Oh, com enyoro el wàter! Aquell on des de petita hi havia viscut tantes aventures. Fins els 8 anys a casa no varem tenir habitació de bany, nomes wàter i prou. Era un petit habitacle al mig del qual lluïa el seu blanc brillant una tassa de water. Quin espai tan petit i per contra amb tantes vivències. Quantes coses hi podia fer allà dintre!. Des de utilitzar-lo per la finalitat per la que havia estat creat, fins a llegir els tebeos que els meus companys d’escola em deixaven perquè,sent una nena els pares no me’n volien comprar. Seguda a la tassa, amb els genolls que quasi em tocaven a la porta des de aquell petit habitacle il·luminat només amb una bombeta que pensava del sostre, i al crit de: És que no em surt! Guanyava tot un temps meravellós que podia dedicar a les meves fantasies, des de pensar a quants països viatjar i quines aventures viure o bé imaginar-me qualsevol cosa divertida.

Després les condicions de casa van millorar i la meva inspiradora i lluenta tassa va passar a formar part d’una habitació amb pica i dutxa. I les coses encara van millorar. El wàter va seguir fent la funció de guanyar temps i disposar d’intimitat, però llavors podia afegir l’element aigua, amb el que també es podia fer moltes coses, des de imaginar com podrien els bombers enganxar-hi una mànega, en cas d’incendi o netejar amb rapidesa tota la empastifada que duia a la cara feta amb les pintures i maquillatges de la meva mare. I la dutxa, què us puc dir de la dutxa, tancada amb la seva cortina? Doncs seguda al wàter imaginava qui podia estar amagat darrera la cortina, a vegades feia por i tot, segons el personatge que m’inventés i altres cops hi havia amagat un príncep blau esperat que jo estirés de la cadena per sortir i sentir unes flaires més adients a les seves intencions.

D’adolescent, era necessari passar-se molta estona a la cambra de bany per empolainar–se una mica, l’excusa sempre era anar al wàter i després d’haver sortit amb algun xicot, en arribar a casa, el wàter també era l’excusa per comprovar que es tornava amb “bones condicions” o sigui, ben pentinada, etc. I quan m’agafaven les ganes de plorar que hem patit totes les adolescents del món, on creieu que anava perquè no em veiessin? Exactament on penseu: al wàter . Quina meravella que existeixin aquestes tasses!

Ara me’n adono que de gran no li trec tanta utilitat, però és igual, sempre estaré eternament agraïda al meu estimat wàter.

Montse Sales