitat per la que havia estat creat, fins a llegir els tebeos que els meus companys d’escola em deixaven perquè,sent una nena els pares no me’n volien comprar. Seguda a la tassa, amb els genolls que quasi em tocaven a la porta des de aquell petit habitacle il·luminat només amb una bombeta que pensava del sostre, i al crit de: És que no em surt! Guanyava tot un temps meravellós que podia dedicar a les meves fantasies, des de pensar a quants països viatjar i quines aventures viure o bé imaginar-me qualsevol cosa divertida.

Després les condicions de casa van millorar i la meva inspiradora i lluenta tassa va passar a formar part d’una habitació amb pica i dutxa. I les coses encara van millorar. El wàter va seguir fent la funció de guanyar temps i disposar d’intimitat, però llavors podia afegir l’element aigua, amb el que també es podia fer moltes coses, des de imaginar com podrien els bombers enganxar-hi una mànega, en cas d’incendi o netejar amb rapidesa tota la empastifada que duia a la cara feta amb les pintures i maquillatges de la meva mare. I la dutxa, què us puc dir de la dutxa, tancada amb la seva cortina? Doncs seguda al wàter imaginava qui podia estar amagat darrera la cortina, a vegades feia por i tot, segons el personatge que m’inventés i altres cops hi havia amagat un príncep blau esperat que jo estirés de la cadena per sortir i sentir unes flaires més adients a les seves intencions.

D’adolescent, era necessari passar-se molta estona a la cambra de bany per empolainar–se una mica, l’excusa sempre era anar al wàter i després d’haver sortit amb algun xicot, en arribar a casa, el wàter també era l’excusa per comprovar que es tornava amb “bones condicions” o sigui, ben pentinada, etc. I quan m’agafaven les ganes de plorar que hem patit totes les adolescents del món, on creieu que anava perquè no em veiessin? Exactament on penseu: al wàter . Quina meravella que existeixin aquestes tasses!

Ara me’n adono que de gran no li trec tanta utilitat, però és igual, sempre estaré eternament agraïda al meu estimat wàter.

 

Montse Sales

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress